Socialisme o disgregació
28 d’abril de 2023
Els cicles de fragmentació que coneixen periòdicament les esquerres (ara en tenim un nou cas amb la pugna entre Sumar i Podemos) tenen diverses causes. Una és la que acostuma a comentar l’expresident d’Uruguai, Pepe Mujica: «Les esquerres es divideixen per idees i les dretes s’ajunten per interessos». Té raó, i també la té quan crítica l’individualisme i el consumisme com la «cultura de fet», subliminal, que el capitalisme esperona en les nostres societats.
La crítica a l’egoisme i a l’individualisme en la societat capitalista té una llarga d’història, de tres segles. Allò que probablement és més característic del moment actual és la constatació que la dinàmica global del capitalisme es converteix en un «fet social total», que s’estén més enllà de l’esfera econòmica (i fins i tot de les pautes de consum en sentit estricte), i tendeix a envair acceleradament tots els camps de l’existència humana, fins i tot les més íntimes. La interiorització, en cada persona, de la «flexibilitat» (és a dir: de la precarietat, el desarrelament i la inseguretat) apareix com un imperatiu categòric de les formes de viure i de pensar que el capitalisme d’avui imposa.
Ara bé: el rebuig d’aquesta mena de societat, que tendeix a reduir l’ésser humà a la condició d’àtom aïllat sense consciència col·lectiva, ha estat en el centre de gravetat intel·lectual i moral del moviment socialista, des dels seus inicis. Els primers socialistes, en oposició a la concepció individualista de la tradició liberal, consideraven que la llibertat és essencialment intersubjectiva («Des del punt de vista social, llibertat i solidaritat són termes idèntics», deia Proudhon).
El progrés havia de significar que els individus i els pobles conqueríssin una vida realment autònoma, una “vida bona“. No era, com avui tendim a veure (i a témer), una fugida endavant esperonada pel mercat desregulat i per uns canvis tecnològics que ningú sembla en disposició de dominar. El progrés significava l’assoliment d’una vida social emancipada, entre lliures i iguals; no l’atomització de l’espècie humana.
Un Marx ancià escrivia, en una carta de 1881 a Vera Zasulich, que la «vitalitat de les comunitats primitives» era «incomparablement més gran que la de les societats capitalistes modernes», i que una societat socialista s’havia d’entendre com un “un renaixement en una forma superior d’un tipus social arcaic“. «No cal témer la paraula ‘arcaic’», afegia. Al·ludia a la necessitat de preservar unes estructures de solidaritat comunitària, essencials per a tota existència realment humana.
El camp social i polític de les esquerres no és immune a aquests processos de disgregació i atomització. En els moviments que volen representar interessos de col·lectius específics s’hi genera una tendència creixent al reforçament de la identitat pròpia i a la victimització com a criteris prioritaris de mobilització i de justícia. És un fenomen positiu; permet abordar, i eventualment superar situacions cròniques d’injustícia i discriminació. Però també comporta el risc d’una exasperació dels conflictes «identitaris», i d’una cronificació dels «victimismes», com a categories exclusives i excloents.
Els diversos col·lectius poden arribar a pensar que la seva història i condició són especials, intransferibles; que la seva agenda pròpia, de grup, és la preeminent, i que cal mantenir-la per damunt de les agendes col·lectives més àmplies o de la del conjunt de la societat, democràticament decidida.
Quan aquesta visió es generalitza, la disgregació i l’atomització es fan inevitables i pot arribar a fer-se inviable l’aspiració comuna a una societat més lliure, igualitària i decent. Es poden obstaculitzar o impedir els governs progressistes, que es basen en majories que uneixen sectors plurals respectant les seves especificitats i diferències.
La dispersió en arxipèlags identitaris, desconnectats i aïllats, pot significar la fragmentació dels valors comuns, la disolució de tota noció d’espai públic compartit, la substitució dels projectes polítics i socials progressistes per una alternança de mobilitzacions i desmobilitzacions intermitents, sense continuïtat; un malbaratant d’energies i experiències. La dispersió porta a l’atomització.
Davant d’aquest perill, invocar la tradició i l’esperança del socialisme no sembla una mostra de nostàlgia, una ingenuïtat idealista, sinó més aviat una recuperació del realisme necessari, insubstituïble, que ens cal enfront de la disgregació. La vella antinòmia «socialisme o barbàrie» es declina també, avui, en termes de «socialisme o disgregació».
P. S.- L’èxit editorial (8 edicions) de Feria, el llibre d’Ana Iris Simón, («un llibre hàbil i a la vegada abominable», com l’ha descrit Pau Luque) té molt a veure amb la creixent consciència de dispersió i desarrelament dels individus urbans, que veuen afeblir-se els llaços històrics i culturals que els lligaven als llocs i formes de vida del passat.
