L’establiment polític i els seus mitjans de conformació afins converteixen en espectacle quotidià els seus negocis i corrupcions, les seves picabaralles partidistes i èxtasis futbolístics, amén de les idolatries identitàries que Lluís Foix denomina “El tema”, miratge que exalta la decisió d’una presumpta comunitat homogènia quan l’heterogènia societat menys decideix i compta. I, mentre tan amens entremesos omplen l’escenari, l’obra principal segueix consumant-se entre bastidors i donant la raó a Marx, encara que a molts els pesi: el sistema econòmic, polític, cultural i moral que anomenem capitalisme produeix sistèmica desigualtat, desocupació i pobresa; especula a costa de pobres i aturats per baixar els salaris dels qui es desviuen per conservar l’ocupació, és a dir, per reduir el seu valor de canvi de mercaderies; i aprofita les crisis econòmiques que propicia, com ocorre amb la colossal que patim, per desmantellar les conquestes de les classes subalternes, acoquinades mitjançant xocs orquestrats amb traïdoria.
A més d’imposar un domini tan aclaparador, l’ègida neoliberal s’ha ensenyorit del camp ideològic, fins al punt d’estigmatitzar els pobres i miserables que fomenta. És la “demonització de la classe obrera” denunciada per Owen Jones en el seu llibre Chavs, de subtítol homònim. És, en suma, l’apoteosi d’una globalització darwinista que, segons Robert Castel, degrada les garanties del treball, víctimes de la feroç desregulació que està acabant amb els acords que atenuaven les diferències socials; accentua l’“individualisme negatiu” i l’hostilitat entre classes, col·lectius i estaments; i genera, finalment, un expansiu contingent d’“inútils normals”, subjectes que l’ortodòxia qualifica de marginals d’impossible integració, una vegada consoliden la seva caiguda.
Avui sabem que la mutació en curs ha enriquit una minoria impune i immune de la població, ha empobrit notablement al sector encara supervivent de les classes mitjanes i, sobretot, n’ha arrencat una vasta porció de ciutadans que abans-d’ahir se somiaven pròspers, a lloms de la ficció financera, i avui es debaten entre la menesterositat i la misèria. La taxa d’atur porta camí d’afectar el 28% de la població espanyola, la capacitat de resposta dels diversos sistemes de protecció social està al límit i el risc de caure en la pobresa amenaça el 30% dels ciutadans. Segons la Creu Roja, el 41% té deutes per impagament del lloguer o la hipoteca, el 48% es troba en risc de perdre l’habitatge i, per si no fos poc, el 16% ni tan sols viu ja en el que va ser seu i ho fa ara amb parents o amics, quan no ocupant habitatges d’altri. Tan ominosa resulta l’exclusió que les patronals acaben de demanar a l’Estat un ingrés mínim garantit que la mitigui, demanda que fins avui només havien formulat partits, sindicats i entitats d’esquerres.
Conscient de les calamitats que afligeixen els immigrants africans que arrisquen –i de vegades perden– la vida per tal d’arribar a les costes de l’illa de Lampedusa, el papa Francesc els va visitar fa poc per mostrar-los la seva solidaritat i llançar un advertiment sobre la catàstrofe humana que encarnen. “Hem caigut en la globalització de la indiferència”, va advertir en la seva al·locució, sens dubte conscient que aquesta xacra –que sol desembocar en la invisibilitat– és una de les humiliacions més grans que pot patir qualsevol persona: no només la negació del rostre, identitat i drets, sinó de la humanitat entesa com a fraternitat entre iguals.
Aquesta globalització de la indiferència alimenta una atmosfera tòxica que avui es respira en tots els àmbits socials, de la política a la religió, de l’educació a la sanitat, de l’economia als costums. I és una de les més alarmants expressions del procés de mundialització, basat en la reducció de les diverses facetes que integren l’humà a l’economicisme cru, no a l’economia entesa com a recte govern de l’hàbitat de tots, naturalesa inclosa. “L’home és un llop per a l’home”: el cèlebre dictum de Hobbes s’estén pertot, i amb prou feines topa amb cap trava. En la nostra època, els estats i els seus governs administren els interessos de la constel·lació transnacional de poder, còmplices d’un sistema mundial que ja no cal descriure com a totalitari, al vell estil, sinó com totalista, perquè tendeix a subsumir la pluralitat humana en un patró únic d’acció i discurs. Trencada l’espinada de les esquerres –la desertada missió de les quals sobreviu en la lloable labor que realitzen les entitats integrades en l’anomenat tercer sector, ni que sigui amb prou feines–, els abans puixants moviments socials s’han dissolt en un narcisisme de doble rostre: d’una banda, el narcisisme individualista, humus del postmodernisme; i de l’altra, un narcisisme identitari basat en l’exaltació de les diferències menudes, a parer d’un Freud consternat per la implosiva fragmentació d’Europa. Metòdicament causada pel capitalisme desaforat, la nova pobresa resumeix la fallida econòmica, política i moral en curs. I permet advertir, a tenor de les respostes i silencis que suscita, quina és l’índole de les disputes –i d’“el tema”– que avui electritzen les multituds i els seus portaveus.
