Temps enrere l’independentisme català va posar en circulació un irònic eslògan que deia així: “L’autonomia que ens cal és la de Portugal”. Si el tema són els diners, Portugal ha deixat de ser un referent atractiu. El cas portuguès il·lustra de manera punyent que recaptar i gestionar tots els impostos no és sinònim d’una economia sòlida ni d’un Estat de benestar robust. I no importa que Portugal estigui al sud, ara sabem que el país de la Unió que està més a prop del rescat és Eslovènia, un estat genuïnament mittleeuropeu que es va alliberar fa més de 20 anys del dèficit fiscal que mantenia amb Belgrad. I en el record immediat està l’enfonsament d’Islàndia, que va posar de manifest que ni tan sols ser un país nòrdic amb 70 anys d’independència a l’esquena constitueix una garantia contra la fallida.
El que ni Portugal ni Eslovènia ni Islàndia han perdut en aquesta època de turbulències és la seva capacitat de protegir les seves llengües respectives. Els Estats continuen sent instruments relativament eficaços per assegurar la vitalitat de les llengües i satisfer els interessos lingüístics dels seus parlants. Des d’aquest punt de vista, són molts els espanyols -no necessàriament secessionistes catalans- que consideren que l’Estat, a Espanya, no està actuant adequadament per “respectar i protegir” a totes les llengües espanyoles (com mana la Constitució). Ens trobem segurament davant d’un dèficit simbòlic que no només manté Catalunya respecte a Espanya, sinó també totes les altres comunitats que tenen una o més llengües pròpies diferents de la castellana.
Espanya, sens dubte, no té una política estatal de protecció de les llengües espanyoles, mai ha desenvolupat l’article 3.3 de la Constitució i, tot i haver ratificat generosament la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, la incompleix de manera flagrant. En els últims temps l’Estat ha permès disbarats pel que fa a llengües espanyoles que mai permetria respecte al castellà: algú creu que l’Estat permetria que una comunitat autònoma decidís relegar el castellà a simple mèrit per accedir a la funció pública? És el que ha passat a les illes Balears amb el català. O algú creu que l’Estat permetria que una llei autonòmica truqués al castellà per un altre nom que no fos “castellà”? És el que ha passat a Aragó amb el català i l’aragonès. (Per cert, si el català és ara la “llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental” i l’aragonès, la “llengua aragonesa pròpia de l’àrea pirinenca i prepirinenca”, el castellà no s’hauria de dir “llengua aragonesa pròpia de la resta d’Aragó”?).
En una tribuna recent (Per una llei de llengües (d’una maleïda vegada), 2013.05.07), Joan Claudi de Ramon defensava una possible solució per a aquest dèficit simbòlic: una llei de llengües que convertís al català-valencià, basc i gallec en llengües oficials de l’Estat. El mateix de Ramon vaticinava que a alguns els faria riure la proposta i altres es posarien les mans al cap. L’aversió al multilingüisme estatal s’uneix a la majoria d’unionistes espanyols amb certs independentistes catalans (com Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural): per als primers, el castellà i només el castellà ha de seguir sent la llengua oficial d’Espanya; per als segons, el català i només el català hauria de ser la llengua oficial d’una Catalunya independent.
A Europa hi ha uns quants exemples d’Estats “estranys” (segons diu Casals) que compten amb més d’una llengua oficial, i per ventura seria oportú fixar-se en ells per saber de què estem parlant. A Finlàndia, per exemple, les llengües oficials de l’Estat són el finès i el suec. Tot i que tothom sap finès (el suec és la llengua d’un exigu 5% de la població), totes les institucions estatals funcionen també en suec. Els diputats del Parlament poden expressar-se en la llengua oficial que desitgin, a ningú se li acudiria exigir (o esperar) l’ús del finès amb l’argument que és la llengua “comuna” del país. En l’estat europeu més jove, Kosovo, l’hegemonia demogràfica de l’albanès tampoc és obstacle perquè el Parlament local funcioni també en serbi.
Ni Finlàndia ni Kosovo són els casos més prominents de multilingüisme estatal a Europa. Els casos més coneguts són aquells en què el multilingüisme estatal es dóna la mà amb el federalisme polític (Bèlgica i Suïssa, però també Bòsnia i Hercegovina). En aquests casos, totes les llengües diguem “nacionals” són oficials de l’Estat i cada regió, cantó o entitat determina el seu propi règim lingüístic. És el que podríem anomenar “federalisme lingüístic”-una tècnica de gestió de la diversitat lingüística a la qual podem dirigir unes quantes preguntes-.
Primera pregunta: el federalisme lingüístic podria aplicar-se a Espanya? Sens dubte. Les quatre grans llengües espanyoles serien les llengües oficials de les institucions estatals i les comunitats autònomes optarien previsiblement per mantenir sistemes de doble (o triple) oficialitat, de la mateixa manera que la regió de Brussel·les a Bèlgica, els cantons de Berga, Friburg i Valais a Suïssa i les dues entitats de BiH (la Repubika Srpska i la Federació de Bòsnia i Hercegovina). El veritable canvi, doncs, no estaria en les comunitats autònomes, sinó en les institucions estatals, en els símbols de l’Estat, en les seves delegacions diplomàtiques, etc.
Segona pregunta: el federalisme lingüístic podria frenar el secessionisme català? Aquí la resposta no és clara. La política comparada no és molt esperançadora: el federalisme lingüístic no va impedir dos referèndums de secessió al Quebec, i no sembla que sigui capaç de contenir una possible secessió de Flandes o de la Republika Srpska. Però convé recordar que la finalitat del federalisme lingüístic no és frenar la secessió!
I tercera i més delicada pregunta: Espanya s’encamina cap al federalisme lingüístic? Aquí la resposta és rotundament no. Espanya no pot acostar-se al federalisme lingüístic sense acostar-se al federalisme tout court. I malgrat els esforços del PSC (que el dia 29 va presentar a Madrid la seva proposta federalista) i de la presumpta simpatia del PSOE, les coses no s’estan movent precisament en una direcció federal. Un dels indicis més recents és la Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa. I no (o no només) pel tracte desigual que dispensa a les llengües espanyoles, sinó pel mateix fet de ser una llei estatal. (Als Estats federals seriosos, l’educació depèn de les unitats federades, Alemanya és l’exemple més clar que una gran descentralització no està renyida amb la qualitat educativa). Per resoldre dèficits simbòlics al final resultarà que, a falta de federalisme, bones són “autonomies” com la de Portugal.
