A El Principe, Maquiavel va escriure: “La fortuna canvia i governa els homes, tenint sota el seu jou”. És probable que Margarita Rivière (Barcelona, 1944) ho recordés quan va començar a traçar el perfil del protagonista de Clau K (Icària), el seu debut en la novel·la. En ella, i sota el gènere del thriller, la periodista il·lustra la paràbola d’ascens i caiguda de K, un exbanquer que, després d’arrasar en unes eleccions autonòmiques i esdevenir cap del imaginari poble “Kaiko”, assisteix impotent a la desintegració de la seva carrera quan un fiscal l’acusa d’espoliar el banc. Gairebé 15 anys han hagut de passar abans que aquest thriller polític veiés la llum: escrit a finals dels 90, no va trobar editor pels inevitables paral·lelismes amb la realitat sociopolítica catalana. Una letargia que no ha alterat l’actualitat del seu contingut.
“Clau K és moltes coses al mateix temps: un thriller àgil, però també una faula moral capaç de retratar alhora una societat i els seus diferents estrats i actituds”, va disseccionar ahir el periodista d’EL PAÍS Xavier Vidal-Folch que, juntament amb el també periodista Sergio Vila-Sanjuán, va presentar el llibre. L’autora no va poder acudir a l’acte però, per videoconferència, ha recordat que “el joc de la novel·la permet arribar on el periodisme no pot”, mentre els presentadors convergien en definir l’obra de “profètica”: en la història de K s’entreveuen els fets més convulsos de la recent política catalana. “Quan ho vaig llegir vaig pensar que era una imprudència i encara avui segueix sent un llibre potent, impertinent i sense pèls a la llengua”, va resumir Vidal-Folch.
L’obra construeix un delicat microcosmos habitat per magnats àvids, polítics “acostumats a aquest procés mental del ‘sí, però no” i del “no, però sí'”, com admet un dels personatges; noies cosmopolites desencantades del fet que “les persones no s’entenen perquè no s’escolten”, periodistes que batallen per reivindicar “transparència, entesa i convivència”. Una col·lecció de personatges kafkians -com la pròpia Rivière va subratllar-, prototips universals capaços d’aixecar una sàtira dramàtica sobre els intricats mecanismes del poder, “blancs i negres, sense matisos”, segons Vidal-Folch. Les profecies, com la vida, solen ser així. Sense matisos.
