La crisi d’asil i refugi ha posat contra les cordes a les institucions i els governs europeus. Fins ara, la seva incapacitat per actuar ha estat manifesta: a més de no tenir mecanismes adequats per gestionar humanitàriament el flux de refugiats, s’han dividit respecte a les mesures a prendre i han actuat pel seu compte, en moltes ocasions contravenint els valors ètics i els principis en què se sustenta el projecte europeu. El tancament unilateral de fronteres i la negativa a complir amb els compromisos de reallotjament acordats no només ha sembrat la divisió, sinó que està reforçant les propostes xenòfobes i populistes dels enemics del projecte europeu.
Tan alarmants com la feble reacció inicial són les propostes amb les que els Estats pretenen ara solucionar la crisi. Unes, com la repatriació forçada dels refugiats, perquè són directament il·legals. D’altres, com l’admissió i reubicació de centenars de milers de refugiats, perquè no són realistes. El principi d’acord entre la UE amb Turquia és més aviat producte del pànic polític i electoral que del debat i la reflexió. Perquè no només és mesquí en la seva lògica, sinó que ignora els problemes de drets humans i llibertats en aquest país, concedeix un xec en blanc al president Erdogan per reprimir l’oposició i als kurds i no aporta solucions a la causa final de tot el problema: la guerra de Síria, en la qual Turquia té un paper crucial.
La situació és inadmissible. S’ha perdut una enorme quantitat de vides i segueixen en joc l’existència i el benestar de milers de persones. Aquesta és la gran urgència. Però també està en perill la identitat europea, si la Unió no és capaç de gestionar camins de sortida a la crisi a l’altura dels seus valors. La confluència entre les raons morals i les d’interès polític fonamenten aquesta apel·lació a l’acció, que articulem en deu propostes.
El primer principi d’actuació ha de ser el de salvar vides, el màxim nombre possible. Aquest principi ha d’orientar l’actuació dels responsables de fronteres i de salvament marítim de la UE en el dia a dia i el quefer de la diplomàcia europea, que ha de concedir la màxima prioritat a les negociacions de pau que es desenvolupen a Ginebra.
Segon. La Comissió i els Estats han de prendre totes les mesures necessàries i recolzar-se solidàriament per establir mecanismes de registre i acollida efectius i garantir les condicions de vida dels peticionaris d’asil quan es processin les seves sol·licituds. Només així la Unió Europea podrà garantir el compliment de les seves obligacions internacionals i, alhora, ser un espai de llibertat i seguretat.
Tercer. Ha d’aturar la suspensió dels acords Schengen, la proliferació de controls, tanques i les restriccions a la lliure circulació entre els estats membres. Les amenaces de sancions a Grècia o les propostes d’expulsar-la de la zona Schengen no són la via adequada. Al contrari, si la Unió Europea vol preservar Schengen i aturar l’auge dels populismes xenòfobs, haurà abocar-se al suport a Grècia.
Quart. Els Estats membres han de complir els compromisos de reubicació adquirits, que són legalment vinculants i estan emparats sota les clàusules de solidaritat establertes en el Tractat de la Unió Europea. Aquestes reubicacions són imprescindibles per gestionar el flux de refugiats de forma equitativa i solidària entre països, i no hi ha raons ni excuses per incomplir-los. La desídia dels Governs de la UE i la debilitat de la Comissió Europea no són sinó mostres d’insolidaritat.
Cinquè. Precisament per les dificultats que comporta la integració d’un col·lectiu tan ampli i tan diferent de refugiats, cal fer el màxim esforç perquè l’acollida sigui un èxit. Altrament, com ja estem veient, es generarà una dinàmica xenòfoba i insolidària que no només farà impossible continuar l’acollida, sinó que fragmentarà la Unió de forma irreparable.
Sisè. Hem de distingir de forma diàfana entre el drama dels refugiats i el terrorisme gihadista. Hem de ser ferms davant dels grups interessats a utilitzar aquesta qüestió com a coartada per tancar portes o estigmatitzar els refugiats. Plantejar un fals dilema entre llibertat o seguretat és inadmissible: Europa és un espai de llibertat i drets, on no hi ha llibertat possible sense seguretat ni seguretat sense llibertat.
Setè. Tant les polítiques de veïnatge com de desenvolupament de la UE han de ser substancialment reforçades per aconseguir estabilitzar la perifèria europea. La fi de la guerra freda va fer pensar en una perifèria ben governada, pròspera i en pau on les persones, els béns i fins i tot les normes europees circulessin lliurement. No obstant això, aquest mirall s’ha trencat. Des Ucraïna fins a la Mediterrània, Europa viu avui envoltada d’un anell d’inestabilitat i conflictes que l’obliga a prendre molt més seriosament la necessitat d’una defensa col·lectiva i una política exterior comuna que mereixi tal nom. Sense ella, el projecte europeu no serà viable.
Vuitè. El problema dels refugiats ens obliga a estendre la mirada més enllà de les conteses internes. La solidaritat ha de donar-se també entre els països membres de la UE i amb els socis i veïns, especialment els països de trànsit amb els quals mantenim acords d’associació i uns llaços polítics i econòmics privilegiats. Hem de donar suport i involucrar als nostres veïns en la gestió del problema, però sense admetre xantatges, pressions o rebaixes quant als drets que estem obligats a respectar.
Novè. El problema dels refugiats té un abast mundial i necessita solucions globals. Tenim l’obligació d’acollir, però també la responsabilitat de prevenir, integrar i actuar eficaçment en la nostra veïnatge. Això vol dir formular una política integral per respondre al problema, que contempli mesures cap a dins (dissenyar formes d’acollida, asil i integració eficaços), però també cap a fora (informació compartida, cooperació, diplomàcia, ajuda mútua).
Desè. Fins a la data, Espanya ha estat un protagonista molt marginal en aquesta crisi. Les nostres xifres d’asil i refugi són vergonyoses, i l’incompliment dels acords de reubicació, flagrant. La societat civil, els municipis i les comunitats autònomes han anat per davant del Govern, que no ha realitzat un esforç equivalent. Hem de recordar que la “marca Espanya” també es construeix des d’una posició de compromís ètic amb la justícia i la solidaritat en el nostre entorn, pel que instem a aquest i al pròxim Govern que assumeixin un paper de lideratge en aquesta qüestió que estigui a l’altura de les circumstàncies.
