Raimon Obiols: L’apunt del dia/427 (La “Trump’s Theory” a Paris i els assumptes pendents de l’esquerra)

La “Trump’s Theory” a Paris i els assumptes pendents de l’esquerra 

El dilluns passat, Peter Thiel va donar una conferència a  l’Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques de París. Thiel és un multimil·lionari, cofundador de PayPal i de Palantir, crescut a la Sudàfrica de l’Apartheid. És menys conegut que Elon Musk, però va ser  la primera figura de Silicon Valley a donar suport a Donald Trump, el 2016, i ha estat el mentor polític del vicepresident J.D. Vance, en la seva carrera cap al Senat i la Casa Blanca.

La conferència, que va ser il·lustrada amb diapositives, ha estat transcrita, amb comentaris, a la revista Le Grand Continent, on es pot llegir en castellà.  Thiel començà presentant-se així: «En la meva vida privada, sóc un cristià ortodox moderat i un humil liberal clàssic, amb una única desviació aparentment menor de l’ortodòxia liberal clàssica: em preocupa l’Anticrist.» 

Segons Thiel, “Els passatges estranys, fins i tot excepcionals, de la Bíblia que tracten de l’Anticrist poden ajudar-nos a entendre el significat d’aquest període estrany, fins i tot excepcional, que estem vivint, i què ens depara el futur.” 

«No és només una fantasia medieval», va afegir, sinó que està intrínsecament lligada a «la fi de la modernitat». Thiel presenta l’Anticrist com una tirania global que pot emergir en temps apocalíptics, explotant les pors difuses a un Armagedon i instaurant  un estat mundial totalitari sota la falsa promesa de “pau i seguretat.” 

Alguns dels acadèmics assistents a la conferència feren comentaris desmenjats a la sortida. L’un va comentar que havia sentit a parlar més de l’Anticrist en  45 minuts que en tota la seva vida. Un altre,  que  “no havia entès gran cosa“. 

Que a Paris s’hagi parlat bastant d’aquesta conferència (i jo ara la comenti), potser és indicatiu d’un cert papanatisme europeu enfront dels focs artificials amb els que ens obsequien els mentors intel·lectuals del trumpisme. Però en tot cas és significatiu del moment, i entretenir-s’hi potser no és inútil.  

Una revenja?

Exagerant, però no massa, es podria dir que la conferència de Thiel a Paris ha estat una revenja tardana, perquè ha presentat una “Trump’s Theory” com  un  contracop a  la conferència que fa seixanta anys va aplegar a Lacan, Derrida i Barthes a la Universitat John Hopkins, el 1966, i que alguns consideren com l’inici simbòlic de la irrupció de la “French Theory” a les universitats nord-americanes, que tants estralls postestructurals hauria causat, segons els seus crítics: desconstruccions i wokismes diversos, teoria queer, cultura de la cancel·lació, etc.    

Qui va tenir la idea de la conferència de Thiel, segons diu la premsa, és la filòsofa Chantal Delsol, catòlica tradicionalista, i autora molt intel·ligent. Fa uns anys, Delsol escrivia això: 

“Els moviments que defensen la moral tradicional, tot i ser nombrosos en termes electorals, tenen dificultats per trobar representants, o més aviat només en troben en extremistes com Donald Trump. El destí d’un moviment condemnat per la història és tornar-se cada cop més extrem, perdre els seus defensors més competents i, finalment, a través d’una mena de procés fatal, acabar per assemblar-se a la descripció que en fan els seus oponents.”

No crec que Delsol hagi canviat d’opinió respecte al trumpisme. En un llibre seu,  “El final de la cristiandat”, es desmarca dels conservadors catastrofistes que assimilen la modernitat a la decadència civilitzacional de l’Occident. A Delsol li preocupen  més els fenòmens que descriu com  d’“inversió de valors” que no pas la pèrdua de poder de la religió. És conscient, escriu, que “el catolicisme, carregat d’un passat opressor, és ara una minoria molt petita i no és popular entre el públic en general”. Conclusió: els catòlics han “d’aprendre dels jueus i dels protestants.”

Hi ha una considerable distància entre el pensament catòlic tradicionalista d’una Chantal Delsol i la filosofia de pa sucat amb oli de les llumeneres del trumpisme i dels altres nacionalpopulismes contemporanis. Però tenen uns punts de concomitància, que tal vegada explica la invitació a Thiel. No em refereixo a eventuals coincidències ideològiques, sinó a dues altres coses que inquieten més: l’aguda percepció que comparteixen a l’hora de detectar el malestar moral, cultural i existencial de molta gent;  i la seva agilitat i prestesa per donar-hi respostes, nacionals i transnacionals, tant en el terreny de les idees com de la pràctica política. 

Allò que dóna un interès especial a les idees de Thiel no són les seves idees sinó al fet que darrere les seves idees hi ha una fortuna que Forbes xifrava, l’any passat, en uns 23.000 –23.500 milions de dòlars. Amb aquests recursos no és difícil fabricar idees instrumentals, dotar-les de vernís intel·lectual, legitimar-les  acadèmicament; contribuir, en fi, a la normalització d’un tecnofeixisme en marxa.  

Els deutes pendents de l’esquerra

Si aquestes quantitats fossin en mans de les esquerres, les coses anirien d’una altra manera. O potser acabaríem també fent de bruixots de la confusió (1).  Però no és el cas.  

El ressò que avui obtenen els plantejaments neorreaccionaris (en les seves versions més articulades i en les més elementals) és una acusació crítica que les esquerres han de saber entomar. L’han de veure com una punyent interpel·lació a la que cal respondre. 

Malauradament, l’agudesa i l’empenta  es troben sovint  a faltar en unes esquerres europees  que, d’una banda, estàn a la defensiva davant l’ofensiva neorreaccionària, i de l’altra tendeixen a veure massa fosc l’avenir, de la mateixa manera que en ocasions passades el van veure massa lluminós.  Diguem-ho francament:  les esquerres europees han estat massa temps ensopides en llarguíssimes digestions (uns, de les derives de la Tercera Via; altres, de la implosió dels partits comunistes; altres, de la proliferació de demandes identitàries concurrents i divisives). És hora d’obrir una nova pàgina de les esquerres europees. Thiel va acabar la seva conferència a Paris dient als acadèmics que l’escoltaven: “Us convido a no adormir-vos… i a reflexionar sobre el que podeu fer en aquest moment excepcional». Ens ho podem adreçar.

Aquests dies circula a les xarxes un meme amb una frase del pintor Mark Rothko: “Només hi ha una cosa que temo a la vida, amic meu: que un dia el negre s’empassi el vermell.”  És un perill que avui torna a ser real.  No podem cedir el terreny a la crida obscura dels bruixots de la confusió intel·lectual, dels nacionalistes o dels múltiples identitarismes dispersos i disgregadors. 

 Però limitar-se a una mobilització “antifeixista” no seria suficient, ni als EUA ni a Europa. La neozelandesa Jacinda Ardern, laborista, que el 2017 va ser la cap de govern més jove del món (coincidint amb el primer mandat de Trump), explica en el seu recent llibre de memòries que tenia la impressió que la gent sovint la veia com l’”anti-Trump”, però que la recerca de solucions als problemes de la gent i del món no s’ha de veure com una resposta als adversaris, sinó que sempre ha de ser una resposta als problemes de la gent i del món.

La reacció contra els reaccionaris és necessària, però no és suficient. A Europa calen noves propostes  intel·lectuals, i nous programes polítics i socials de progrés, que siguin lúcids i viables.  En aquest sentit, els governs de progrés a Catalunya i a Espanya (que representen una situació avui especial a Europa), son claus per ajudar a tirar endavant un nou cicle del socialisme i de l’esquerra europeista i federalista, amb exigència i ambició. 
________________

(1) «No és la consciència dels homes la que determina el seu ser, sinó, al contrari, la seva condició social la que determina la seva consciència» (Marx).