Raimon Obiols/L’apunt del día/279 (Enric Juliana, Pablo Iglesias i la república de Weimar)
Enric Juliana, Pablo Iglesias i la república de Weimar
9 de novembre de 2023
Des de fa temps Pablo Iglesias va dient que «vivim uns temps que recorden una mica la República de Weimar». Ahir ho va tornar a repetir en un article al diari Ara (on el «una mica» ha desaparegut): «Durant molts anys vam dir que la nostra època recorda els temps de la República de Weimar. No s’imaginen com lamento que tinguéssim raó».
Quan formulà aquest inquietant paral·lelisme per primera vegada, Iñigo Sáenz de Ugarre va comentar que «quan fas aquesta predicció, la gent no es palpa la cartera, sinó el coll». Esperem, doncs, que Iglesias exageri, perquè de Weimar en van sortir 13 anys de totalitarisme nazi, una guerra mundial i immenses tragèdies. No vull amb això minimitzar l’actual realitat internacional, marcada per la guerra a Ucraïna i a Israel-Palestina i altres desastres. Però per greus que siguin les amenaces, fragilitats i turbulències actuals, i ho són molt, la comparació amb els anys 30, a més de sinistra, ens pot confondre.
No és aquest un comentari falsament optimista, que consti. Val aquí la distinció de David Runciman: «El nazisme va ser la mort de la democràcia en el sentit que va matar un règim polític democràtic -la República de Weimar- i el va substituir per una dictadura (…) A mitjans del segle XX, la mort de la democràcia com a forma de política era un signe precursor de la possible mort de la civilització. Però al segle XXI, és al revés» (1).
Ahir , comentant un programa de 24h, Iglesias piulava a X (abans Twitter):
Si a Juliana se li acaba el «seu món», imagineu que em pot passar a mi, que a Juliana li porto una pila d’anys (17, si no m’equivoco).
Potser sóc mal pensat, però a vegades tinc la impressió que Pablo Iglesias contempla la crítica conjuntura actual amb una certa joie maligne, com un gat que es rellepa el bigoti i repeteix que ell ja ho tenia tot previst i que ens havia avisat (com si ens bufés a l’orella: «Os vais a enterar de lo que vale un peine»). En tot cas, probablement té raó quan preveu que «la investidura de Sánchez sortirà» i ens adverteix que «el que vindrà després serà molt més dur que el que va viure aquest país durant la Transició».
Per tal de fer front a aquest nou i difícil període (que probablement no serà el «món de Juliana» ni per descomptat el meu, però tampoc el d’Iglesias, perquè el temps no perdona) caldrà sumar l’optimisme de la voluntat i l’exercici de la intel·ligència. Vivim un temps nou i ens calen noves idees, però sobretot abandonar la més vella: la que instiga la divisió caïnita de les esquerres, que tant va contribuir a que la democràcia de Weimar sucumbís.
________________
(1) David Runciman, Así termina la democracia
