Sergio Staino i el company Bobo
24 d’octubre de 2023
Durant molts anys, mirant d’entendre alguna cosa dels entrellats i transformacions de l’esquerra italiana (a vegades fecundes, a vegades drama i commedia dell’arte), jo em refiava molt dels breus textos d’Emanuelle Macaluso i dels acudits gràfics de Sergio Staino. Macaluso va morir el gener de 2021 i Staino fa dos dies; de manera que m’he quedat una mica orfe de referents.
Staino va començar a publicar els seus dibuixos el 1982 al diari L’Unità. Hi va popularitzat un personatge, Bobo, que havia creat el 1979 a la revista Linus. Bobo era, en certa mesura, un alter ego de Staino, però també de milers dels seus coetanis: un militant de base, bona persona, a vegades una mica ingenu, a vegades més perspicaç que els dirigents; sempre amb una solidaritat essencial amb els de baix, sempre burlant-se dels poderosos i dels tifes: un personatge sovint derrotat, desil·lusionat, però sense rendir-se; disposat al combat per un món i un futur millors.
«la bondat de Bobo» ha escrit Sergio Givone, «no és tan diferent de la bondat del príncep Mixkin (de ‘L’idiota’ de Dostoievski), i es reconeix inequívocament pel fet que en ell la confiança venç la sospita, el crèdit concedit a l’altre venç la malfiança (…) Bobo és un ‘idiota’ perquè pensa que el seu interlocutor s’està equivocant de bona fe i no al contrari, com pensen en canvi els ‘intel·ligents’ que saben com va el món i tenen sempre raó».
Durant 40 anys, Bobo (el madur i barbut Charlie Brown de l’esquerra italiana) s’ha estat debatent entre la seva lleialtat al seu partit (del PCI al PD actual) i els interrogants i desil·lusions que a vegades li causaven les seves opcions. Em sembla que Bobo, amb les seves angoixes, ha representat milions de militants i electors d’esquerra (no sols italians) que han viscut les darreres dècades amb una dialèctica interior que s’ha mogut entre contestació i vot útil, entre protesta i realisme polític, entre crítica individual i voluntat de compartir uns ideals col·lectius.
P. S.- Umberto Eco va escriure que «els historiadors del futur que vulguin entendre què els hi va passar a unes generacions italianes, a més de molts documents respectables que hauran de consultar, també hauran hauran de tenir en compte Bobo; potser més que els llibres de Toni Negri, els discursos de Berlinguer, o els anys de Lotta Continua».
___________
Sergio Staino, I funerali di Berlinguer, a Youtube
__________
