Raimon Obiols: L’apunt del dia/158 (Privatització de la guerra i de la política)

Privatització de la guerra i de la política

25 de juny de 2023

Els termes disponibles per qualificar la crisi d’ahir a Rússia no aconsegueixen captar la seva naturalesa singular, els seu element de novetat.  De què s’ha tractat, exactament? Ha estat un intent de cop d’Estat, un motí, un pronunciament, un esboç de guerra civil? 

Si es tractés d’una temptativa de cop d’estat hauríem vist un  intent d’ocupar el Kremlin i  les televisions, arrestar o matar Putin, instal·lar un nou poder. I no es tractà d’això. Tampoc ha estat una pronunciament militar amb proclama, ni un motí de soldats desobeint a la desesperada els seus caps. 

Cap concepte antic s’ajusta pròpiament a aquestes noves formes de realitat político-militar. Potser en caldran de nous: «gangsterisme per altres mitjans», per exemple; o «privatització de la guerra i de la política». Perquè fa tot l’efecte que els protagonistes no tenen altre objectiu que controlar l’Estat per apoderar-se dels seus recursos. 

Hi ha bastants elements de novetat en aquesta crisi russa; però també hi ha fortes ressonàncies del passat. Es poden evocar, per exemple, les guerres entre bandes de gàngsters del Chicago de fa un segle. O, anant més enrere, els «condottieri» o «capitani di ventura», que amb les seves tropes privades es posaven al servei d’una o altra ciutat italiana,  a canvi de diners.  

El gran historiador Jacob Burckhardt, que de condottieri en sabia un niu, explica, en un dels seus llibres, una vella història popular del segle XV italià. Els ciutadans de certa ciutat (sembla que Siena) van contractar un capitano di ventura que els defensà i alliberà d’una invasió enemiga. Immensament agraïts, els ciutadans discutien llargament sobre com recompensar-lo, i trobaven que res no era prou, ni tan sols fer-lo senyor de la ciutat. Fins que al final un va dir:  “Tinc una idea! Matem-lo i  així el podrem venerar com a sant patró de la ciutat!”. Cosa que van fer immediatament. 

El condottiero, deia Burckhardt, a ningú havia de témer tant com a aquells que l’havien contractat, perquè aquests temien que, si guanyava, es fes un tirà, i si perdia era una despesa inútil.

Em sembla que aquesta història s’adiu a la trajectòria tràgica de  Prigojin. Un setge s’anava estrenyent gradualment entorn seu.  Des de principis de juny, una nova  llei  obligava  els soldats de les milicies  privades a signar un contracte amb el Ministeri de Defensa. El seu grup havia patit pèrdues considerables. Devia prendre consciència que els seus negocis i la seva vida estaven en perill. I optà per la millor defensa en aquests casos, que és l’atac. Primer, verbalment: increpant els seus enemics jurats (el ministre de defensa Xoigú i el cap de les forces armades Gueràssimov), tot evitant un enfrontament directe amb el president rus (però qüestionant els motius que havien dut a l’invasió d’Ucraïna). Després, passant de les paraules als fets, adreçant les seves columnes armades fins a 200 kilòmetres de Moscou, al límit de l’abisme; fins que una negociació li ha permès salvar la pell, almenys de moment; i ha evitat una massacre, potser una guerra civil.  

El resultat d’aquesta història, de moment, és que Vladimir Putin s’ha mostrat afeblit, incapaç de controlar els seus senyors de la guerra. S’ha vist que ell no és intocable, i que la seva autoritat quedava molt tocada. El futur immediat és incert a Rússia, però és segur que aquests episodis tindran una  repercussió considerable tant pel  règim de Putin com pel curs de la guerra d’Ucraïna. 

P.S.- Que aquest personal tingui el poder de control (i descontrol) d’un immens armament nuclear, esgarrifa.