Raimon Obiols: L’apunt del dia/236 (Record de Giorgio Napolitano)

Record de Giorgio Napolitano

24 de setembre de 2023

Durant molts anys he tingut una bona relació d’amistat amb Giorgio Napolitano, que acaba de morir. El vaig conèixer l’any 1990, quan era  secretari internacional del PCI. Vaig anar a Roma amb el propòsit de parlar amb ell.  Poques setmanes abans, jo havia tingut un nefast debat públic a TV3 amb Rafael Ribó, sobre  la caiguda del mur de Berlín, les «revolucions de vellut» que començaven als països de l’Europa central i oriental, i la crisi de la Unió Soviètica. Ribó evità parlar d’aquests temes  i es concentrà en un atac frontal al govern de Felipe González, certament susceptible de crítica, però no pas per les seves responsabilitats en els esdeveniments històrics que s’estaven produint. Vaig sortir trasbalsat de la discussió, pensant que l’espectacle de la discòrdia abrupta entre les esquerres tenia conseqüències devastadores i no beneficiava a ningú (excepte a la dreta). 

Napolitano, hereu del gran Giorgio Amendola, encapçalava aleshores el sector del seu partit més favorable a una aproximació als socialistes. Jo volia demanar-li els seus bons oficis a fi de millorar les relacions amb ICV, que, per íntima satisfacció dels convergents, no eren bones. Vaig demanar a Trinidad Sánchez Pacheco, que aleshores dirigia l’Acadèmia Espanyola de Roma, que convidés a Napolitano a dinar a casa seva, al Gianicolo. Encara recordo la meva sorpresa quan el vaig veure arribar: un comunista  d’elegància vintage, amb abric i bufanda,  barret i guants de pell. 

Ben aviat vaig comprovar que les primeres impressions et poden enganyar. Vaig descobrir un interlocutor atent, estrany a tota estridència, d’una  gentilesa i d’una intel·ligència política poc habituals. Napolitano, que coneixia bé els entrellats de la política catalana, accedí de bon grat a fer una gestió que sintonitzava amb les seves posicions polítiques i amb la seva idiosincràsia. Era congènitament hostil a les polítiques de pura contraposició i incomunicació, que tants danys han infligit a les esquerres. Aquesta voluntat d’entesa de les esquerres italianes i europees la mantenia amb rigor, una cortesia immutable i un bon humor contagiós. «Aparentment fred, és en canvi un home de passions tenaces i de conviccions profundes. Ignora la demagògia», el va descriure la periodista Miriam Mafai. I un dels seus col·laboradors ha dit: «no es  treballava “per” Napolitano; es  treballava “amb” Napolitano».

En la seva autobiografia política, «Dal PCI al socialismo europeo», publicada el 2005 (un llibre sense ombra d’autobombo; fins i tot massa asèptic, pel meu gust), Napolitano   arriba a admetre, excepcionalment i com de passada, les seves «qualitats d’equilibri àmpliament reconegudes». És el mínim que es pot dir: un any després de publicat el llibre, fou elegit president de la República, gràcies a aquestes qualitats, i exercí el càrrec fins  el 2015. La política dels italians és  massa sovint excessiva, verbalista, complicada, barroca,  a vegades  amb conseqüències deplorables: una dilapidació exasperant d’intel.ligència i talents. Però en general trien bé els presidents de la República.

En les reflexions finals del seu llibre, Napolitano  havia  escrit: «Quan ets vell,  és millor no prendre‘s al peu de la lletra el precepte de Plutarc: “L’important és fer política, no haver-la fet” (…) L’edat t’ha de predisposat més aviat al testimoni i a la reflexió, i t’ha de reservar als afectes privats, massa sacrificats a l’altar d’una dedicació total a les responsabilitats polítiques i institucionals». 

Els avatars contingents de la política van dictar-li un altre destí. Un any després de publicada la seva autobiografia,als 81 anys fou propostat per a la presidència de la República, i va ser elegit dues vegades consecutives, el 2006 i el 2013. Malgrat l’edat, no va ser un President passiu, sinó que mostrà energia i determinació (segons alguns massa). Tingué  encerts i errors, com sempre succeeix en aquestes funcions, però el  balanç fou molt positiu. Marc Lazar l’ha detallat en un bon article al Grand Continent.

Giorgio Napolitano ha estat un europeista de pedra picada. En la seva autobiografia escriu: «La idea d’una Europa unida -més enllà de les fronteres dels estats nacionals- en democràcia i pau, representa el màxim exemple d’una utopia no violenta, portadora de llibertat i progrés». 

… I molt a la seva manera, que era sovint autoirònica, conta que «en el seu dietari, Altiero Spinelli escriu que quan ens va conèixer a mi i  al socialdemòcrata alemany Karsten Voigt, en un dinar l’any 1985, va veure en nosaltres “l’antiga imatge del “monjo” (“bonze”) que tot vell revolucionari està destinat a esdevenir”,  i afegia Spinelli: «jo vaig evitar aquest destí perquè, en un moment determinat, fa més de quaranta anys, vaig descobrir una altra revolució, diferent i estranya -la del federalisme europeu- i encara segueixo “en train de me battre pour elle”».