Donald Trump és ara el 45è president dels Estats Units, i en el seu discurs inaugural va deixar en clar davant l’establishment dels Estats Units allà aplegat que la seva administració no té intenció de seguir amb el business as usual. El seu lema, “America first“, assenyala la renúncia, i la possible destrucció, de l’ordre mundial liderat pels Estats Units que els presidents demòcrates i republicans, a partir de Franklin D. Roosevelt, han construït i mantingut – amb diferents graus d’èxit – durant més de set dècades.
Si els Estats Units abandonen el seu paper de potència econòmica i militar líder i es mou cap al nacionalisme i l’aïllacionisme, precipitarà un reordenament internacional, mentre canvia també el propi país. En lloc de ser una potència hegemònica, els EUA es convertiran en una gran potència entre altres.
Des del final de la Segona Guerra Mundial, els EUA han estat el motor de lliure comerç mundial, de manera que un moviment cap al proteccionisme, o un intent de revertir la globalització o aprofitar-la per a estrets interessos nacionals, tindria enormes conseqüències econòmiques i polítiques a tot el món. Les plenes implicacions d’aquest canvi són molt impredictibles; però tots sabem – o hauríem de saber – el que va succeir l’última vegada que les principals potències del món es van girar-se cap endins, en la dècada dels 1930.
Les aliances, les institucions multilaterals, les garanties de seguretat, els acords internacionals, i els valors compartits en què es basa l’actual ordre global poden aviat ser posades en qüestió, o rebutjats en conjunt. Si això succeeix, l’antiga Pax Americana haurà estat innecessàriament destruïda pels propis Estats Units. I no existint cap marc alternatiu obvi per a reemplaçar-la, tots els indicadors apunten a la turbulència i el caos en un futur pròxim.
Els dos antics enemics dels Estats Units, Alemanya i Japó, seran alguns dels més grans perdedors si els EUA abdiquen del seu paper global sota Trump. Tots dos països van experimentar una derrota total en 1945, i des de llavors han rebutjat tota forma de Machtstaat, (poder d’estat). Amb la seva seguretat garantida pels EUA, es van transformar en països comerciants, i han estat participants actius en el sistema internacional dirigit pels Estats Units.
Si Trump retira el paraigua de seguretat dels Estats Units, aquestes dues grans potències econòmiques es trobaran amb un greu problema de seguretat. Mentre que la posició geopolítica perifèrica del Japó li podria permetre, en teoria, renacionalitzar les seves capacitats de defensa, la recerca d’aquesta opció podria augmentar significativament la probabilitat d’una confrontació militar a l’Est asiàtic. És una perspectiva alarmant, perquè diversos països de la regió compten amb armes nuclears.
Alemanya, per la seva banda, es troba al cor d’Europa, i està envoltat pels seus antics enemics en temps de guerra. És el país més gran del continent en termes econòmics i demogràfics, però deu gran part de la seva força a la garantia de seguretat dels Estats Units i als marcs institucionals multilaterals, transatlàntics i europeus, sobre la base de valors compartits i el lliure comerç. L’ordre internacional existent ha fet innecessaris el Machtstaat i l’esfera d’influència que l’acompanya.
A diferència del Japó, Alemanya no pot renacionalitzar la seva política de seguretat, ni tan sols en teoria, perquè aquest pas debilitaria el principi de defensa col·lectiva a Europa i dividiria el continent. No hem d’oblidar que la finalitat de l’ordre global i regional de la postguerra era integrar les antigues potències enemigues perquè no representessin un perill per als altres.
A causa del seu pes geopolític, la perspectiva d’Alemanya és ara sinònim de la de la Unió Europea. I les perspectives de la UE no són les d’una potència hegemònica; més aviat tenen a veure amb l’estat de dret, la integració i la reconciliació pacífica dels interessos dels estats membres. La ubicació d’Alemanya per si sola ja fa que el nacionalisme sigui una mala idea; i, a més, els seus interessos polítics i econòmics més fonamentals depenen d’una EU forta i reeixida – sobretot en l’època de Trump.
Alemanya es troba en la mateixa situació que la resta dels europeus pel que fa a la seguretat. Així com no hi pot haver seguretat francesa sense Alemanya, no hi pot haver seguretat alemanya sense Polònia. És per això que Alemanya i la resta dels països europeus han de fer tot el possible per augmentar les seves contribucions a la seguretat col·lectiva dins de la UE i l’OTAN.
La fortalesa d’Alemanya està en funció del seu poder financer i econòmic, i ara haurà d’adequar aquesta força a la UE i de l’OTAN. Per desgràcia, ja no pot comptar amb els anomenats “dividends de la pau” del passat (i encara durant la crisi de l’euro). L’estalvi és sens dubte una virtut; però altres consideracions han de tenir prioritat quan la casa es crema i és a punt del col·lapse.
A més de la seguretat, el segon interès fonamental d’Alemanya és el lliure comerç mundial. El comerç intra-europea seguirà sent summament important, perquè així és com Alemanya es guanya la vida; però el comerç amb els EUA serà també de vital importància. No serà una bona situació per a Alemanya si la Xina i els EUA – els seus dos més importants mercats d’exportació fora de la UE – entren en una guerra comercial. El proteccionisme en qualsevol lloc pot tenir repercussions globals.
I malgrat tot, juntament amb tots els perills que la presidència de Trump planteja als europeus, ofereix també oportunitats. La retòrica proteccionista de Trump per si sola ja ha donat lloc a un acostament entre la Xina i Europa. Més important encara, la nova administració dels Estats Units ha proporcionat als europeus l’oportunitat per fi de fer pinya, créixer, i reforçar el seu poder i la seva posició geopolítics.
Però si els europeus finalment s’uneixen, han d’evitar l’antiamericanisme. Trump és el president americà, però no és Amèrica. països de l’Atlàntic Nord encara tenen una història comuna i valors compartits – fins i tot sota Trump, i encara que moltes coses canviin en els propers anys.
