Tant el Govern de Catalunya com el Govern d’Espanya han aconseguit els seus plans B. Els dos poden tractar de continuar pel mateix camí, la qual cosa podria convertir el desastre en catàstrofe. Pel bé dels ciutadans, caldria buscar un altre pla.
La primera preferència del Govern català era celebrar el referèndum sobre la independència sense intervenció espanyola. La primera preferència del Govern espanyol era que el Govern de Catalunya suspengués el referèndum sense necessitat d’intervenir. Per descomptat, aquests dos resultats eren incompatibles. Cap ha aconseguit el seu objectiu. Però per al Govern català, seguir endavant amb el referèndum era una estratègia dominant, fins i tot si hi havia repressió de l’Estat, el que produiria el seu segon millor resultat entre els possibles, ja que desconvocar el referèndum hauria estat una autodesfeta. Per al Govern espanyol, la repressió no era una estratègia dominant, hauria desitjat no haver de usar-la, però era l’opció menys dolenta si el referèndum continuava. Aquest ha estat el resultat real: referèndum amb repressió, que era el segon millor resultat per als dos jugadors.
D’aquesta manera, cap dels dos ha aconseguit un èxit propi, sinó la humiliació de l’adversari: el Govern català celebra les imatges de descrèdit d’Espanya davant el món i el Govern d’Espanya es congratula que no hi hagi hagut un referèndum pròpiament dit. Però la interacció és asimètrica, ja que el Govern català porta la iniciativa (la “estratègia dominant“) i pot continuar pel mateix camí, el que li portaria a acostar-se al seu objectiu i declarar la independència. En canvi, el Govern espanyol actua en resposta i només podria tractar d’aprofundir en la derrota i la humiliació de Catalunya i dissoldre la Generalitat, la qual cosa no necessàriament significaria una victòria espanyola en si mateixa.
Perquè hi hagués un resultat diferent, més cooperatiu i més satisfactori per a molts ciutadans, caldria canviar les preferències i prioritats dels dos actors, la qual cosa molt probablement requeriria canviar els actors mateixos. Puigdemont ja ha anunciat que es retira i algunes aparicions melancòliques de Junqueras en les últimes dues setmanes donaven la impressió que es trauria un pes de sobre: al cap i a la fi, ell no estava per això i ja ha complert de sobres. Per no seguir buscant candidats que anaven molt avall en les llistes electorals, es necessitarien noves eleccions al Parlament amb gent nova. Si, per l’altra banda, Rajoy no es retira, caldria que convoqués noves eleccions a les Corts Generals i les perdés. Ningú voldrà les dues eleccions al mateix temps, per la qual cosa poden passar diversos mesos, potser fins a un parell d’anys,amb tumults, tensions, xerrameques i maniobres.
Un acord imaginable seria, per descomptat, un referèndum pactat, més o menys com es va fer a Escòcia. Seria un molt benvingut pla B per a molts catalans i – esperem-ho – també per a molts altres espanyols. Per a qualsevol govern espanyol, seria una aposta arriscada, sens dubte, perquè, parlant honestament, el resultat seria molt incert. D’una banda, cal pensar que hi hauria molts catalans amb motius per votar ‘sí’. Comparada amb Escòcia, Catalunya té un perfil més marcat. Escòcia està subsidiada per Anglaterra, mentre que Catalunya és una contribuïdora neta a la resta d’Espanya. El gaèlic escocès és una llengua molt minoritària i amb baix prestigi social, en contrast amb el català. I, si alguns lectors m’ho permeten, per força gent l’alternativa, almenys abans del Brexit, de ser britànic és més atractiva que la de ser espanyol.
D’altra banda, si un Govern d’Espanya acceptés un tal acord, molts catalans podrien pensar que no seria la mateixa Espanya que han vist els últims anys, sinó un país molt més agradable, i, revivint l’esperit dels anys vuitanta i noranta, podrien tornar a pensar que, després de tot, poden continuar vivint junts. De fet, la millor basa per a un Govern espanyol de guanyar un referèndum a Catalunya seria amb una pregunta d’aquest tipus: “Vol ser ciutadà d’un país, Espanya, que reconeix el dret a l’autodeterminació de Catalunya?” Llavors el ‘sí’ (a Espanya) podria guanyar! Algú s’atrevirà?
El País
