Els «talps» i el respecte
25 de maig de 2023
«Molt ben dit, vell talp. Tan de pressa treballes, sota terra? Quin miner més actiu…». Aquestes paraules, que Hamlet adreça a l’espectre de son pare en l’obra de Shakespeare, evoquen la imatge del talp que escarbota tenaçment sota terra durant molt temps, i irromp de sobte a la llum (amb els trencs i traus corresponents en el terreny).
Els «talps» són també un altre espectre que inquieta, especialment, als analistes polítics: els processos socials i polítics subterranis, que no tenim a la vista i escapen al dia a dia de les cròniques. Són els «talps» que apareixen quan menys t’ho esperes: moviments o línies de fractura en profunditat, que a vegades transformen la cartografia política de manera inesperada.
Justament per poc visibles, els «talps» són temibles. Poden induïr a error, sobretot als comentaristes polítics que avancen diagnòstics. Un periodista francès molt prestigiós ha passat a la història, ultra els seus mèrits, per haver escrit això: «El que actualment caracteritza la nostra vida pública és l’avorriment. Els francesos estan avorrits. No participen ni directament ni indirectament en les grans convulsions que sacsegen el món». Ho va publicar poques setmanes abans de l’esclat de Maig del 68.
Marx evocà el «vell talp» dels processos revolucionaris (“Bon forat, vell talp!», s’exclama en El 18è de Brumari de Louis Napoleon). Hegel també havia fet servir la metàfora per a descriure el treball silenciós i obscur de les idees en el “subsòl” de la història; a la seva capacitat de sacsejar l’«escorça » del present. La tradició, deia Hegel, és com un organisme viu (un «talp»), no «una mestressa de casa que cuida amb devoció el que ha rebut com si fossin estatuetes de porcel·lana que cal mantenir intactes i transmetre a les generacions futures». És una «cadena sagrada” que connecta amb el passat, i interpel·la el present, amb vista al futur.
En això, em sembla que Hegel l’encertà. Els «talps» no són simplement agents de processos i contradiccions actuals. També n’hi ha que vénen del passat, que el reelaboren, i que incideixen en el present i el futur. Lluís Foix ha escrit que «en un dels seus libres sobre l’austracisme, Ernest Lluch cita Benedetto Croce quan es reteria a la historia com el passat que no passa. William Faulkner deia que el passat mai no es mor, ni tan sols és passat».
Els «talps», tant els que sorgeixen del present com els que venen del passat (sovint idealitzat), poden tenir una funció de transformació i millora, o bé de resistència i oposició al canvi. Poden ajudar a efectuar millores necessàries o, pel contrari, poden servir per a provocar restauracions reaccionàries. Les experiències del segle XX, i els efectes polítics de les «guerres culturals» del present, ens estan dient molt clarament que cal prestar als «talps» del passat (als processos ideològics i sentimentals subterranis, tenyits sovint de nostàlgia), una atenció primordial.
Aquesta hauria de ser una norma imprescriptible de l’esquerra: les idees i creences que venen del passat, que perviuen en molta gent, i que no manquen al respecte, han de ser respectades amb cura i escrupulosament. Irritar amb manques de respecte, gratuïtament, és estúpid i perillós. El respecte és avui un factor de transformació (probablement el principal, per a les esquerres): una condició necessària per a les millores efectives, si volem combatre les desigualtats, mantenir la democràcia, i guanyar una major confiança en un demà millor.
.
Un comentari