La setmana passada va començar i va acabar de manera inquietant en bastants assumptes delicats, entre ells l’inici de les vacances escolars i el buit que comporten per a tants escolars desnodrits i les seves famílies. Com tallar aquest buit? Entre penes i dubtes, potser perquè no perdem completament la memòria davant els actuals daltabaixos, la setmana va acompanyar amb el record de dues persones que van dignificar el passat segle, aquest que fins fa poc semblava el més difícil de la història i que de moment porta camí de no ser el pitjor. Em refereixo a Andreu Nin i a Hannah Arendt. Un polític revolucionari, dit sigui en paraula vintage o retro o com prefereixin, i una pensadora política sense agafadors ni crosses.
Andreu Nin (1892 – 1937) aconseguia el dilluns 17 juny entrar de nou al Parlament i sortir als diaris en titulars agraïts a la seva memòria .Setanta-sis anys han transcorregut des que va ser segrestat a la Rambla, davant el mercat de la Boqueria que, precís és repetir-ho, està completament entregat al màrqueting turístic. Fantàstic ha estat que a ningú se li hagi ocorregut recordar a Andreu Nin allà, només hagués faltat aquest circ. Encara no s’han recuperat les restes, on sigui que estiguin. Per als lectors joves que es preguntin de qui parlo, valgui dir que Nin va ser un exponent de la modernitat política: viure el present, estudiar i actuar, viatjar, parlar llengües, conèixer de primera mà els moviments socials (al seu poble, el Vendrell , com a Barcelona o Moscou, on va ser un dels líders del que va poder haver estat i no va ser), traduir del rus al català i en versió completa Crim i càstic o Anna Karenina quan altres llengües europees només s’atrevien amb la versió reduïda d’aquestes novel·les, no perdre l’entusiasme de l’acció.
Per no cedir al totalitari Stalin, Nin va ser segrestat el 1937, quan ja havia deixat de ser conseller de Justícia de la Generalitat en guerra, i liquidat per agents soviètics. Amb la seva desaparició, tantes coses van anar a pitjor. La història diu als seus fills per si ens volem assabentar d’alguna cosa, o sigui que no segueixo amb la vida i mort d’Andreu Nin: que cadascú atengui al que li reclami, hi ha uns quants llibres que ho expliquen i un munt de dades a la xarxa. I aquí està Maria Teresa Carbonell, 87 anys, vídua de Wilebaldo Solano, que apel·lava al Parlament a la presència a la sala dels veterans del partit de Nin, el POUM: Josep Colom, 98 anys; Teresa Rebull i Josep Maria Moratalla, 95 anys. Què duradors, quina presència. Si no us maten, la revolució pel que sembla rejoveneix…
Què diria Nin del que ens passa avui? L’esquerra parlamentària catalana, d’un extrem a un altre del seu recorregut, ha decidit recordar-ho perquè Nin va ser també un pensador sobre els lligams entre nacionalisme i socialisme. Sí, tornem a llegir-lo, segur que també dóna elements de judici i acció davant l’actual desnutrició de les criatures. Què fem davant d’això, caritat o què?
Els asseguro que no sóc nostàlgica. A vegades reprenc ancestres llibertaris o poumistes que m’han informat d’algunes coses, com també van informar a George Orwell. Això compte. Permet aflorar el sensat. Orwell va ensenyar així a escriure clar i decent a la premsa per sobre de tot i no cedir ni al clixé ni a la propaganda (el seu text sobre l’ús de l’anglès escrit segueix sent una guia formidable, Busqueu-lo si no el coneixeu).
Amb semblant independència, Hannah Arendt (1906 – 1975) va optar pel pensament sense fórmules preconcebudes. Ni sobre el sionisme ni la revolució ni la violència ni la democràcia parlamentària. Advocava per la democràcia de consells. Pensar sense baranes, sense agafadors, sense crosses. A risc de ser mal compresa però sense por de ser la primera a parlar del que no es vol sentir. Centrat en el judici al nazi Eichmann i el seu informe per part d’Arendt, el film que li ha dedicat Margarethe von Trotta rememora a qui afirmava: “Ningú té dret a obeir”. Què diria Arendt avui?
De moment, el film omple bastant les sales del Verdi i del Boliche. Sembla que una part del públic està disposat a seguir anant al cinema (com a seguir comprant llibres) però no a veure qualsevol cosa. Com és que no tenim encara una pel·lícula sobre Nin?
