El socialdemòcrata Enrico Letta (Pisa, 1966) porta sis mesos al capdavant del Govern d’Itàlia, però encara no ha ocupat l’apartament reservat al primer ministre a la tercera planta del palau Chigi. Potser perquè prefereix que la seva família segueixi vivint al barri de Testaccio -els seus fills van a l’escola pública- o potser perquè no es fia que Silvio Berlusconi, amb qui manté un tempestuós pacte de Govern, truqui pel seu compte al camió de la mudança. Com si no tingués problemes a casa, Enrico Letta ha convertit en una missió la lluita contra els populismes. Tem que, igual que va succeir a Itàlia, Europa no es doni compte de l’avanç de l’antipolítica fins que sigui massa tard.
Pregunta. ¿Fins a quin punt és el populisme un perill creixent per a l’estabilitat d’Europa?
Resposta. Encara que està molt subestimat, hi ha un risc molt gran de que el proper mes de maig es triï el Parlament Europeu més antieuropeu de la història. El més probable és que en alguns dels grans països i també en els més petits ens trobem amb un creixement de tots els partits i moviments euroescèptics i antieuropeus. Amb un efecte molt negatiu i perillós. L’any que ve, Itàlia presidirà el segon semestre, el primer de la nova legislatura, amb el consegüent canvi del president del Consell Europeu i de la presidència de la Comissió. El tema de fons serà passar de la legislatura de l’austeritat (2009-2014) a la del creixement, però el risc de trobar-nos amb el Parlament més euroescèptic de la història fa que aquest objectiu neixi coix, encallat. I d’això, encara que es parli en els diferents països, es fa tímidament. És urgent una gran batalla europeista, l’Europa dels pobles contra l’Europa dels populismes: això és el que està en joc en els propers sis mesos.
P. Quines possibilitats hi ha que el Moviment 5 estrelles (M5S) de Beppe Grillo es converteixi en el primer partit italià en les eleccions europees? Com pretenen conjurar aquesta possibilitat?
R. És un risc molt fort. Les eleccions europees són el millor terreny sobre el qual el Moviment 5 estrelles pot expressar el seu populisme. I ja ha començat. I, davant d’això, no podem ser tímids, hem de plantar una batalla amb el cap alt, plantejant les raons d’un europeisme del qual hem subestimat els aspectes positius. Començant per dir que la profunda crisi econòmica i financera no és deguda a Europa, sinó a la poca Europa. Un exemple: han estat necessàries 27 cimeres europees des de 2008 abans d’arribar a la frase de Mario Draghi – “whatever it takes” – per salvar l’euro, una declaració que ha servit per començar a sortir de la crisi. Poca Europa vol dir que no existeixen les institucions adequades. Què és Europa? Qui ens representa? Les respostes sempre balbucientes contribueixen a la victòria de Grillo, de Marine Le Pen, de Farage, de tots els populistes. Parlo amb molta franquesa: les institucions europees estan molt fragmentades: el president del Consell, de la Comissió, el president de torn del semestre, l’Eurogrup, el representant permanent… Quan he parlat amb Obama a Washington li he dit: és important que vagi a Brussel·les. Fins ara, en cinc anys, Obama no hi ha anat mai….
P. Què li va respondre?
R. Em va dir que hi anirà, però el fet que en cinc anys no hagi vingut, em fa pensar que també des de la percepció americana hi ha una dificultat per interpretar a Brussel·les com el lloc de la representació europea. Proveu a fer un sondeig entre els ciutadans europeus amb aquesta pregunta: ¿qui és el cap d’Europa? Serà interessant veure quants responen Merkel, quants Barroso, quants Van Rompuy…
P. I com es pot corregir això…?
R. Si fos dictador europeu durant mitja hora, publicaria 2 edictes. Crec que el primer seria immediatament compartit per l’opinió pública: la unificació del president de la Comissió i del president del Consell Europeu en una única figura. Això es pot fer sense canviar els tractats, només cal proposar a la mateixa persona. Una unió personal -diguem-ho així- de les dues funcions ja seria una decisió important. Sé que des del punt de vista de la perfecció jurídica de Brussel·les estic dient una mena de blasfèmia perquè el president del Consell té un paper de gestió, mentre el president de la Comissió té una altra funció, però seria més pràctic i tothom ho entendria. Amb el segon edicte aboliria tots els acrònims que són incomprensibles per a tots. La burocràcia de Brussel·les els utilitza com una brúixola, però la resta de la gent es perd. Només cal pensar en l’assumpte de la crisi: EFS, ESM, SIX PACK TWO PACK…, això és, una llista de termes absolutament incomprensibles entre els quals ens perdem. Caldria tornar a dir les coses pel seu nom per tornar a apropar-nos als ciutadans.
P. Les eleccions són el proper mes de maig. Què proposa per apropar als ciutadans a tan escàs marge de temps?
R. Serà fonamental que Europa aixequi la bandera de la lluita contra la desocupació juvenil. Convertir-la en una lluita europea. Si es llança un gran projecte per als joves, es parlarà d’això en tot el continent. És més: tenint en compte que el Consell Europeu de febrer s’ocuparà de polítiques econòmiques relacionades amb la indústria, tenim dues opcions. O podem donar un missatge burocràtic o, en canvi, emprendre una virtuosa segona volta. A l’anada -els últims 10 anys- s’ha teoritzat que Europa no havia de tenir més indústries, que n’hi havia prou amb finances i serveis. La qüestió ara és com reindustrialitzar de la manera més avançada, buscant donar treball als nostres joves. I també hi ha la qüestió de la immigració. Europa es juga bona part de les seves possibilitats de guanyar als populistes precisament sobre aquest terreny. Amb una gestió equivocada del problema es poden perdre les eleccions europees.
P. A Itàlia, el populisme ha tingut una llarga incubació. Umberto Bossi -el vell líder de la Lliga Nord- va entrar al Parlament el 1987 i ara, 26 anys després, un de cada tres electors ha votat populisme, entre el Moviment 5 estrelles i la Lliga. ¿No creu que caldria que vostès -la política tradicional- fessin una autocrítica sobre els errors que han afavorit aquesta escalada?
R. Sí, per descomptat. No vull que em malinterpreti. Quan parlo de populismes em refereixo a les polítiques i als representants, però sé que entre els vuit milions que han votat el M5S, hi ha moltíssims electors que abans han votat pel Partit Democràtic (PD) i per les formacions moderades del centredreta. He reflexionat molt sobre això en els últims mesos: la sentència sobre el populisme no pot ser autoabsolutoria. No dic: nosaltres som bons i ells dolents. Si tants electors que votaven per nosaltres en el passat han triat polítiques populistes, els primers que hem de preguntar per què hem de ser nosaltres. El 90% de l’èxit dels partits populistes a Itàlia no s’ha basat sobre qüestions d’Europa o de les polítiques econòmiques, sinó com a reacció a una política que ha trigat massa temps a renovar-se i a reduir els costos. Per això, a Itàlia, una de les claus del resultat de les properes europees dependrà de si -com espero- esdevenen definitivament en lleis l’abolició del finançament públic dels partits i una nova llei electoral. I necessitem també un rejoveniment general de la direcció dels partits. Hem de demostrar que la política a Itàlia és capaç de reformar-se sense que sigui necessària la presa de la Bastilla.
P. Vostè parla de la necessitat de la bona política, però tant l’anterior cap del Govern, Mario Monti, com vostè van ser apadrinats pel president de la República i no per les paperetes dels electors. No enforteix això també l’antipolítica, la manca de fe en la democràcia?
R. Aquest és el motiu pel qual jo insisteixo tant que cal canviar les regles institucionals. Entre nosaltres hi ha molts conservadors que diuen que aquest Parlament està deslegitimat i per tant no pot canviar la Constitució. Però jo els dic que, si no es canvia, el nostre sistema continuarà augmentant els populismes. El ciutadà ha de poder triar un Parlament, un president, un Govern. Però a Itàlia tenim dos parlaments [la Cambra de Diputats i el Senat] que tenen el mateix poder. Crec que abans de l’estiu podem tancar la partida del canvi de la Constitució per reduir els parlamentaris i posar fi a un bicameralisme que ens porta a la inestabilitat. Jo treballo perquè, en les eleccions del 2015, els ciutadans puguin escollir entre dues opcions i aquesta elecció es tradueixi en un Govern clar. En aquest sentit, la gran coalició que estem vivint a Itàlia és un moment extraordinari en el veritable sentit de la paraula. L’ordinari és la confrontació entre el centredreta i el centreesquerra amb regles institucionals que ho consentin.
P. La nit de les eleccions europees, a partir de quin resultat poden convertir-se per a vostè en perillosos els partits populistes?
R. Seria un grandíssim problema si els populistes europeus superen el 25%. Això ho hem de tenir tots molt present. Cal tenir en compte una cosa: des de 1979 fins avui tots els resultats de les eleccions europees s’han mirat en clau nacional, per veure les conseqüències internes de la pujada o la baixada de tal o qual partit. Mai en aquests 35 anys s’ha mirat el resultat de forma conjunta. Ara, en canvi, per primera vegada la partida serà d’europeistes contra populistes. I crec que aquesta dinàmica serà idèntica a la resta dels grans països. Serà important a Itàlia, però també a Alemanya, on tots aniran a veure -també jo-si Alternativa [per Alemanya] està encara sota el 5% ha crescut; serà fonamental òbviament a França i al Regne Unit i ho serà també a Espanya, on caldrà veure si els dos grans partits retenen encara el 80% de l’electorat o si, per contra, comença a passar com aquí als últims cinc anys: el 2008, els dos grans partits junts reunien gairebé el 70% de l’electorat i avui són menys del 50%.
P. Parlant d’Itàlia, Silvio Berlusconi i els seus problemes amb la justícia continuen posant en risc el Govern de coalició?
R. [Somrient] No penso parlar de Berlusconi. No diré res, perquè si dic alguna cosa ho titulareu amb Berlusconi. Vull parlar d’Europa.
P. Però almenys digui si també fica a Berlusconi al sac dels populistes…
R. Bé, una mica sí, una mica sí…
P. Què vol dir una mica?
R. El PDL és una barreja entre les dues coses. Berlusconi en aquests anys ha mantingut posicions populistes i alhora altres més institucionals i moderades. Però Itàlia té la gran fortuna de tenir un president de la República que s’ha trobat a l’esquena la missió impossible de gestionar un resultat electoral tan difícil i en un moment tan crític per sortir de la crisi. Itàlia ha d’estar molt agraïda a Napolitano i hem de donar-li suport en el seu esforç de mantenir unit el país durant aquesta difícil transició.
Entrevista de Pablo Ordaz per a El País
