Jordi Ortega: Doha, els governs hipòcrites, contra els pioners, es juguen el futur del clima

El colonialisme tardà al segle XXI.

Quan els negociadors del clima s’enfronten a esculls insalvables, la manca de voluntat, de compromisos i d’ambició, apareixen els diplomàtics. “Entenc l’humor dels països desenvolupats”, li deia Meena Rahma a John Vidal, corresponsal de Guardian: “és molt preocupant un text sense fer referències a finances, reducció d’emissions, però ple de tallers, entrevistes i tendes”.

“La fi de la diversió després de Copenhaguen”, que vaig escriure a Canvi climàtic i lluita contra la pobresa, recopilat per Mercedes Pardo i Maribel Rodríguez, continua vigent. Citava una conversa de Bernardina Castro Muller, del grup de treball de cooperació a llarg termini, amb John Vidal que li senyalava el Protocol de Kyoto: “mira, article 4, haurà, això és jurídicament vinculant, les paraules no hi són per casualitat; aquí posa plenament; diu ara que no s’apliquen? Aquestes negociacions no són serioses”.

Per primera vegada, es reconeixen ajudes “per les pèrdues i danys” causats pel canvi climàtic. Estats Units va evitar la paraula compensacions, per a possibles litigis derivats d’una responsabilitat. També un compromís sense costos, doncs es podran comptabilitzar les ajudes als desastres naturals. La diversió amb desviació de fons -el que dóna per fer jocs de paraules- continua.

Un altre acord a dos?

No se n’haurien d’extreure conclusions pessimistes. Alguns van veure en la cimera de Copenhaguen el nou ordre del segle XXI. En realitat va ser la suma de dues debilitats: uns Estats Units que no volien perdre el seu poder del segle XX i una Xina que no volia assumir les seves responsabilitats del segle XXI. Amb una Europa en un paper de comparsa feble i dividida, en un carreró sense sortida i, el més greu, sense entendre allò que està passant.

Occident no entén les claus de l’ordre del segle XXI. La Unió Europea no és conscient de que el seu lideratge no serà ni demogràfic, ni econòmic, ni polític, com ho va ser en el vell món (post)colonial. La seva fortalesa estarà en ser capaç de liderar la lluita contra el canvi climàtic, en establir una intensa cooperació tecnològica que, gràcies a que els països en desenvolupament siguin més ambiciosos,  podran ser factors de la seva recuperació econòmica.

Avui les potències emergents, sobretot la Xina, està assumint, sense competència, el lideratge del segle XXI. Xina no substituirà els Estats Units en el seu paper de potència dominant del segle XX. Ha passat de ser la fàbrica a ser el banc d’Europa i Estats Units. No seran les eleccions alemanyes del 2013 les que facin canviar l’estratègia alemanya, sinó que acabin trencant la porcellana xinesa -tenen un terç del seu deute per imposar una o altra política. Xina es centrarà en la tasca de modernització ecològica interna de la seva economia, tal i com assenyala Josafat Fiscorn; deixarà que els Estats Units mantinguin l’ordre mundial – serà la policia global de la Xina.

És tan decebedor Doha?

Roland Jumeau, ex-ambaixador de Tanzània a les Nacions Unides i negociador de l’agència Seychelles, retreia als Estats Units la seva estupidesa: “si haguéssim tingut ambició en reduir les nostres emissions de CO2, no hauríem d’haver demanat tants diners per a l’adaptació al canvi climàtic; si ens haguéssim gastat aquests diners en adaptació, ara no estaríem buscant diners per als danys i cobrir les pèrdues”. 50.000 milions de dòlars és el que li ha costat Sandy. Irena, 14 mesos enrere, era l’huracà del segle. Com per negar el canvi climàtic.

A Doha, per primera vegada, es reconeix que els països pobres rebran “ajudes per les pèrdues i les destroces causades pel canvi climàtic”.

Evitar qualsevol referència a compensació que soni a responsabilitats i que poguessin obrir litigis. S’assumeixen compromisos sense costos, sense ser responsables de la manca de lideratge en què es troba el món.

Resulta un escàndol que el Fons Verd del Clima, que tenia una dotació expressa de 30.000 milions, després de quatre anys, no s’ha fet encara efectiva. La ironia són els bilions exprés que serveixen per rescatar la banca. Pot ser el cost l’excusa per a una major ambició? Es requereix una inversió addicional del 1,6% del PIB. Ni tan sols ens situa en la inversió anterior a la crisi. No es tracta de continuar amb un model d’inversió mal planificat (construir habitatges en primera línia de la costa per dedicar els fons a pagar els danys i pèrdues). Invertir en eficiència energètica d’edificis (té un factor multiplicador de quatre per cada euro), no hauria creat l’actual endeutament. Falten senyals de ponts entre el que és públic i el que és privat per abordar el canvi climàtic; el que potser no esperen és que es postuli per a aquesta tasca Goldman Sachs.

Com continua després de Doha?

Parlar de “pròrroga” del protocol de Kyoto no és adequat. S’aprova una esmena de l’annex I, segons l’article 3.9. No caduca Kyoto sinó només l’annex I.

En paral·lel, abans del 2015, s’ha d’abordar Durban Platform; es tracta d’una llançadora, més que d’una plataforma, per a les accions del clima en múltiples direccions. Es van equivocar els qui donaven per mort el Protocol de Kyoto.

Nicolas Stern va oferir una visió del canvi climàtic com una equació de costos i beneficis. Va tenir la virtut de situar el canvi climàtic en la política d’Estat. No va comptar amb que els caps d’estat són com “elefantes en una chatarrería”. Hermann Scheer va criticar aquest enfocament de les negociacions, que afavoreix l’estratègia del polissó: aprofitar-se de la butxaca dels altres, que paguen el passatge i evitar rascar-se la pròpia butxaca en lloc d’abordar el problema amb un enfocament ambiciós, realista i pragmàtic capaç d’olorar les oportunitats del canvi climàtic.

Si és una oportunitat, per què marcar-se objectius mínims en lloc de buscar objectius cada vegada més ambiciosos? Les tasques de Doha són: (i) segon període de compliment, (ii) desenvolupar la plataforma Durba per a un acord global abans del 2015, (iii) mesures de cooperació per iniciar la reducció de les emissions globals, (iv) discutir l’ escletxa entre els 2 graus i els compromisos, (v) enteniment comú per abordar problemes globals amb equitat.

La novetat de Doha és l’aparició de països disposats a anar més enllà dels compromisos. Mentrestant, el negociador d’Estats Units, Tood Stern, ha posat en dubte l’objectiu de 2 graus i el principi de responsabilitats comunes però diferenciades

El grup dels escapats,  enfront de la majoria dels dòcils.

Jürgen Trittin, ex ministre alemany de medi ambient, acusava, en el Frankfurt Rundschau, l’aliança dels governs hipòcrites que frenen qualsevol avenç de les negociacions. Angela Merkel combat les energies renovables per formar part de la injuriada política Vermella i Verda. Una aliança entre els països pioners “ha de proporcionar beneficis als seus participants”; aquesta aliança permet distribuir les inversions necessàries entre més espatlles i compartir, entre  tots, els beneficis i estalvis en les importacions de matèries primeres, generar milers de llocs de treball i afavorir les transferències de tecnologies entre aquest club de països, col·laborant els seus investigadors i afavorint les sinergies de projectes conjunts en sectors d’energia i transport.

L’SPD i Els Verds van presentar una resolució al Bundestag que insta el govern a establir una aliança dels països pioners mitjançant la cooperació, enfront de la paràlisi dels hipòcrites. Si la Unió Europea no acaba de passar del 20% al 30% els seus objectius de reducció de CO2 o restringeix l’ús de l’arrossegament dels permisos d’emissions, s’enfonsaria el comerç de carboni. Això compromet totes les polítiques vinculades a aquest, per exemple, el programa alemany d’eficiència energètica d’edificis amb finançament d’un banc públic.
La transició energètica no és només un desafiament tecnològic, és un desafiament polític i democràtic. “La lluita contra l’escalfament global es va integrant progressivament a l’exigència ciutadana d’un altre model de desenvolupament, d’una altra manera de fer política per garantir més seguretat i més benestar de forma duradora, amb menys desigualtats” escrivia Cristina Narbona.

Països en desenvolupament, pioners.

Ivonne Bakin va defensar a Doha la Iniciativa Yasuní de l’Equador; una taxa sobre el barril de petroli per a un fons de mitigació, compensació i adaptació, i un mecanisme de compensació d’emissions netes evitades. A Doha, la iniciativa Yasuní -preservar la biodiversitat, en no extreure  petroli- va comptar amb el suport financer de Qatar, Aràbia Saudita, França, Finlàndia, Itàlia, Gran Bretanya i d’Achim Steiner del PNUMA. Resulta irònic que entretant els Estats Units vol explotar els combustibles no convencionals per seguir amb la seva addicció als combustibles fòssils.

L’arquitectura de les negociacions del canvi climàtic ha adquirit una enorme complexitat. En paral·lel, ha tingut lloc la conferència de les parts de la convenció (COP 18), la reunió de membres de Protocol (MOP 8), les reunions dels grups de treball (AWG-LCA 15.2 i AWG-KP 17.2), els organismes subsidiaris (OSE 37, OSACT 37), etc. Més que un Kyoto II o un post Kyoto hauríem d’esperar alguna cosa  molt més modesta, no tant una segona part de Kyoto sinó un nou capítol. I a partir de 2015. No hi ha un punt final, sinó un punt i seguit d’unes negociacions que han de ser la llançadora (Platform) de noves accions.

Nacions Unides descarrega les tasques d’una política interna del clima global als estats individuals. L’error és construir aquesta arquitectura per a una governança comuna, basada en una àmplia cooperació de baix a dalt, amb estructures horitzontals, etc. És oportuna la proposta d’una aliança dels pioners; la manera d’estirar del grup dels endarrerits. Més quan el canvi climàtic està carregat d’enormes oportunitats.

Bloc de Jordi Ortega a La Vanguardia