Entrevista a Zygmunt Bauman – Sobre desigualtat, democràcia i polítics: “La política ja no té poder”

Aquesta nova proposta obre les seves portes a bandes locals i als amants del gènere. Leeds. Una casa de classe mitjana a les afores de Leeds, ciutat industrial del nord d’Anglaterra. Un jardí amb poca cura i una llum tremolosa penjant de la llinda de la porta. Un saló petit ple de llibres. I al fons, un senyor gran, alt, flac i amb una mata de pèl blanc sense pentinar que li penja als costats del cap mentre fuma pipa.

Zygmunt Bauman, polonès exiliat a Anglaterra des dels anys 70 i catedràtic emèrit de la Universitat de Varsòvia, és un dels sociòlegs més influents d’Europa.

Bauman, de 89 anys i premi Príncep d’Astúries de Ciències Socials, somriu, contesta amb passió sobre desigualtat, consumisme i la recerca humana de la felicitat. Fins que enfosqueix, 30 minuts després del temps pactat, i li diu al periodista: “No estarà vostè cansat?”.

Vostè sosté que el creixement econòmic només beneficia a una minoria.

El creixement econòmic no és un bon mesurador del desenvolupament econòmic. No té en compte com es distribueixen els diners. Fa unes dècades, a Europa parlàvem d’un 10 per cent ric, un 10 per cent pobre i unes enormes classes mitjanes. Ja no és així. Ara és l’1 per cent, 85 persones acumulen tanta riquesa com el 50 per cent de la població mundial.

Anem cap a societats més desiguals?

Sempre hi va haver desigualtat. Mai hi va haver una societat completament igualitària. Però si exceptuem un petit període després de la Segona Guerra Mundial, fa molt temps que la desigualtat no fa més que augmentar.

Com va afectar la crisi?

Després del col·lapse financer del 2007 i el 2008 hi va haver una certa recuperació econòmica. Als Estats Units aquesta recuperació va ser clara, però l’1 per cent més ric d’EE.UU. s’apropia des de llavors del 93 per cent del resultat d’aquesta recuperació.

Molts països pateixen taxes enormes d’atur juvenil…

El que farà augmentar més aquesta desigualtat. La generació ara jove és la primera en molt de temps, potser en segles, que no aconseguirà tan sols el nivell de vida dels seus pares. Abans, cada generació estava segura que començava la seva vida des del nivell que havien arribat els seus pares.

Serà això que vostè anomena el “precariat”?

Fa 20 o 30 anys hi havia una classe pobra i una elit. Però enmig hi havia la majoria de la població, les anomenades classes mitjanes, que vivien relativament bé i prosperaven. Aquestes classes mitjanes estan sent tremendament afectades en els últims anys. El més distintiu de la caiguda de les classes mitjanes és la precarietat, la inseguretat, la por, la incapacitat per tenir confiança en el futur, per mantenir el seu nivell de vida.

Molts sociòlegs diuen que aquesta classe mitjana és la sustentació de la democràcia.

La democràcia moderna es va fer a la mida de les classes mitjanes. L’aristocràcia té la seva posició social garantida, així que no necessita avançar. Els més pobres no podien avançar, però les classes mitjanes sí, i aquest va ser el gran impuls de les societats democràtiques modernes. Cada jove de classe mitjana havia de recrear amb el seu esforç, talent i treball la posició que havia aconseguit la seva família. Hi havia pressió per actuar en societat, compromís de participació política i confiança de viure en un món de relativa seguretat, de perseguir la seva pròpia felicitat. La democràcia moderna funcionava i s’alimentava d’aquesta gent de les classes mitjanes.

I quin és el canvi?

Avui veiem un fenomen preocupant: l’elit política ja no parla el mateix llenguatge que la gent i presta poca atenció als seus problemes reals. Això està generant un divorci entre poder i política.

La gent s’està cansant de la política?

Però es deu a aquest divorci. Poder és la capacitat de fer coses, política és la capacitat de decidir quines coses fer, d’escollir. Els governs tenen polítiques, programes, però no el poder per aplicar-los. Abans, els governs tenien el poder i feien política. Això ja es va acabar perquè el poder emigrar i és global, però la política continua sent tan local com fa 400 anys. La política no té poder i el poder no té control polític. En aquesta situació, les classes mitjanes cada vegada influeixen menys, i això és un perill més gran per a la democràcia.

Hi ha més desigualtat, però en molts països d’Amèrica Llatina la classe mitjana està creixent.

Sí, hi ha alguns avenços, però no sóc optimista. Brasil va aconseguir aturar el creixement de la desigualtat i va treure de la pobresa extrema a diversos milions de persones, però són excepcions i no durarà perquè la sobirania d’aquests països és limitada. No hi ha cap país al món que tingui veritable sobirania econòmica. Cap govern pot defensar a la seva població d’una tendència que és mundial i a la qual no es poden posar barreres, pel que no hi haurà grans diferències en els processos socials entre diferents països. Simplement perquè les fronteres no et protegeixen de l’impacte de les forces sobre les quals no tens control.

Creu que hi ha risc d’involució del concepte d’unitat europea?

Que 18 països comparteixin una moneda és increïble, la història mai va veure una cosa així, però la seva estructura està mal dissenyada i així no durarà molt de temps. Estem en un moment de reforma i transició, Europa està en una cruïlla.

¿L’eterna baralla entre federalistes i antifederalistes?

Una cosa així, però que va més enllà. Hi ha països que volen recuperar competències. Empenyen cap a una nacionalització. L’altra tendència és la federalista, però és molt difícil perquè va contra la idea de les sobiranies que ha governat a Europa des de fa segles.

Un carreró sense sortida?

En aquestes condicions, caldria anar cap a un model que produeixi solucions globals als problemes produïts de forma global. Teòricament, en algun moment en el futur podrien començar a veure solucions globals, però per a això caldran institucions democràtiques globals, un parlament global triat, una cort suprema global que decideixi el que és just i el que és injust, i alguna mena de poder administratiu.

Això sembla estar molt lluny…

Sí, però Europa està en algun lloc a mig camí. Ja no hi ha aquelles sobiranies nacionals ben delimitades. Europa mostra que els països poden cooperar i no només competir. L’escriptor sud-africà JM Coetzee va escriure que “no va ser una decisió de Déu, ni una necessitat natural, que els països competissin entre ells, podrien cooperar en benefici mutu”.

Europa és un laboratori en el qual s’estan definint els mètodes perquè els països puguin manejar-se en aquest nou món. Crec que Europa està jugant un paper molt important en aquest moment de la història, perquè cooperar és el que el món necessita més que mai per assegurar el futur de la humanitat.

Vostè assegura que el consumisme ens canvia. Com ho fa?

Aquesta societat de consumidors assumeix que per a qualsevol problema social la seva primera resposta és el creixement del producte intern brut (PIB) i el consum.

Si vols ser feliç, compra’t alguna cosa. Si vols fer feliç al teu fill o la teva dona, comprar-els-hi alguna cosa. Però això genera dos problemes. S’assumeix que no hi ha límits naturals a la producció, però és fals perquè el nostre planeta té recursos limitats.

I s’oblida que hi ha altres formes de ser feliç sense creixement econòmic i sense consumir, perquè a més la major part del profit del creixement econòmic se l’emporten els més rics. Aquest creixement podria substituir-se amb redistribució, que mitigaria aquest absurd nivell de desigualtat. Es pot utilitzar la riquesa del planeta d’una manera més racional, més sàvia, més moral.

I on estaria la felicitat?

Simplement valorant el plaer de la feina ben feta, el plaer de cooperar, d’ajudar el veí. El plaer que dóna la família, però estem oblidant coses així de simples. Els nens des d’una edat molt primerenca, reben tota mena d’adoctrinament ideològic perquè consumeixin.

Vostè va crear la teoria de la societat “líquida”, que defineix com aquella “en què les condicions d’actuació dels seus membres canvien abans que les formes d’actuar es consolidin en uns hàbits i en unes rutines determinades”.

En aquestes societats líquides, com fem per crear relacions sòlides?

Aquest és el gran assumpte, però malauradament no tinc la recepta. Només dic que hi ha dos valors indispensables per dignificar la vida humana: seguretat i llibertat. Els necessitem tots dos. Seguretat sense llibertat és esclavitud, i llibertat sense seguretat és el caos.

Però avui es danya la seguretat econòmica en nom de la llibertat econòmica…

La importància d’aquesta combinació la va donar lord Beveridge (cap del comitè que va dissenyar el welfare -estat benefactor- britànic després de la II Guerra Mundial). Redactar un informe que es va aplicar per crear les institucions del welfare: educació i sanitat gratuïtes, salari mínim, habitatges socials… I va durar dècades. L’important és que ell no era un socialista. Era un liberal, però creia que el welfare era la corona del moviment liberal.

Avui no s’entén així…

El moviment liberal original era sobre llibertat individual, però per tenir llibertat individual, per ser realment lliures tots necessiten una seguretat bàsica. Si estàs lluitant pel pa, no ets lliure.

Què li sembla el que passa a Veneçuela?

El president actual no té el carisma que tenia l’expresident Hugo Chávez i la situació econòmica és pitjor. És un procés molt dolorós per a gran part de la població. Va ser un país molt desigual fins a l’arribada de Chávez. Van voler donar-li la volta, i quan fas això fas mal a algú, algú guanya i algú perd.

Article de Idafe Martín Pérez, enviat especial de EL TIEMPO