Dilluns es va commemorar a Berlín el 20è aniversari de la mort de Willy Brandt, el socialdemòcrata més notable de l’Alemanya posterior a 1945 i un dels polítics europeus de major talla.
La cúpula de l’SPD al complet va efectuar una ofrena floral davant la seva tomba al Waldfriedhof de Berlín. Brandt va ser un dels rars alemanys que van participar activament en la resistència al nazisme.
Aquesta circumstància va donar credibilitat al seu memorable gest de 1970 d’agenollar-se davant el monument a les víctimes del gueto de Varsòvia. Un any després l’exalcalde de Berlín i canceller federal va rebre el premi Nobel de la pau per la seva Ostpolitik, la històrica obertura alemanya cap a l’est que va descongelar la guerra freda a Europa.
Però dilluns es commemorava també un altre aniversari relacionat amb Brandt, molt més actual i significatiu per l’SPD, i que ha passat completament desapercebut.
Es tracta dels 40 anys del discurs d’arrencada de campanya que Brandt va pronunciar el 14 octubre 1972 davant el congrés de l’SPD a la Westfalenhalle de Dortmund.
En aquella campanya l’SPD va aconseguir el seu millor resultat històric: 45,8% dels vots, i va mantenir a Brandt a la cancelleria.
La comparació del contingut d’aquell discurs, incisiu, valent i social, amb el dels timorats líders de l’SPD actual, responsables del pitjor resultat electoral de la seva història, el 23% el 2009, conté tot un motiu de reflexió per a la socialdemocràcia, alemanya i europea en general.
L’SPD repetirà probablement un pèssim resultat en les eleccions generals alemanyes de l’any que ve, on els socialdemòcrates aspiren, com a màxim, a entrar en un govern de gran coalició amb Angela Merkel com a soci subordinat.
Molt sobre el que Brandt va parlar en aquell discurs en matèria econòmica i social recorda al que l’actual SPD, presoner de les seves polítiques i decisions neoliberals dels seus últims anys de govern, no pot dir avui.
Però és en el to general del discurs, incisiu, valent, social i capaç d’il·lusionar al públic cap als objectius que tenien a veure amb els principis solidaris i humanistes d’organització social, on es percep la diferència.
Brandt no es deixava arraconar per la “propaganda de la por” dels seus rivals conservadors.
Era ofensiu al retreure’ls la contradicció d’una política fiscal enfocada a la desigualtat social amb els valors cristians que deien defensar. Contraposava la defensa de l’interès general a la defensa de l’interès d’una oligarquia social. Combatia també el tradicional culte a l’Estat de la tradició alemanya.
“L’Estat no és un fi sinó un mitjà, no és un ídol totpoderós, sinó alguna cosa a organitzar i a supeditar l’interès general, no el dels grups privilegiats”, deia. La tradició alemanya, “va idolatrar a l’Estat” i el va convertir, “en una freda fortalesa de deshumanització” i “obediència automàtica”.
Qualificava els membres de la RAF, la banda Baader-Meinhof responsable d’atemptats, de “bojos perillosos i provocadors”, les seves accions intentaven explotar electoralment els conservadors.
Reivindicava el seu rebuig a la barreja de socialisme i dictadura de l’Est d’Europa, però s’oposava a l’ús de l’anticomunisme per desqualificar el social, i esmentava com a contrapunt les altres dictadures capitalistes d’Amèrica Llatina, establertes en nom de la seguretat nacional i que no eren més que “anarquies emmurallades”.
Reivindicava el “socialisme democràtic” i proclamava el seu rebuig a “una Europa que funcioni com la tapadora d’anònims i gegantins consorcis”.
El seu discurs davant el Congrés del partit de 1972, amb un aplaudiment del públic a cada paràgraf, conté tota una reflexió sobre la “qualitat de vida”, concepte que en la primera societat de consum d’Europa, Brandt situava, “més enllà de la producció, el rendiment i el consum de l’individu”, en un estat que tenia a veure amb” l’alliberament de la por, una seguretat vinculada a la solidaritat i a les possibilitats d’autodeterminació i autorealització, la coresponsabilitat, la participació en els valors de la cultura i les possibilitats d’una vida saludable”.
Brandt es recolzava en polítics com John F. Kennedy i Olof Palme, tots dos citats en el seu discurs, per reivindicar la “compassió”, un terme que va emprar en anglès i sobre el qual va dir que tenia una “difícil traducció a l’alemany”, “tenir un cor per als altres”, va dir: “tingueu valor per la misericòrdia”, va exhortar.
Eren temps en què la socialdemocràcia parlava de valors i aconseguia entusiasmar i guanyar eleccions invocant principis. Una cosa ja oblidada a l’Europa del virtual Partit Neoliberal Unificat del qual l’SPD alemany forma avui part, recollint per això els resultats més miserables de la seva història.
“Quan s’enfronta els actuals dirigents de l’SPD amb el fet que el partit va aconseguir una victòria del 45,8% el 1972 amb una campanya relativament d’esquerres i ofensiva, responen que les circumstàncies de llavors eren completament diferents”, explica Albrecht Müller, que va ser ajudant de Brandt en aquella campanya.
“Però no han estat les circumstàncies, sinó l’SPD el que ha canviat: si llavors s’hagués adaptat als conservadors de la manera com ho fa avui, tampoc hauria guanyat”, diu Müller.
