Francesc Trillas: L’objectiu de la socialdemocràcia, progrés sostenible
En un moment d’incertesa política i econòmica, especialment a Europa, és útil reivindicar la tradició política que ha proporcionat un major benestar a més persones per un període de temps més llarg: la socialdemocràcia. Aquesta reivindicació està inclosa en un treball recent realitzat per mi mateix amb Carles Rivera i Javier Asensio per la Fundació Rafael Campalans i la Secretaria d’Economia del PSC. Les experiències de Govern socialdemòcrates als països del nord i centre d’Europa són les més reeixides de la història en termes de prosperitat compartida. D’acord amb les paraules de l’historiador Tony Judt en el seu últim llibre, The memory Xalet, la socialdemocràcia no és només una llista de polítiques del Govern, sinó també un conjunt de valors que són els millors per navegar per una societat globalitzada i incerta. Sembla una paradoxa que les organitzacions socialdemòcrates tinguin dificultats electorals en molts països, alhora que les alternatives (el capitalisme desrregulat, el comunisme) han suspès clarament el test de la pràctica de Govern.
La reivindicació de la socialdemocràcia també es troba en els documents aprovats per la Conferència Política del PSOE del cap de setmana, amb una aposta clara pel reformisme igualitarista, que ha de ser motiu de celebració. Al meu parer, aquesta aposta s’hauria de complementar amb una reflexió autocrítica sobre per què el socialisme espanyol va ser incapaç en la seva última etapa de Govern de plantejar i donar continuïtat a un projecte de progrés sostenible al no frenar la “malaltia holandesa” associada al boom de la construcció, apostar per decisions fiscals regressives i veure’s obligat a abraçar acríticament les propostes que venien imposades des de fora pels mercats financers (que eren els causants en primer lloc de la crisi financera global).
El model socialdemòcrata de prosperitat compartida significa que els alts impostos amb un Estat universal de benestar es combinen amb un Govern net, un creixement ambientalment sostenible, una educació pública excel·lent i una voluntat d’introduir reformes quan hi ha crisi, mantenint els aspectes essencials del model. Aquestes característiques són compatibles amb mercats oberts i l’existència de grans i eficients empreses privades (però no, amb la col·lusió entre elles i de la classe política amb els seus dirigents). Els països que s’han mantingut fidels a aquest model són avui dia els més estables i pròspers del món. No són el paradís, no estan lliures de problemes, però qualsevol persona que dediqui el seu temps a donar suggeriments sobre la manera de sortir d’una crisi ha de partir d’aquest punt de referència.
La preocupació per l’igualitarisme no només ha de ser per una mesura estàtica d’equitat en l’ingrés.Ha de ser una preocupació per l’herència de les desigualtats, la manca de mobilitat social i la molt alta correlació entre els ingressos dels pares i la renda dels fills. També ha de ser una preocupació per la desigualtat en l’accés al poder i en l’accés a posicions contractuals discretes (feble o fort, “principal” o agent) que vénen determinades per l’accés a la riquesa.
Això significa que els socialdemòcrates no han de ser vistos, com ho estan, del costat dels poderosos, sinó com els que donen esperança als més vulnerables. Però aquesta esperança ha de ser sostenible en el temps (per exemple, evitant la “malaltia holandesa”, esmentada anteriorment, quan hi ha augments sobtats en el valor dels recursos naturals o altres actius), s’hauria de traduir en polítiques programàtiques que donin lloc a inversions a llarg termini en capital humà i físic, i en innovacions que condueixin a millores en productivitat.
Els socialdemòcrates reconeixen el poder dels mercats per produir eficiència i innovació en molts casos. Però també reconeixen els límits dels mercats en molts casos en què la presa de decisions individuals no internalitza molts efectes sobre els altres, i en els quals els resultats no són justos des del punt de vista de la justícia social. L’acció col·lectiva ha de complementar als mercats en la solució dels problemes de propietat comuna, que són omnipresents en l’economia mundial i en les indústries que són intensives en informació (un bé col·lectiu).
L’Estat ha de ser adaptat a la mida real dels mercats. Cada vegada més, els mercats de treball, de producte i de capital són internacionals, mentre que els instruments de l’Estat segueixen sent nacionals. Hi ha una discrepància de mides que s’ha de corregir, ja sigui per contracció dels mercats o per ampliació dels Estats. Però ens enfrontem al “trilema” de Rodrik: no podem tenir democràcia, integració dels mercats i pervivència dels Estats-nació al mateix temps. A Europa, prescindir dels Estats-nació en una ràpida transició cap a una Europa federal sembla possible i necessari. La socialdemocràcia ha de mostrar un compromís clar en aquest sentit, acompanyant-lo d’una opció clara a favor d’un mercat europeu i d’un Estat de benestar europeu amb una política democràtica europea.
Aquesta nova política també ha de ser capaç de comunicar-se millor amb els votants vells i nous mitjançant la transmissió d’emocions i valors de solidaritat i fraternitat. Per descomptat, la política europea no ha de ser una excusa per no seguir endavant amb polítiques a nivell nacional i local, on les restriccions interjurisdiccionals no siguin vinculants, i hi ha moltes oportunitats per a això en l’educació, les polítiques industrials i laborals, entre d’altres.
Els socialdemòcrates no seran percebuts al costat dels que tenen menys poder, llevat que semblin seriosos en el seu treball a favor de la regeneració democràtica. Partits polítics més democràtics i moderns i sistemes electorals més transparents han de formar part de qualsevol plataforma per trobar un camí intermedi creïble entre la tecnocràcia i el populisme. Una regeneració democràtica per combatre el populisme i la tecnocràcia no és només bona política, sinó també bona economia: només mitjançant la creació de nous instruments polítics que percebin com un bé col·lectiu a favor de la majoria, els ciutadans afavoriran la democràcia, i la estabilitat política i programàtica.
Molts dels problemes d’eficiència i equitat als quals s’enfronta la societat, incloent el canvi climàtic, la pobresa o la inestabilitat financera mundial, només es poden resoldre amb una millor intervenció de l’Estat. Es necessitaran elevats impostos perquè el risc involucrat en els mercats integrats sigui acceptable. Com es pot veure en el següent gràfic, el nivell d’ingressos impositius sobre el PIB en alguns països europeus, com Espanya, és clarament insuficient en comparació amb els països que han aplicat models socialdemòcrates més ambiciosos.
Els socialdemòcrates han de tractar de traslladar la corba de Laffer a la dreta, en el sentit de fer que les altes taxes d’impostos siguin econòmicament sostenibles. Això es pot aconseguir mitjançant persuasió cultural que faciliti el compliment tributari, harmonització impositiva entre jurisdiccions i reducció d’altres distorsions en l’economia que augmenten els costos en termes d’eficiència de la tributació.
Un creixement econòmic més equitatiu i respectuós amb el medi ambient serà més sostenible que aquell que es basa en una economia de laissez faire. Però el focus no ha d’estar en el creixement sostenible en si, sinó en el progrés sostenible, per la qual cosa el creixement és probablement una condició necessària però no suficient. El progrés ha de ser sostenible des del punt de vista polític i ambiental. Les polítiques no haurien de ser receptes a curt termini per guanyar les pròximes eleccions, sinó estratègies a mitjà i llarg termini que siguin verificables i compatibles amb dir la veritat a la gent quan certs èxits no siguin accessibles o hagin posposar.
Només s’aconseguirà el progrés sostenible amb una estratègia global per lluitar contra la desocupació en un context globalitzat. Això significa que les polítiques d’immigració han de ser coordinades a nivell internacional amb objectius de mig a llarg termini en termes de fluxos i el desenvolupament econòmic dels països d’origen. Els mercats de treball més flexibles s’han de combinar amb institucions que proporcionin seguretat als treballadors i que permetin la participació dels treballadors en la gestió i el control de les empreses. Les empreses han de ser conscients de la dimensió social i comprometre’s a assolir objectius més amplis que la maximització del benefici, seguint els suggeriments de Mayer. Això contribuirà en gran mesura a comeses com ara l’eliminació de la corrupció, la lluita contra el canvi climàtic, la millora de les col·laboracions publicoprivades o la regulació pública.
Una població de més edat i la malaltia de costos de Baumol al sector públic suggereixen la necessitat de més recursos per objectius públics. Més recursos només es poden trobar si la productivitat del conjunt de l’economia continua augmentant a nivells significatius. Una tercera revolució industrial basada en energies netes amb una forta intervenció d’un Estat renovat (com s’argumenta en Répenser l’État de Aghion, sent consistent amb les reflexions de Robert C. Allen a Global Economic History: a very short introduction, segons les quals el desenvolupament econòmic sol anar associat a la intervenció de l’Estat pot fer possible Estats de benestar universals, no necessàriament gratuïts, juntament amb una garantia d’ingressos mínims. Aquest ha de ser l’horitzó d’una socialdemocràcia compromesa amb el progrés sostenible.
