La foto que encapçala aquest article té més agulles clavades que un ninot de vudú a la selva d’Haití. Ha estat cremada diverses vegades i les seves cendres han estat escampades al riu Guadalquivir i al parc de l’Oest, la zona verda de Madrid més propera al carrer Ferraz. Alfonso Guerra l’ha cancel·lat dels seus arxius i Felipe González segurament prefereix no recordar-la. És la imatge festiva que sanciona l’acord de coalició entre el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) i la Federació Catalana del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) per concórrer junts a les eleccions generals del 15 de juny del 1977 -les eleccions de la restauració de la democràcia a Espanya- sota el nom Socialistes de Catalunya.
D’esquerra a dreta, l’ex comandant de la Unió Militar Democràtica Juli Busquets (candidat independent), Francisco Ramos (PSOE), Alexandre Cirici Pellicer (PSC), Josep Maria Triginer (PSOE), Raimon Obiols (PSC), Eduardo Martín Toval ( PSC) i Joan Reventós (PSC). És una foto important. Aquest dia, el PSOE renunciava a enfrontar-se amb altres candidatures socialistes catalanes en les primeres eleccions de la democràcia. A Andalusia, sí (en viva competició amb el Partit Socialista d’Andalusia), a Catalunya, no. Decisió expressa de Felipe González i Alfonso Guerra. Ho han llegit bé, el mateix Alfonso Guerra que ara, trenta-sis anys després, demana la reimplantació del PSOE a Catalunya. Puntualitzo, el mateix Alfonso Guerra, no. Els homes -els homes i les dones- som com els rius d’Heràclit: mai ens banyem a la mateixa nostàlgia de nosaltres mateixos. El Guerra antany guerrista és avui alfonsí.
Per entendre la importància d’aquesta foto cal fer una mica d’història. Intentaré no ser avorrit. Des dels inicis de la industrialització fins a la data, el socialisme no ha estat del tot preponderant a Catalunya. No ho va ser, clarament, en els inicis del moviment obrer, no ho va ser en les turbulències de la Setmana Tràgica (1909), no ho va ser durant l’adveniment de la República i el primer estatut d’autonomia (1931-1932), no ho va ser durant la Guerra Civil, amb un dramàtic pols entre comunistes i anarquistes; va estar a punt de ser-ho en els primers compassos de la Transició -brillant resultat electoral de la coalició Socialistes de Catalunya-, no ho va ser durant el desplegament de l’autonomia, no ho ha estat durant el recent període de set anys (2003-2010) en què dues personalitats socialistes han ocupat la presidència de la Generalitat. I, amb tota evidència, no ho és avui.
Bakunin va tenir més èxit que Marx a Barcelona. Mentre a Madrid i en els altres dos focus de la industrialització hispànica (País Basc i Astúries) germinava la llavor del socialisme marxista sota les cures del tipògraf Pablo Iglesias, a Barcelona les idees llibertàries quallaven amb més força entre els obrers industrials. Més individualisme, més rebuig a la disciplina industrial, menys inclinació a la doctrina, més frec amb la petita propietat, menys estatalisme? Aquí hi ha tema. En la seva famosa obra teatral Luces de Bohemia, Ramon del Valle Inclán traça un retrat molt efectista de l’obrer anarquista català. (Escena sisena).
EL PRES: Bona nit!
MAX: No estic sol?
EL PRES: Això sembla.
MAX: Qui ets, company?
EL PRES: Un pària.
MAX: Català?
EL PRES: De tot arreu.
MAX: Pària! … Només els obrers catalans dónen a la seva rebel·lia aquest denigrant epítet. Pària, en boques com la teva, és un esperó. Aviat arribarà la vostra hora.
EL PRES: Té vostè llums que no tots tenen. Barcelona alimenta una foguera d’odi, sóc obrer barceloní, i a orgull ho tinc.
MAX: Ets anarquista?
EL PRES: Sóc el que m’han fet les lleis.
MAX: Pertanyem a la mateixa Església.
EL PRES: Vostè porta xalina.
MAX: ‘El dogal de la més horrible servitud! Me la trauré, perquè parlem.
EL PRES: No és proletari.
MAX: Jo sóc el dolor d’un malson.
EL PRES: Vostè sembla home de llums. El seu parlar és com d’altres temps.
MAX: Jo sóc un poeta cec.
Malgrat que la Unió General de Treballadors va ser fundada a Barcelona el 1888, la Confederació Nacional del Treball, creada vint anys més tard, també a Barcelona, va conquistar l’hegemonia sota la bandera del sindicalisme revolucionari, germinat a principis de segle a les files de la Solidaritat Obrera. (Per als qui encara s’aferren al fals estereotip d’una Catalunya secularment dividida entre obrers castellanoparlants i menestrals, petitburgesos i grans burgesos de parla catalana, aquí van els cognoms dels fundadors de la Solidaritat Obrera: Seguí, Badia, Bruguera, Savi, Sedó…, al seu torn descendents de la Unió Local de Societats Obreres de Barcelona). Les figures de referència d’aquesta època són Salvador Seguí Rubinat, el Noi del Sucre, líder obrer de tremenda capacitat oratòria, anarco sindicalista, assassinat el 1923 per pistolers del Sindicat Lliure, i Francesc Layret Foix, catalanista republicà amb amics a la Lliga, advocat dels sindicalistes, assassinat pels pistolers el 1920.
Certament, la internacionalista CNT no era catalanista, ni lluïa la bandera catalana en les seves bandera i insígnies, però va comptar sempre al seu si amb corrents properes al catalanisme, especialment entre els ‘trentistes’, el principal referent va ser Joan Peiró, obrer de la indústria del vidre de Mataró i ministre d’Indústria de la República durant la Guerra Civil. A això, són molt interessants les memòries de Joan Manent i Preses, estret col·laborador de Peiró i alcalde de Badalona durant el primer tram de la Guerra Civil (Records d’un sindicalista llibertari català, Edicions Catalanes de París, 1977).
A mesura que avançaven els anys trenta, després de l’enorme impacte de la Revolució d’Octubre, el socialisme marxista va anar adquirint més arrelament a Catalunya formant dues branques: el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), fundat immediatament després de l’inici de la Guerra Civil , adherit a la Internacional Comunista i vinculat al Partit Comunista d’Espanya. I el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), fundat el 1935 a Barcelona amb voluntat d’actuar a tot Espanya, partit que es definia com a “marxista revolucionari” i era clarament oposat a l’estalinisme, és a dir, a la III Internacional. La Federació Catalana del PSOE es va integrar al PSUC, juntament amb la Unió Socialista de Catalunya (socialistes catalanistes), el Partit Català Proletari (escissió comunista del grup independentista Estat Català) i el Partit Comunista de Catalunya (sense vincles amb el PCE). Al capdavant del PSUC, Joan Comorera Solé, mestre, exsocialista. Al capdavant del POUM, Andreu Nin Pérez, mestre, ex cenetista, bon coneixedor de la Rússia soviètica, afí a León Trotsky -va viure a Moscou durant diversos anys després de la Revolució d’Octubre- i traductor al català de diverses obres de la literatura russa. Una dada interessant: en la seva joventut, tant Comorera com Nin van militar durant un breu temps en la federació catalana del PSOE. Després van ser adversaris. I Nin ho va pagar amb la vida.
Com veiem la proximitat de l’esquerra socialista catalana amb la qüestió nacional no és cosa de fa quatre dies, ni conseqüència de pèrfids influxos burgesos aliens als interessos dels treballadors. Hi ha història i hi ha antecedents teòrics de relleu, als quals caldria sumar les teoritzacions de l’italià Antonio Gramsci sobre la cultura ‘nacional-popular. Atenció Guerra, atenció Bono, atenció Leguina, atenció Susana Díaz: des dels seus inicis el catalanisme ha tingut un fort component popular. La simplificació d’una Catalunya burgesa de parla catalana i una Catalunya treballadora de parla exclusivament castellana és un estereotip fals i interessat, en alguns casos fruit d’una mala lectura de les excel·lents novel·les de Juan Marsé sobre la Barcelona dels anys cinquanta i seixanta.
Catalanisme i esquerra caminen junts des de fa molt temps, com hem vist. I això ha provocat no poques tensions amb l’esquerra espanyola al llarg de la història. He escollit el fragment d’un discurs radiofònic de Joan Comorera al 1937, secretari general del PSUC, durant la Conferència del PCE celebrada a València, que em sembla singularment interessant. (Comorera carrega contra els anarquistes -els seus grans adversaris, juntament amb el POUM- i intenta defensar-se de les acusacions de “separatisme”).
Acabada la Guerra Civil, Comorera va seguir defensant una forta autonomia del PSUC, fins a ser expulsat per “titista” i “desviacionista petit-burgès” el 1949. En el V Congrés del PCE celebrat entre l’1 i el 5 de novembre de 1954 a Praga, Dolores Ibárruri, La Pasionaria, tancava així aquesta expulsió:
“…L’il·lustre Comorera, l’aspirant a César, volia acabar amb el PSUC, diluent-lo en un pretès Front de la Pàtria, amb el propòsit d’inaugurar a Catalunya ni més ni menys que una anomenada etapa històrica, com a continuació de la Mancomunitat de la Lliga, de Macià i de Companys…”.
Criden l’atenció els arguments de la Pasionaria: Comorera, condemnat per ambicionar la continuïtat nacional catalana: la Mancomunitat d’Enric Prat de la Riba, Francesc Macià; Lluís Companys. La idea d’un front catalanista comú contra el franquisme no era en absolut desgavellada i es va materialitzar el 1973 -amb el PSUC com a gran protagonista- amb el nom d’Assemblea de Catalunya, antecedent de l’actual Assemblea Nacional Catalana. En ser expulsat Comorera es va produir en episodi que cobra interès en les actuals circumstàncies. Alguns dirigents comunistes pretenien que el PSUC canviés de nom i estatuts i es convertís en la Federació catalana del PCE. Els sona la discussió? Santiago Carrilo, llavors número dos de Dolores Ibárruri, i veritable artífex de la defenestració de Comorera, s’hi va oposar al·legant que el partit català, un cop reorientat, havia de mantenir una personalitat pròpia.
Sí, hi ha històries que vénen de lluny, de molt lluny. Per això, aconsello vivament la lectura del llibre Socialisme espanyol i federalisme (1873-1976), un bon treball del politòleg Daniel Guerra Sesma sobre la complexa relació del PSOE amb les idees federalistes i especialment amb la qüestió catalana.
Molts dels socialistes que es van adherir al PSUC van acabar fugint de l’estalinisme i confluint amb supervivents del POUM al clandestí Moviment Socialista de Catalunya (MSC), embrió del futur PSC. Aquest grup va acabar tenint dos branques en els anys setanta: una que podríem anomenar ‘socialista d’esquerres’, atenta a la competició-cooperació amb els comunistes, i una altra més socialdemòcrata, netament anticomunista.
En paral·lel, superada formalment la fase estalinista, el PSUC es consolidava com el principal partit d’oposició clandestina a Catalunya, amb l’auge de Comissions Obreres, una brillant iniciativa sociopolítica d’important influència en la història contemporània d’Espanya. Atenció a la dada que ve ara. En culminar la seva estructuració, a mig camí entre la clandestinitat i la infiltració en el sindicat vertical, la cúpula de Comissions Obreres va adoptar a Catalunya, el 1967, el nom de Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC). El nou sindicat, cridat a tenir una influència decisiva en l’àrea metropolitana de Barcelona durant la transició, neix empunyant la bandera catalana. La UGT farà el mateix anys més tard. Comissions Obreres i UGT donen suport avui activament al ‘dret a decidir’. Cognoms fundadors de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya: García Sánchez, Rozas, López Bulla, Abad, Romero, Prats, Bernasach, Cervera… per això seria interessant una republicació del llibre La classe obrera i la qüestió nacional de Catalunya, escrit el 1970 per Cipriano García Sánchez (Manzanares, Ciudad Real, 1927 – Castelldefels, 1995), fundador de Comissions Obreres, responsable clandestí de la CONC fins al 1975 i dirigent del PSUC.
L’aposta del grup sevillà es demostra correcta. Obté el suport de la socialdemocràcia europea, amb l’encàrrec explícit d’evitar que els comunistes es converteixin en el primer partit de l’esquerra espanyola, com passava a Itàlia i com va estar a punt de passar a Portugal i a Grècia, i organitza una eficaç estratègia de cara a les primeres eleccions democràtiques. A Andalusia, decideix enfrontar-se amb el Partit Socialista d’Andalusia d’Alejandro Rojas Marcos, el gran competidor de González a la Sevilla antifranquista. A Catalunya no s’atreveixen a competir amb els dos PSC. El PSC (Congrés) de Joan Reventós i Raimon Obiols, i el PSC (Reagrupament), descapitalitzat per la prematura mort de Josep Pallach, figura de primer ordre. El primer míting polític autoritzat a Barcelona va ser organitzat pel PSC (C) el 22 de juny de 1976 i es va convertir en tot un esdeveniment. Difícil competició per al PSOE.
El PSOE, amb una federació catalana tot just reconstruïda després de més de quaranta anys d’absència, no es va atrevir a una competició directa. González i Guerra tenien por de quedar en tercera posició i temien que la primera plaça fos pels eurocomunistes del PSUC. Van pactar amb el PSC (C) la coalició Socialistes de Catalunya, de la qual després va néixer l’actual PSC (PSC-PSOE), un partit que ha jugat un paper molt rellevant a Catalunya.
El PSC es troba avui en greus dificultats. No és cap secret. I alguns dirigents socialistes espanyols ho atribueixen a la seva “deriva nacionalista”, com si la història -la història de la vella vinculació entre catalanisme i esquerra que acabem de repassar-no hagués existit mai. És una lectura simplista i parcial que ignora la història i les claus més complexes de la realitat recent. El PSC es troba debilitat, principalment, pel tremend impacte de la crisi econòmica a Catalunya i per la responsabilitat que molts antics electors socialistes atribueixen a l’etapa Zapatero a la mala administració de la mateixa. Aquest ‘negacionisme’ que trigarà anys a esborrar-se de la memòria col·lectiva. Hi ha hagut una gran decepció amb els socialistes a Catalunya. Pensem en la gran popularitat i acceptació que José Luís Rodríguez Zapatero va arribar a tenir a Catalunya el 2004, poc després d’iniciar el seu mandat. Una popularitat pròxima al 80% que jo sempre vaig jutjar d’exagerada. (El mateix percentatge de catalans que avui dóna suport a la celebració de consulta sobre la pertinença a Espanya).
Els vots que perden els socialistes a Catalunya tenen un comportament diferent que a la resta d’Espanya. Molt pocs van al PP. Els primers decebuts migren a l’esquerra i l’independentisme (ICV, hereva de l’antic PSUC, i ERC). I en data més recent, a mesura que el debat intern català es polaritza, hi ha fugida cap Ciutadans, el partit de nou encuny que comença aglutinar el vot antiindepentista amb un vague programa de centreesquerra i l’eficaç lideratge mediàtic del jove Albert Rivera, que sembla aspirar a donar el salt a la política espanyola.
Catalunya, en poques paraules, té una dinàmica política nacional, agradi o no agradi. Fins i tot el partit espanyolista de moda és exclusivament català!
El 1977, aquesta dimensió nacional ja existia i no va espantar al tàndem González-Guerra, perquè en aquell moment la reclamació d’autonomia sonava bé i començava a estar de moda a tota Espanya.
El 2013, l’adhesió a l’autonomisme es troba en clara regressió -especialment a les regions de l’Espanya interior- i l’accentuació sobiranista de Catalunya provoca molta irritació i temors en la societat espanyola. El 1977, els camins convergien. Ara se separen. La vella guàrdia socialista té por i el PSOE andalús planeja un avançament electoral per intentar interceptar el creixement d’Esquerra Unida al sud. El nou grup dirigent andalús, el tàndem Susana Díaz i Mario Jiménez, joves professionals de la política, tots dos extrets de les Joventuts Socialistes, volen donar un segell més nacional-espanyol a la seva línia, per defensar-se del PP i competir millor amb IU, única força política d’àmbit espanyol que ha donat el seu suport al ‘dret a decidir’ dels catalans. Per aconseguir el seu assentament electoral, el nou grup dirigent sevillà necessita que el PSC s’estigui molt quiet. I això avui és gairebé impossible a Barcelona.
Moment molt delicat. Si el PSOE caigués en la temptació de recrear la Federació Catalana del PSOE -cosa que molt probablement no farà- es convertiria amb tota seguretat en un partit absolutament marginal a Catalunya. Si manté la conjunció amb el PSC, però amb cloroform, el risc és gairebé el mateix. L’única política intel·ligent -al meu parer- és reinterpretar el malestar català en clau reformista i regeneracionista i tenir un paper més actiu -que no reactiu- en l’espessa política catalana.
Andalusia i Catalunya, el mateix dilema estratègic de 1977. Si aquesta vegada no encerta en la combinació, el PSOE pot passar 25 anys ininterromputs a l’oposició.
(Les reclamacions, Alfonso Guerra, ahir guerrista, avui alfonsí, a Salvador Seguí i Francesc Layret, a Otto Bauer i Karl Banner, a Kautsky, Joan Comorera i Andreu Nin, entre d’altres.)
Petita rectificació: gairebé a l’inici de l’article es parla d’un pacte electoral suscrit entre elPartit dels Socialistes de Catalunya i la Federació Catalana del PSOE. En realitat,el pacte va fer-se entre el Partit Socialista de Catalunya (Congrés) i ia FSC del PSOE. La candidatura va portar el nom de Socialistes de Catalunta i va ser l’embrió del que després del procés d’unitat socialista va ser el Partit dels Socialistes de Caalunya.