Entrevista a Chantal Mouffe: “La majoria dels països d’Europa es troben en una situació post-política”
Hi ha una manca fonamental de tria entre els partits de centreesquerra i centredreta en els sistemes de partits europeus? L’equip d’EUROPP va parlar amb Chantal Mouffe sobre la seva teoria de la “post-política”, la necessitat que els partits polítics ofereixin una alternativa real a la integració europea, i sobre si el populisme pot tenir un efecte positiu en la democràcia europea.
Ha escrit extensament sobre “post-política”. Creu que Europa es troba en una situació post-política?
Bé sens dubte puc dir que la majoria dels països d’Europa es troben en una situació post-política. He desenvolupat aquesta idea de la post-política per referir-me bàsicament al sistema de representació als països europeus, i el fet que s’hagi establert el que anomeno un “consens al centre” entre el centre-dreta i centre-esquerra al voltant de la idea que no hi ha alternativa a la globalització neoliberal.
Per a mi, la democràcia exigeix que als ciutadans se’ls doni una opció genuïna quan vagin a votar, i que aquesta elecció ofereixi una alternativa real a l’ordre existent. Això ja no és possible a causa que els partits de centre-esquerra no ofereixen cap alternativa veritable a la globalització neoliberal. Ho hem vist a Gran Bretanya, amb Tony Blair i el Nou Laborisme, que va arribar al poder i no va qüestionar la base del programa que havia establert Margaret Thatcher, sinó que simplement va decidir gestionar-lo de forma una mica més humana.
El mateix passa en altres països. Per exemple, a França, on en aquest moment hi ha un govern socialista amb François Hollande que no està fent res realment diferent de Sarkozy. El mateix va passar a Espanya amb Zapatero. Això és bàsicament el que anomeno “post-política”: el fet que no hi ha una alternativa real, no hi ha altra opció donada als ciutadans. I no crec que sigui una cosa bona per a la democràcia.
Per descomptat, algunes persones han argumentat que això és bo per a la democràcia, aquesta difuminació de la línia entre l’esquerra i la dreta, perquè la democràcia és suposadament més “madura”. No hi estic d’acord. Per exemple, en el meu llibre, On the Political, he intentat explicar el desenvolupament dels partits populistes de dretes com una reacció a la manca d’opcions donades als ciutadans. Els partits populistes de dretes són, en molts països, els únics partits que sostenen que hi ha una alternativa real. Ara bé, l’alternativa que proposen és inacceptable, no funcionaria econòmicament, i a sobre sovint reflecteix una certa forma de xenofòbia, però dóna la possibilitat de mobilitzar la passió cap al canvi.
La política té a veure, per descomptat, amb els interessos i la preocupació moral, però també hi ha una dimensió relacionada amb la “passió”: la necessitat que la gent s’identifiqui amb un projecte. I el que anomeno post-política és precisament la manca d’aquesta passió i determinació.
Europa hauria d’anar amb compte amb el populisme, o pot tenir un efecte positiu en la democràcia?
En primer lloc m’agradaria dir que la crisi a Europa a vegades es percep com una “crisi del projecte europeu”. No crec que sigui el cas: crec que és en realitat una crisi de l’encarnació neoliberal del projecte europeu. El problema és que per a moltes persones la Unió Europea està tan estretament identificada amb aquesta encarnació neoliberal que creuen que no existeix la possibilitat de transformar-la en una altra cosa. Europa és el neoliberalisme per a aquestes persones.
D’altra banda, hi ha aquells que creuen que qualsevol crítica al projecte europeu actual és fonamentalment anti-europea. Ja no sembla haver-hi cap espai per a aquells que no estan en contra d’Europa, sinó que simplement volen un tipus diferent d’integració europea. Tot i que els partits populistes de dretes tampoc estan oferint una alternativa real, només estan interessats en dir que no volen la Unió Europea. Però la falta de debat i la incapacitat de la gent a expressar alternatives sense ser catalogades com a “anti-europeus” reforça el suport a aquests partits populistes de dretes, que simplement volen desfer-se de la integració europea en el seu conjunt.
Crec que és realment problemàtic utilitzar el populisme únicament com un terme negatiu. Al meu parer, hi ha una dimensió populista necessària per a la democràcia. La democràcia és la construcció d’un demos, i el populisme – deixant de banda totes les interpretacions que adverteixen de la manipulació de les masses i l’amenaça plantejada pels líders demagògics – és una part de la creació d’un poble. La democràcia consisteix en definir una voluntat popular: el que Gramsci va anomenar com la formació d’una voluntat col·lectiva. Però, per descomptat, hi ha diferents maneres en què un “poble” es pot construir. És per això que tenim formes de populisme de dretes i d’esquerres.
Una teoria que he desenvolupat és que la identitat política es basa en la idea del “nosaltres” oposada al “d’ells”. Si es vol construir un poble, cal determinar qui són “ells”. En el cas del populisme de dretes generalment són els immigrants, o els musulmans, o els estrangers. Però aquesta no és l’única manera de construir un poble. Si tenim en compte el Front de Gauche a França, per exemple, és clarament un moviment d’esquerres, però també ha estat acusat de ser populista. En cert sentit, això és absolutament correcte, perquè volen oposar-se al discurs del Front Nacional per a la construcció d’un altre poble. Aquest és un poble on els musulmans i els immigrants no s’exclouen, sinó que els principals adversaris són les forces de la globalització neoliberal. Així que mentre el Front de Gauche i el Front Nacional són moviments populistes, hi ha una gran diferència entre els tipus de pobles que intenten construir.
Un altre exemple de populisme d’esquerres – un de molt més èxit – és SYRIZA a Grècia, que va estar molt a prop de guanyar les eleccions el 2012. Així que ara estem veient el sorgiment d’un nou tipus de populisme d’esquerres a tota Europa, i per a mi això és un desenvolupament molt positiu. És una forma en què podem començar a trencar el consens del centre i començar a considerar alternatives reals a la globalització neoliberal.
Fins ara hem parlat de política nacional, però creu que l’evolució a nivell europeu, com l’actuació de la Comissió Europea i els eurodiputats al Parlament Europeu, tenen un efecte positiu o negatiu en els debats sobre la integració europea?
Crec que tenen un efecte negatiu similar als partits de centre a nivell nacional. Les institucions europees no permeten un veritable debat polític. La Unió Europea ha de ser polititzada: en l’actualitat es tracta d’un tipus d’entorn burocràtic, no polític que no permet un veritable debat sobre la direcció del procés d’integració.
Això també té conseqüències en el pla nacional, ja que els partits de centre tenen una excusa per evitar el canvi en les seves polítiques. Afirmen que els agradaria seguir polítiques diferents, però que Brussel·les no ho permetrà. És una excusa per negar als ciutadans un veritable debat sobre una organització de les coses diferent. No obstant, això no està escrit a la pedra. Hi haurà una possibilitat de tenir veritables debats sobre alternatives d’esquerra i de dreta a Europa. Si les eleccions al Parlament Europeu es disputessin al llarg de les línies originals de la dreta i l’esquerra, amb alternatives reals que s’oferissin als votants, augmentaria l’interès dels ciutadans a la Unió Europea. Europa és, després de tot, el que els ciutadans volem que sigui.
Són els governs tecnocràtics la conclusió lògica a la classe d’Europa post-política que ha descrit?
Certament estic d’acord amb les idees de persones com Colin Crouch, que sostenen que estem vivint en una situació “post-democràtica”. Les nostres societats encara es diuen democràtiques, però què significa la democràcia en les circumstàncies actuals? El cas més evident és, per descomptat, quan es decideix fer cas omís als processos democràtics al Parlament i posar en el seu lloc un govern tecnocràtic. Què significa anomenar aquesta societat com a democràtica?
Aquesta és sens dubte una tendència real, però és una tendència que debilita encara més la democràcia. Sembla que pensem que és possible acabar amb la democràcia en el seu conjunt. Això ens porta a la idea que podríem ser capaços de funcionar millor si simplement eliminéssim les restriccions democràtiques i implementéssim algun tipus de burocràcia. El nom “democràtic” podria romandre en aquests casos, però no podríem veure aquests països com una democràcia genuïna mai més.
