La volatilitat política a Catalunya s’ha revelat en l’enquesta que publica El Periódico. Per primera vegada s’apunta que si hi hagués eleccions autonòmiques avui Esquerra Republicana seria la primera força política del país.
En temps convulsos i de crisi la inestabilitat política és galopant. A les eleccions autonòmiques de 2010, Esquerra obtenia 10 escons perdent onze dels 21 que tenia. Les expectatives d’ERC eren magres. Tres anys després, l’enquesta li quadriplica els escons, aconsegueix els 40 i se situa com a primera força política catalana.
La situació de CiU és encara més sorprenent. El mes de novembre passat tenia 62 escons, la nit de les eleccions baixava als 50 i l’enquesta d’avui li atorga entre 34 i 35. ERC hauria quadruplicat des de 2010 i CiU obtindria un terç si les eleccions se celebressin avui.
Els socialistes baixarien a 16-17, allunyant-se a la baixa dels 20 que tenen avui. El Partit Popular perdria entre 5 i 6 mentre ciutadans pujaria entre 3 i 4. Iniciativa guanyaria 2 o 3 escons i la CUP es quedaria amb els actuals 3.
Es perfila una implosió política al parlament català. Els dos partits majoritaris no sumarien una gran coalició, com es pensava en altres temps. Oriol Junqueras seria el que intentaria formar govern amb CiU però no sabem què diria o faria Duran Lleida que no li entusiasma la idea.
És sorprenent que el president Artur Mas sigui el quart líder més valorat, per sota de Junqueras, Herrera i Fernández. Navarro, Rivera i Sánchez Camacho tanquen la llista.
Mas no va saber llegir el significat de la manifestació de l’onze de setembre i va avançar unes eleccions que les va perdre tot i quedar primer. Es va lliurar en mans d’Esquerra que és qui mana al país, qui decideix si cal presentar o no el pressupost, qui condiciona tota la gestió del govern al projecte d’independència. Artur Mas ha perdut en aquest flanc però també ha perdut suport entre tants centenars de milers de catalans que noten en les seves carns les urpades de la crisi.
Aquest panorama electoral presenta una societat atomitzada, dividida i desconcertada. No és qüestió de lideratge sinó de polítiques que puguin ser compartides per majories suficients de catalans.
En qualsevol cas, si es fa el referèndum demanaria que fos amb una pregunta clara i concreta, independència o no d’Espanya, amb una Junta Electoral que garanteixi el procés, amb el cens que s’utilitza en totes les eleccions i sense recórrer a la targeta de la seguretat social o rebaixar l’edat del vot als 16 anys. Si és així, que es procedeixi com més aviat i que el govern, el que sigui, pugui entrar més de ple en la resolució de la crisi econòmica, social i moral.
Foixblog, bloc de Lluís Foix
