Em permetran que insisteixi sobre la importància de donar el sentit correcte a les paraules. El cop d’estat judicial del ministre García Bargallo no vol dir res. Tampoc significa res dir que Espanya està perpetrant un cop d’Estat contra Catalunya. Els qui utilitzen aquests termes manifesten una ignorància considerable. Un cop d’Estat és arrabassar per la força el poder constituït.
L’espoli és despullar amb violència o amb iniquitat alguna cosa que pertany a un altre. La desproporció fiscal entre el que ha donat i rebut Catalunya de l’Estat és injusta i desproporcionada. Però no és una espoliació.
Cada vegada que escolto la paraula genocidi cultural o expressions semblants em sembla que no se sap el que significa genocidi. Em cansa escoltar constantment el del dret a decidir quan el que es vol indicar és el dret a obtenir la independència. Des de quan els esborranys adquireixen categoria de documents ferms i fiables? Llegeixo a El Mundo que “Interior aclareix que l’esborrany publicat es basa en 4 informes presentats entre novembre i maig al jutge i en dades obtingudes després”. No ho entenc.
Orwell suggereix a 1984 que el Gran Germà ho supleix tot. Ell és el comandant que vigila totes les activitats quotidianes de la població, únic, totpoderós i ubic. Qui sap el que està bé i el que està malament. El que repeteix que la mentida és veritat, que la pau és la guerra, que la llibertat és esclavitud i que la ignorància és la força. Hi ha una cosa tan contradictòria com la Revolució Cultural de Mao?
Cal saber el que significa el nazisme i l’Holocaust per utilitzar aquestes paraules frívolament per atacar un adversari que ens ha robat unes gallines o ha comès un assassinat. És diferent.
Vivim sobre les aigües movedisses d’un esborrany explosiu que suposadament va sortir del Ministeri de l’Interior. Un esborrany. Però no es troba l’esborrany. Les querelles abunden en totes direccions. És lògic i legítim que es presentin querelles quan els interessos d’algú són perjudicats.
Però seria més interessant encara que, a part de presentar querelles, se’ns digués si hi ha els comptes a Suïssa, a nom de qui estan, com van arribar els euros o les pessetes a la Conferederació Helvètica i, si s’escau, d’on procedien els diners . Si la policia va fabricar proves de l’informe, segons Mas, llavors és que es dóna credibilitat a l’informe.
Surt Montoro i diu que Mas ha de provar la seva innocència. Però, no era justament el contrari? No som tots innocents fins que es demostri el contrari? La veritat no la sabrem perquè s’amaga en els plecs més recòndits de les cortines del poder. Però podem aspirar, si més no, a la porció més àmplia de la veritat. Que hi va haver saqueig al Palau de la Música, ho va reconèixer el mateix Fèlix Millet que va tornar part dels diners robats a tan emblemàtica institució fundada pel seu avi. Que encara no s’hagi acabat d’instruir el sumari és certament inquietant per a la seguretat jurídica de tots, també dels implicats.
Catalunya sobreviurà al 25 de novembre. Amb Espanya o al marge. Però sense Europa la travessia seria massa llarga i penosa. Si no anomenem les coses pel seu nom la confusió pot ser molt inquietant. I, si us plau, que el cas Millet es vegi aviat llest per a sentència.
Foixblog, bloc d’en Lluís Foix
