“Quan un partit se n’adona que un afiliat s’ha convertit d’un adepte incondicional a un adepte amb reserves, tolera això tan poc que, mitjançant tota mena de provocacions i greuges, tracta de fer la defecció irrevocable i de convertir-lo en adversari; doncs té la sospita que la intenció de veure en el seu credo alguna cosa de valor relatiu que permet un pro i un contra, un sospesar i descartar, sigui més perillosa per a ell que una oposició frontal”. Friedrich Nietzsche
El fet que, en la majoria dels partits polítics, el número dos sigui el secretari d’organització és alguna cosa més que una casualitat o una tradició. Un lloc estratègic, just darrere -i no necessàriament sota- del màxim responsable del partit, sigui el secretari general o el president del partit (segons sigui la cultura política). Una posició que inspira més por que respecte, més reverència que complicitat.
És sorprenent aquesta posició jeràrquica. Sembla que per a una força política, i més en l’àmbit progressista, les propostes, l’acció política o la comunicació haurien de ser àrees executives amb més protagonisme i rellevància, assumint que no és possible el lideratge electoral i social, si abans no es guanya i es competeix pel cultural i el de les idees (veure encara a Antonio Gramsci). Però no. Els secretaris d’organització manen més. Molt més.
Els partits polítics que s’organitzen -la majoria- a través de la cultura del centralisme democràtic necessiten poderosos instruments d’organització que ràpidament deriven en disciplina, no en processos culturals d’eficàcia i eficiència. Aquest és el pànic que genera la discrepància -que és vista com un qüestionament de l’autoritat- que se li nega qualsevol valor polític. Però el que es guanya en suposada homogeneïtat és comparable amb el que es perd en plasticitat i porositat social?
Hi ha una greu incapacitat en les forces polítiques per oferir la seva pluralitat interna com un atractiu polític en la societat de la diversitat. Aquesta limitació, que deriva en una patologia autoritària, invoca la unitat i la lleialtat com a valors suprems que no es poden interpretar des de la complementarietat ni des de la llibertat. Ambdues virtuts -personals i professionals- són jutjades perillosament en la seva articulació política col·lectiva. Es desconfia de l’autònom i del lliure pensador. Es premia a l’homogeni i el silent.
En un lúcid i pedagògic article, El futur (probable) del PSOE, Juan José Laborda (membre del Consell d’Estat, senador constituent el 1978 i president del Senat entre 1989-1996) aborda el tema de la pluralitat interna dels partits, en particular en l’espai socialdemòcrata, amb gran habilitat i precisió. I reclama un ambiciós programa de reformes que, entre altres desafiaments, garanteixi que la selecció de candidats i dirigents polítics per a la representació s’articuli des dels principis de la diversitat i la democràcia interna per oferir un nova representació que recuperi la legitimitat. “La fi d’aquestes reformes no és altre que tornar als ciutadans la confiança en els partits polítics. La causa profunda de la desconfiança actual i per la qual el PSOE no es recupera electoralment és la percepció ciutadana que els partits instrumentalitzen les institucions, en lloc de servir -com assenyala l’article 6 de la Constitució- com a instruments de “participació política”.
I per si no queda clar, Laborda ho precisa, sense ambigüitats: “Cercar la representació de milions d’individus, de persones conscients dels seus drets, exigeix acceptar plenament el pluralisme. Això vol dir que el PSOE serà una organització de persones que, pensant de diferent manera, són capaços de posar-se d’acord. Un partit així aconsegueix que la seva democràcia interna li permeti aspirar a l’ideal aristocràtic quan proposa els seus candidats a les institucions. Les eleccions primàries per elegir són congruents amb el que s’ha dit anteriorment. Però aquestes eleccions només obtindran les virtuts que s’esperen d’elles si tot el Partit Socialista es transforma com a organització política, prèviament a la seva convocatòria. Els votants han de ser milions de persones, ja que els afiliats no són representatius de la societat, sinó una minoria que lluita per canviar-la. I és una (frustrant) temeritat que es triï un candidat per primàries i el partit, com “intel·lectual orgànic”, decideixi tota la resta, des del programa electoral, a la resta dels candidats i càrrecs orgànics “(fi de la cita) [ 1].
Qui té por de la llibertat? Aquesta segueix sent la pregunta clau. És possible abraçar un model d’organització que no s’esclerotitzi en la gestió del poder clientelar (llistes i càrrecs) i en la lleialtat acrítica? Cal recuperar un nou codi de conducta interna que estimuli la regeneració democràtica i actualitzi l’oferta política amb una altra cultura de la participació. Aquestes podrien ser algunes de les claus.
1. La diversitat de perfils, caràcters i estils enriqueix i fa més atractiva una oferta electoral si aspira a ser representativa i majoritària. La pluralitat de la nostra societat es representa millor amb la pluralitat política interna, no amb la seva negació o la seva ocultació.
2. La discrepància estimula el combat de les idees. I és absolutament compatible amb la cohesió interna si s’accepten les regles democràtiques dins de l’organització. La lleialtat del silenci és pitjor, sempre, que la lleialtat de la llibertat. Els ciutadans han de percebre que hi ha matisos, diferències i estils diferents, però que és possible estar junts, competir units i oferir coherència estimulant, no claudicant. I competir, lleialment, quan es produeixen els processos de selecció de lideratges.
3. Els lideratges polítics han de ser corals, si volen establir connexions múltiples amb la societat a la qual es vol representar i servir. Això és clau. És molt difícil que una sola persona (o molt poques) representin bé l’àmplia gamma de registres socials i culturals que una profunda i transversal majoria electoral significa. Equips plurals per majories diverses.
4. Els reptes (propostes i solucions) que cal abordar s’han de resoldre amb altíssimes dosis de creativitat. Necessitem solucions noves. Disrupció i caos creatiu. Cal reivindicar -i estimular- la pluralitat interna, fins i tot la discrepància -i no castigar-la-, com a font legitimadora de la democràcia i de solucions plurals i creatives en l’oferta política dels partits. En el món de la innovació (empresarial, social, acadèmica) la discrepància, l’heterogeneïtat, la pluralitat, la diferència són l’ecosistema natural per crear i desenvolupar productes, serveis, idees… És així sempre, però en la política, no. Quan es busquen solucions noves, aquestes no es troben en el mateix aire que es respira. Cal obrir les finestres.
La transformació dels nostres partits en organitzacions poroses i creadores d’atmosferes i entorns de llibertat i participació passen per una profunda reconversió organitzativa. Cal fer un reset total.
Els partits polítics es mouen amb un ADN cada vegada més allunyat de la realitat de la nostra societat. Jerarquia organitzativa, davant autoritat meritocràtica. Centralisme radial, davant xarxes distribuïdes. Consignes polítiques, davant creativitat política. Cultura analògica, davant realitat digital. Model vertical, enfront de societat horitzontal. Lideratge unipersonal, davant lideratge coral.
No hi ha temps a perdre. La discrepància no és el problema. La por, l’enveja, el recel… sí que ho són.
[1] El futuro (probable) del PSOE. Juan José Laborda (El País, 1.08.2012)
Un comentari