El xoc de trens ja no és una possibilitat remota. El xoc, si més no, és dialèctic entre els governs d’Espanya i Catalunya. Artur Mas va dir l’endemà de la manifestació de l’11 de setembre que hi havia una desconfiança mútua. Les reaccions des de Madrid han estat rotundes, grandiloqüents, amb la Constitució a la mà, sense aturar-se a pensar si no valdria la pena parlar seriosament amb el govern català per intentar arribar a un pacte, abans que els trens xoquin enmig d’un túnel.
La democràcia de titulars està en acció. A veure qui va més lluny, amenaça més, intenta sí o sí imposar les seves posicions. Els ponts semblen trencats i costarà molt reconstruir-los. Cada dia trobo persones que em demanen que em pronunciï. Si estic a favor o en contra de la independència. Algun amable comentarista m’ho demana a forma de recriminació en aquest mateix bloc.
Cada cop vaig a votar, ja sigui en referèndums o en qualsevol altre tipus d’eleccions. I seguiré fent-ho. En qüestió de mesos s’ha produït un principi de divisió en les famílies, entre amics, en el treball i en l’espai públic i privat de comunicació. Una democràcia sense respecte als que dissenteixen, que no protegeix les minories i que no s’ocupa dels més fràgils, acaba en un sistema que beneficia les minories més poderoses.
Reclamo un debat intens i tranquil sobre els avantatges i els inconvenients d’una secessió d’Espanya. Demano a l’Espanya única i eterna que deixin de molestar i que pensin que si els catalans se senten incòmodes a Espanya acabaran marxant políticament. Sembla que una majoria ja se n’ha anat emocional i sentimentalment.
Queden encara ponts en peu. Que no els destrueixin. També reclamo un respecte a la llibertat que està en perill sempre que es pretén construir un discurs únic, políticament correcte, fora del qual sembla que no hi ha salvació. Que es voti com més aviat, que les urnes parlin en el sentit que vulguin, que es faci un recompte i s’actuï en conseqüència. Si la voluntat de la majoria de catalans és partidària de la independència, que així sigui. Però, abans, caldria saber les conseqüències a curt, mitjà i llarg termini. Penso que ens movem en el terreny dels sentiments i l’entusiasme. La política són també interessos.
Tinc comprovat que quan algú, des de fa ja anys, em recrimina que no em pronuncio, que sóc ambigu, resulta que no faig o dic el que em suggereixen els que em formulen la pregunta. La llibertat dels altres és imprescindible per poder gaudir de la pròpia.
