Àngels M. Castells: Paco Fernández Buey, in memoriam: avui també s’allunya la utopia

Paco ens ha deixat aquesta tarda. Poc haig de dir… La seva companya, Neus Porta, va morir el 20 de setembre del passat any. Paco no l’ha sobreviscut ni un any. És d’aquells dies en que sents amb més força i ràbia l’injust que és aquest món. Per als que el van conèixer, un record compartit en el pesar. En aquesta entrevista publicada a Diagonaweb Paco ens diu que s’alegra de sentir cada vegada més sovint parlar d’utopia als joves. Avui també la utopia queda més lluny… Per als qui no el van conèixer, la invitació a buscar a les millors biblioteques la seva obra. Som molts els que pensem que el seu pensament mai morirà.

La utopia com un ideal regulador, com una hipòtesi de treball, com una il·lusió natural. Un món futur en què la persona sigui el centre de totes les coses, sense classes, sense poder, sense propietat, sense explotació. L’últim llibre de Francisco Fernández Buey -filòsof, lluitador comunista i professor-, ‘Utopies i il·lusions naturals’, és un profund estudi històric i reflexiu sobre l’esdevenir de les utopies, tan presents, tan necessàries.

FRANCISCO FERNÁNDEZ BOU realitza un estudi històric sobre les utopies i com les han abordat diferents autors / Alejandro Pérez

DIAGONAL: La utopia com a aspiració i recerca, encara que sempre ha estat present, ha irromput amb força renovada. Quins són els motius principals d’aquest ressorgiment?

FRANCISCO FERNÁNDEZ BOU: El renéixer de la utopia es pot datar. Es ve produint des de l’inici de la dècada actual. I els motius d’aquest renaixement són bàsicament tres: l’agudització del malestar que ha produït a tot el món el capitalisme salvatge, això que s’anomena globalització neoliberal, la comprovació que el món que ha sortit d’aquí (el món de la guerra i l’espoli permanent, de la crisi ecològica global i l’augment de les desigualtats) és un escàndol moral, i la sensació que un altre món és possible, que pensant i lluitant amb els oprimits i humiliats pot haver-hi alternatives.

D.: S’ha pretès vendre una certa ‘utopia’ capitalista amb aspiracions com l’Estat del benestar. La crisi que viu el sistema ha pogut contribuir també a aquest renaixement utòpic?

FFB: Sens dubte. L’Estat del benestar és una utopia capitalista que va resultar negativa quan es va començar a pensar aquest Estat globalment. Per a la majoria de la població mundial el que els ideòlegs anomenen Estat del benestar és, en realitat, un estat generalitzat de malestar. L’Estat del benestar generalitzat és una impossibilitat material des del capitalisme, per raons econòmiques, socials, ecològiques i culturals. Només amb un canvi radical de la manera de vida, producció i consum actualment dominant es podria parlar amb propietat d’un Estat del benestar.

D.: La utopia està en marxa, però a on amb més força: en els moviments altermundistes?, En els actes de desobediència civil?

FFB: N’hi ha que pensen que l’esperit de la utopia ha quedat reduït a la dimensió estètica, a la literatura i a les manifestacions artístiques. Jo no ho crec així. Les noves utopies sorgides en aquests últims anys segueixen tenint una dimensió econòmica i social molt patent. Això es veu en la utopia ecològica-social del decreixement, en les utopies feministes que combinen igualtat i diferència i en les utopies que es basen en un ús radicalment alternatiu dels mitjans. I, sí, els moviments altermundistes, des Chiapas i Porto Alegre, han donat un impuls decisiu a la utopia actual. La desobediència civil és com l’estratègia principal de la utopia en marxa. La desobediència, conscient i lliure, és el que fa ‘civil’ a una societat acogotada pel poder nu.

D.: La utopia deixa de ser idea per convertir-se, no només en possible, sinó en inevitable amb el marxisme. És aquesta la seva gran aportació?

FFB: El que els clàssics del marxisme van creure veure és que havia arribat l’hora de fer realitzables les il·lusions emancipadores dels de baix. Per això van dir que la tasca del socialisme era passar de la utopia a la ciència. Tenien una confiança il·limitada en la ciència. I això va acabar en cientifisme. Però el cientifisme és la negació de la tensió moral que sempre acompanya a l’esperit utòpic. La ciència ajuda a construir un món millor, però no ho és tot. En el món dels humans hi ha molt poques coses inevitables (entre elles, la mort). Així que el marxisme, que ha fet molt per passar del possible al realitzable, també necessita autocontenció en aquestes coses. Parafrasejant Marx es podria dir que, per fer possible aquest altre món, es necessita tanta ciència com compassió (pels oprimits i exclosos, naturalment).

D.: La societat sense Estat sembla ser la fi primordial de les utopies, per contra, la total submissió de l’individu a ell, el fons de tota distopia…

FFB: No tots els utopistes moderns han pensant en una societat sense Estat, però sí la majoria. La paradoxa de la història de l’últim segle és que aspirant a una societat sense Estat s’han construït estats que han acabat destruint el que de civilitat hi havia a la societat. Això ho han vist molt bé els distòpics del segle XX. Caldria aprendre aquesta lliçó. També la utopia ha perdut la innocència amb la que va néixer a Europa en l’època moderna. Torno al de l’autocontenció: més que propugnar una societat sense Estat, la utopia concreta del segle XXI hauria de pensar en fabricar els morrions necessaris per contenir a la bèstia, sigui aquesta Leviatan o Behemoth.

D.: Intentar predir el que serà el món utòpic ha estat una trava per aconseguir el seu assoliment. Com indiques en el teu llibre, “el detall sobre què ha de ser la societat del futur és precisament el tret característic de la mala utopia”. N’hi hauria prou amb saber el que no tindria cabuda?

FFB: Antonio Gramsci va veure això molt bé. Els humans no podem predir els detalls de l’ideal utòpic i com més ho fem més gran serà la desil·lusió en el futur. En això l’esperit utòpic contemporani hauria d’incorporar les paraules de Maquiavel: “Conèixer els camins que condueixen a l’infern per evitar-lo…”. Mala utopia és la que propugna impossibilitats materials per a la condició humana, i a sobre les detalla. Però no n’hi ha prou amb intentar saber el que, per raons materials, no tindrà cabuda en el món del futur. Podem, sí, esbossar o engiponar els principis politicojurídics més generals de la societat alternativa a la qual aspirem. I això, crec, és el que s’intenta fer ara en el si dels moviments altermundistes.

D.: Quina dimensió té per a tu l’anomenat ‘moviment de moviments’, palanca actual del sentit sociopolític de la utopia?

FFB: El ‘moviment de moviments’ és socialment el més important que han produït el pensament i l’acció alternatius dels últims temps. Vaig escriure sobre això fa uns anys en un llibre, Guia per a una globalització alternativa, i, tot i que darrerament el ‘moviment de moviments’ ha decaigut, ho mantinc. A la teoria i en la pràctica d’aquest moviment, que enllaça amb la xarxa de xarxes, veig l’esbós del que podria arribar a ser la nova Internacional que necessitem.

D.: El poder ha intentat sempre deshonrar la paraula ‘utopia’, usant termes com ‘impossibilitat’, ‘demagògia’, ‘bogeria’, però hem de convèncer també de la seva possibilitat? Estem preparats?

FFB: En general, estem poc preparats. El poder sol seguir dues estratègies que acaben resultant complementàries: d’una banda, deshonra la paraula ‘utopia’, com dius, i, per altra, et dóna cínicament copets a l’espatlla si et declares utòpic i deixes per les calendes gregues l’aproximació a l’altre món que propugnes. El primer fa por i la segona apoca. Però, tot i això, i a diferència del que passava fa un parell de dècades, cada dia sento més joves utilitzar el terme ‘utopia’ en un sentit positiu. I això em sembla un bon símptoma, ja que una de les coses més serioses que podem fer ara és precisament impedir que el poder es quedi amb les grans paraules de les tradicions d’alliberament, i les deshonri. La lluita pel sentit de les paraules és part de la lluita social. I recuperar el bon sentit de la paraula ‘utopia’ mereix la lluita…

Punts de Vista, bloc d’Àngels M. Castells