Fonxo Blanc: L’Espanya modesta d’Enric Juliana, del Quixot i el Tenorio al Caballero del Verde Gabán

Tercer assaig, en sis anys, sobre política espanyola, del cap del consolat de la Vanguardia a Madrid, el badaloní Enric Juliana. He de dir que de la factoria de can Godó, només a ell i l’amic Carles Castro, l’home de la interpretació evolutiva d’enquestes i mapes electorals, segueixo amb devoció. Sovint m’emprenyo amb les tesis o enfocament d’en Juliana, però em meravella la seva ambició / voluntat d’estil literari – ple de grans al·legories, d’exageracions endut pel to trobat, de trets autobiogràfics, d’anècdotes amb valor de categoria fruit dels seus ben escollits i preguntats contactes, fins i tot d’arquetipus de la tradició universal espanyola, com és el cas. M’atreviria a dir que compensa les inevitables servituds a les circumstàncies la línia editorial, que autocensura alguns graus de la seva llibertat de fons, amb una opció de forma que hipnotitzant prou que el fa un clàssic més que transversal del l’assaig, del polític periodisme literari. Espero amb frisança, doncs, cada article – el procés – i llibre – el resultat – seu.

A Modesta Espanya, Enric Juliana ens proposa l’actitud fins del “paisatge després de l’austeritat” – subtítol de l’obra. Comencem a escoltar el seu propi text, al culminant paràgraf final: “Contra l’en somieig (quixotesc) i el consegüent cinisme (del Tenorio), el pacte de la modèstia (de Don Diego de Miranda, el Caballero del Verde Gabán, personatge del cap.XVI de la segona part de la continuada lectura paterna, en veu alta, les tardes de diumenge d’infància d’Enric Juliana”. Perquè, ara som al començament: “Quatre cents anys després, el Caballero del Verde Gabán torna a creuar-se en el camí de l’hidalgo espanyol, capcot i desorientat després de la sobtada i imprevista derrota – en mala lliça – enfront el Cavaller de la Bombolla Immobiliària ( al Quixot, el de la Blanca Lluna / batxiller Sansón Carrasco, veí ben intencionat). Don Diego de Miranda, l’Espanya burgesa i prudent que no va poder esser, perquè aviat es transformà en oligarquia”. “Don Diego de Miranda seria un reflex de l’interès de Cervantes per la figura d’Erasme de Rotterdam”. I aquí, Juliana, ens ve a agrair als “passeigs peripatètics” amb el veí l’acadèmic de la Literatura Francisco Rico, la fortuna de la comparança / troballa.

Com bon barroc tan culterà com conceptista, la millor figura estilística de La Vanguardia, després més que pessimisme: ”un pacte (el de la modèstia) impossible, evidentment. Un pacte que no arribarem a veure”. L’únic consol del cònsol el goig artístic literari: “Però no em negaran que la de don Diego de Miranda, Caballero del Verde Gabán, és un metàfora deliciosa”.

Aquest desenllaç encara convida més a amplificar les qualitats de la modèstia que ens proposa i encara més a buscar-li els enemics que lúcidament tan re-coneix.  Potser som al paràgraf més colpidor / alliçonador del llibre, on batega el Juliana amb valors i conviccions, moralista ferit – com tots els grans escriptors: “ En un moment en què el poder ens demana humilitat i penediment pels excessos comesos, la modèstia seria un bon programa moral enfront del cinisme dominant, segons el qual, els excessos d’uns quants – millor dit, els excessos compartits per un ampli espectre social – es converteixen en l’excés de tots i exigeixen la penitència de tots. Humiliació i penitència dels de sota perquè, des de sempre, seu és el lloc més proper a l’altar dels sacrificis i l’expiació. Defugint la radicalitat retòrica que en aquest temps confusos molt agiten i res no mouen, la modèstia proposaria un pacte als de dalt mentre anem escatint cap on anem. Jo em sacrifico però tu m’acompanyes. Jo accepto la duresa dels nous temps, però tu no m’humilies.”

Just presentat el personatge / arquetip ja continua: “L’únic esment de la paraula modèstia posa en tensió el caràcter espanyol. Mala senyal: derrota, encongiment, pobresa d’esperit, absència d’ambició, davallada… (…) Més de mitja Espanya n’és al·lèrgica a la modèstia, atribut que els classes altes, les baixes i les mig associen a un possible retorn a la pobresa, i, en definitiva, a la resignació”. S’entén, doncs, que malgrat la seva justícia i necessitat, deure i salvació, no tingui futur, repetim-ho: un pacte dels de dalt mentre anem descobrim cap on anem. L’inventari d’enemics de la modèstia és tota una enumeració vigorosa, trepidant, emprenyada, de les psicologies col·lectives – dels particularismes de regions i nacionalitats: el senyorio dels furs basco-navarresos; el tronio andalús; la gosadia valenciana; la voluntat de poder madrilenya; el somieig catalanista, en alguns casos…

L’home de La Vanguardia a Madrid se les ha amb ZP

Hem de buscar directament el capítols 4 i ampliant-ho amb dedicat a “Catalunya després dels germans Maragall”. Juliana resumeix el cicle polític 1996-2011 amb aquest tan cru traç  gruixut: “El PP nodrí la bombolla i l’espiral especulativa ha esclatat en mans els socialistes. Atordides per l’explosió i els seus efectes devastadors, les classes mitjanes han rehabilitat el PP perquè actuï de bomber. El Partit Alfa ( en l’ idiolecte de Juliana) ha tornat al poder perquè la seva ‘força’ – una constant de deu milions d’electors als darrers quinze anys i un rocós assentament a les grans ciutats – assoleix de deixar en un segon pla les errades comeses. El PSOE, el Partit Beta, sabia quina era l’avaria profunda del sistema i no actuà de manera diligent per evitar el col·lapse econòmic”.

La recerca dels perquès de la tàctica de l’estruç de ZP mereixen tota la consideració per part nostra i prou que alguns hi hem anat coincidint, fins i tot com a argumentació justificatòria de la negació de la crisi al seus començaments: “ als primers símptomes de col·lapse financer, per evitar la derrota el març de 2008 i per a protegir la banca espanyola”. M’he cansat de dir que volíem evitar un pànic de dipositaris fent cua per treure els seus patrimonis que podria haver abocat a un “corralito” – a repeticions del cas Banca Catalana… ZP no reconeix la crisi fins a cinc mesos després de les eleccions, el 8 de juliol per TVE, i fent èmfasi en què l’important era prendre decisions i advertint que els més catastrofistes no hi passarien cap dificultat.

Aquells dos factors són concretats: pel que fa als propis / intrínsecs a per a guanyar les eleccions, Juliana reprèn el que prou li hem hagut de llegir a La Vanguardia sense cap receptivitat rectificadora entre  les cúpules socialistes: “orgull provincià, obsessió per les enquestes i una fixació quasi infantil per les teories del neurolingüista nord-americà George Lakoff, sobre la importància dels ‘marcs mentals’ en l’elaboració dels discurs polític. Lakoff ha sigut la ruïna del PSOE”. El capítol que ens dedica, com a socialistes al Govern espanyol, ja s’intitula “L’home que no pensava en els elefants” perquè ZP subtituí elefants – abans de la reial caçera – per “crisi”. “No pensis en la crisi. D’aquesta manera ZP acabà construint la metàfora d’una greu incompetència: qui no és capaç de reconèixer la realitat, difícilment pot gestionar-la”. Moment que crec oportú per proposar que la metàfora de la modèstia del Caballero del Verde Gabán és el marc mental de futur proposat, sense fe, per Enric Juliana. La garrotada a la nostra importació de les tècniques polítiques dels demòcrates d’EEUU també Aznar per aplicar les teories de la polarització social dels neoconservadors iantuia. També amb resultats tan tòxics com fatals: “Espanya li marxà de les mans entre l’11 iel 14 de març  de 2004, quan en lloc de tensar havia d’unir, serenar, pacificar”.

Però la causa major de la tossudesa de ZP negadora de la crisi Juliana ens la desvela així: “La tardor de 2007, quan els nuvolots a l’horitzó començaven a ser preocupants, Zapatero es sentia obligat a defensar la principal entitat financera del país. El Banc de Santander intentava d’obrir-se pas al mercat britànic, no sense enfrontar-se a serioses resistències de la City de Londres. L’últim que necessitava el Banc de Santander la tardor de 2007 era un clima de pessimisme sobre l’esdevenidor de l’economia espanyola”. L’escena: la trobada a la ciutat financera de Boadilla del Monte, ambdós en mànigues de camisa i amb afalacs de Botin a la política econòmica del Govern i al futur econòmic general. Em remet a la que Juliana explica al seu capítol dels assajos a la Rectificació (2006) que ell coordinà: a la Moncloa, el setembre de 2005, la cúpula de Repsol i Gas Natural que aspira a entrar a Endesa se li queixa dels disbarats dels Tripartit i de Maragall. També, sabem pel nostre glossat que la doble empremta catalana, expansió a Endesa i pel nou Estatut, no podia ser acceptada, alhora, per les elits madrilenyes; d’acord amb la frase de l’excap de gabinet d’Aznar, Carlos Aragonés. “O la opa o el Estatut, pero las dos cosas a la vez me parece que no van a poder ser”. Cobdícia d’economies d’escala de la Caixa i del Santander com a gran condicionants de Maragall i de ZP!

L’etapa keynesiana contra la crisi, amb Elena Salgado succeint Solbes, és presentada entre els maigs de 2009 a 2010, que prou sabem…  L’informat analista que és Enric Juliana ens recorda les primeres paraules de la nova vicepresident: “Ens resta un marge d’endeutament de 150 mil milions d’euros (per a gastar-los en amortidors social o mesures de xocs com els Plans E)” i ens descriu i argumenta perquè un anys després“ la nit del 9 al 10 de maig de 2010, la tragèdia de l’economia espanyola es consumava a Brussel·les”. “Espanya tenia marge de maniobra en termes comptables, però la infecció de  Grècia havia trencat els comportament en aparença estanc entre deute públic i deute `privat”, “l’enorme pes del deute privat (un bilió d’e. de les famílies i 1,2 bilions les famílies) sumat al llast d’un sector immobiliari d’un sector financer alhora molt endeutat convertí la virtut de l’Estat espanyol en una simple il·lusió comptable (..) Espanya s’aproximava al penya-sagat amb els  fars apagats i així li ho van fer saber a Zapatero la cancelleria de Berlín, la Casa Blanca i el Palau del Poble de Beguin el fatídic maig de 2010. Si Espanya no frenava el dèficit (disparat al 9% i sacsejada pels mercats) podia emportar-se pel davant l’euro i amb ell el maltret equilibri financer internacional” Amb grandiloqüència, conclou: “ Cinc segles després de la signatura del Tractat de Tordesillas, Espanya i Portugal tornaven la centre del món (…) El 2010, el default de la península Ibèrica podia provocar un forat de gravíssimes conseqüències  a la líquida esfera del capitalisme globalitzat”. Caldria afegir per què vam arribar al pànic del deute de maig de 2010; una resposta imprescindible la tenim en Guillermo de la Dehesa: per mesos i mesos de negligència de l’Ecofin / tortuga que hauria d’haver cedit ja d’entrada l’immediat rescat al FMI; per imposar préstecs amb interessos de càstig a Grècia que els mercats /llebres van suposar ràpidament que no podria acabar d’anar tornant.

La resposta del nostre Govern al pol federal espanyol després dels idus de maig la valora com la “acceptació de la disciplina prussiana”, “sense cap mena de rebel·lió davant el Directori Europeu”: “cap retret a Alemanya –podria haver recordat a Angela Merkel que la reunificació alemanya fou possible, entre altres factors, mercès al suport d’Espanya davant els reticències de França i Gran Bretanya”.  Quan la culmina el setembre de 2011 per introduir l’austeritat pressupostària a l’art.135 de la CE, la forma d’un ràpid pacte amb Rajoy mereix el despietat comentari de Juliana: “ El secretari provincial llançava un torpede a la fràgil línia de flotació de l’improvisat candidat socialista a la Presidència del Govern. Totes les picades d’ullet a una hipotètica renovació de la democràcia a Espanya en converteix en ganyota (…) Don Quixot arrossegat per l’aspra realitat, abraçant-se a don Juan Tenorio. Després de l’alienació idealista, el retorn a un cinisme de baixa intensitat”. Tan comprensiu en els vincles de ZP amb el Santander i el sistema financer espanyol (el poder fàctic per antonomàsia) i tan injust foc d’encenalls literari final. Perquè el punt de vista continua: “Ha deixat el PSOE fet a trossets” Cap record de Juliana al “costi el que em / ens constiparé el que calgui per evitar la intervenció de l’econimia espanyola”.

“Zapatero s’equivocà amb Catalunya i encertà amb el País Basc”.

Però en la línia editorial, eclèctica entre la personal que pensa  i la de La Vanguardia de qui cobra, “amb una complicació irreparable en l’ordre dels factors”. “Primer accelerar el final  i d’ETA i després modificar el marc autonòmic per a establir una certa ‘asimetria’ entre les dues principals nacionalitats i la resta d’autonomies” Aquest era el pla inicial, que Juliana poua de Ramón Jáuregui.

Per a les negociacions del nostre Govern amb ETA, sembla evident c com ens recorda – que vam cometre l’errada de provocar el PP acceptant la investigació parlamentària de l’11-M proposada per IU i ERC. “La dreta sociològica protegí Aznar, delimità les línies roges i li digué a Zapatero que no podia comptar amb Madrid”.

El PSOE ni va poder aturar o ajornar la tramitació del nou Estatut. El PSOE acceptà tàcticament el pacte del PSC amb ERC, amb l’Estatut de Miravet com a “eix rotor del nou temps polític”, ja que “posava en crisi la deteriorada relació entre PP i CiU durant la segona legislatura d’Aznar” que necessitaria un Rajoy probable guanyador per majoria relativa Segons confidència de ZP al nefast PJRamírez, la seva declaració a BCN de suport al text estatuari sorgit del Parlament fou una introducció que, desconeixia i que no sabé rectificar, al seu discurs redactat pel seu llavors assessor de comunicació, ara company de Carme/n Chacón. Pur tacticisme l’aval al tripartit i l’Estatut: “en un moment que els seus actors no contemplaven una victòria immediata del PSOE. El sobtat canvi d’escenari ho trastocà tot”. Juliana, com podem suposar, ens critica el pacte pel Tripartit (A. Castells) del PSC: “ens va embarcar en una aliança d’alt risc sense l’autoritat política i moral que proporciona tota victòria electoral indiscutible”. Prou que té raó sobre els nostres resultats nacionals catalans: “Maragall agafà l’avió (de Fiumicino al Prat) pels pèls. Pels pèls fou elegit president de la Generalitat el 2003 després d’un nou resultat ambivalent  que no pronosticava res de bo. Sempre pels pèls. Maragall és així”

Els quatre deixebles d’Anselmo Carretero. Elogi de Pasqual Maragall final

Zapatero no figura com a federalista en la migrada llista de Juliana de conspicus dirigents / companys socialistes. Ens fa avinent que l’expressió “nación de naciones” fou encunyada per l’enginyer i geògraf segovià Anselmo Carretero Jiménez (1906-2002) – hi afegeixo manllevant la fórmula d’Ortega y Gasset aplicada a Europa, però no a l’Espanya “integral”, és clar. Doncs vet ací que ens engalta: “un bon home a qui ningú féu mai massa cas , tret de José Rodríguez de la Borbolla, tenaç defensor de l’autonomisme andalús; Raimon Obiols, l’home del PSC que obrí les portes de BCN a Felipe González, i els germans Maragall”.

La relació de ZP amb els Maragall s’esberla a les poques setmanes de Govern del PSOE: segons Juliana l’entorn monclovita s’adonen del projecte – particularment de l’obstinat Ernest, afegeixo l’adjectiu – “de transformar el PSC amb un partit absolutament independent del PSC, amb grup propi al Congrés i el secret propòsit d’acabar configurant amb sector d’ERC la rèplica de centreesquerra a CiU. Un partit nacional català de centreesquerra, amb plena llibertat de donar suports, o no, al PSOE. Aquest era el projecte latent. Ja en la davallada de la seva carrera, li posà nom i l’inscrigué al registre del Ministeri de l’Interior: el Partit Català d’Europa. Un nom avui hivernat que tal vegada algun dia agafi volada pròpia. Un nom interessant”.

En una imaginada Espanya del 2050 – capítol final – vet ací que Juliana imagina aquest Partit Català d’Europa com a governant a la Generalitat, vertebrat per l’antiga CiU amb antic socialistes i republicans. Han assolit la Novíssima Planta, pressionats per Berlín i pels empresaris valencians, amb Felip VI com a moderador, que suposa una rebaixa entre dos i tres punts de la quota de solidaritat de les regions mediterrànies en la redistribució fiscal. Des de 2022 una directiva del Presidium Europeu advertia contra tota modificació de les fronteres interiors, alhora que definia Catalunya com a “nació europea subestatal”

La hipotètica llavor transcendental d’un Pasqual Maragall que accedeix a un emotiu retrat de la situació del segon expresident de la Generalitat Restaurada: “confortat pel reconeixement i la tendresa d’una gran majoria de la societat catalana, que veu en ell acabada la seva peripècia, un home valent i genuí. Molts nacionalistes que mai no el van votar senten un profund afecte per Pasqual Maragall”.

Excursus, per a Carme/n Chacón

El retrat de Zapatero i el seu grup de Nueva Via també és inclement: “Zapatero ha sigut el darrer gran aventurer de la polític espanyola. Cregué en la política polititzada sense haver llegit i sense haver viatjat suficient. I el país se li ensorrà”. Mal de despit envers una figura més jove, mal de mesella línia editorial d’un exPSUC passat al grup Godó, mal d’ambient mediàtic madrileny assimilat, en els judicis taxatius de Juliana. Bondat de lucidesa també: “Els principals ministres de la democràcia són avui persones rellevants en el món de l’empresa pública i privada. La generació de Zapatero tindrà moltes dificultats per a completar aquesta paràbola. La Nueva Via, el grup de Zapatero, també aspirava a l’ascensor social. Així funciona la política espanyola des de 1977. L’abrupta irrupció de la crisi ha deixat l’ascensor governamental encallat. (Però) volen arribar. Aquest és un dels impulsos a la candidatura de Chacón al 38è congrés federal del PSOE”. La protagonista de la fugida cap endavant, golafre de poder ininterromput dels enterradors al PSC de Pasqual Maragall, és comparada per Juliana amb l’esforçat, tossut, audaç i ràpid trepador social protagonista el Roig i el Negre d’Stendhal: “Carme/n Chacón, nuestro Julian Sorel. Le désir de soi, Le desir de soi  même. El desig d’ella mateix com a nou subjecte polític”. Retreu a Chacón i Caamaño la signatura i data del “Queda mucho PSOE por hacer”. El símil que els escull arriba al clímax de la malícia, potser compartible: “La política mediàtica funciona com el cervell d’un rèptil: poca memòria i pocs reflexos”. Ens recorda que alhora que coquetejà amb el 15-M i s’embarcà en una revisió per l’esquerra del PSOE, doncs com a ministra de Defensa negocià discretament el desplegament a Rota de l’escut de míssils nord-americans i de cap manera renegocià el deute en armament de l’etapa Aznar, per un total de 30 mil milions d’euros esgarrifosos.