Una de les preguntes recurrents del sistema autonòmic espanyol és saber si les enormes transferències regionals han aconseguit disminuir l’enorme disparitat de nivells de renda entre diferents zones del país. Per allà el 1980, quan tot just començàvem a definir el nostre model de descentralització política (sent “definir” un terme molt, molt generós) la comunitat més pobra, Extremadura, tenia un PIB per càpita que era un 59% de la mitjana nacional; Andalusia un 76%, mentre que Catalunya caminava pel 121% i Euskadi pel 131%. Trenta anys més tard, seria interessant fer una ullada sobre com han evolucionat aquestes xifres.
L’Octavio, a A Little Improbable, ha repassat els números i creat aquesta estupenda gràfica mesurant com ha variat el nivell de renda de cada regió en relació a la mitjana nacional:
Les dades són realment curioses: algunes autonomies han crescut, i molt, respecte a la mitjana nacional, però no han estat necessàriament les més pobres. Aragó i Madrid estaven per sobre de la mitjana, i han crescut encara més, Extremadura i Galícia, que començaven per sota, han guanyat terreny. La comunitat més rica de totes i la segona més pobra estan pràcticament igual. Mentrestant, en l’apartat de perdedors, Múrcia, Canàries i València han passat a estar just a la mitjana a aquestes dramàticament per sota. Balears ha passat de ser molt rica a mediocre, i Catalunya ha caigut lleugerament. Podeu veure les dades completes a l’enllaç ; mereixen un bon cop d’ull.
En els comentaris es parlava de possibles causes, una d’elles la variació del creixement demogràfic d’una regió a una altra, a les comunitats que perden població veiem majors augments de renda per càpita. Les dades, però, no quadren a Madrid, i m’ensumo que amb la població envellint no és un efecte que veurem en massa regions amb cada vegada més jubilats. És de ben segur alguna cosa que mereix un cop d’ull però, i l’Octavio ha promès seqüela. Estarem a l’espera.
El que crec que és obligat dir, però, és que molt difícil dir a partir d’aquestes dades que el sistema de finançament autonòmic ha estat massa efectiu redistribuint riquesa. Les queixes de les comunitats que més població han guanyat sobre com les fórmules de repartiment els feien la vida impossible pot ser que tinguin cert sentit. De la mateixa manera, sembla que l’efecte de centralitat afavoreix molt a Madrid, per molt que el sistema de finançament no els afavoreixi. La millora de les comunicacions tendeix a reforçar el pes i la riquesa del node central (el de “vertebrar el territori” és un conte xinès); seria interessant veure si la província de Barcelona ha crescut més o menys que la resta del principat. I per descomptat, no tot el que veiem ve de l’espoliació fiscal o la redistribució efectiva; hi ha una probabilitat no precisament trivial que Catalunya, València i Múrcia estiguin mal governades, mentre que Aragó o (gasp) Extremadura hagin fet algunes coses bé. Aïllar les causes sobre les dades agregades és sempre complicat.
Tot i això, en vista de l’èxit entre el parcial i el nul de moltes de les transferències regionals, un país normal analitzaria aquestes xifres, veuria l’obvi desgavell en els comptes autonòmics i es plantejaria seriosament iniciar una reforma en profunditat del sistema, probablement estenent un model de concert econòmic/federalisme seriós per aclarir els comptes i eliminar la miríada d’incentius perversos en el sistema actual. A Espanya, però, tindrem als catalans demanant un pacte fiscal pel seu compte, balears i valencians donant-los l’esquena per empipar i la premsa de Madrid gratant-se el cap sobre per què el PP mai guanya a Andalusia i el PSOE mai sembla apujar impostos en aquesta regió. Misteris.
Un comentari