Ada Colau volia una mobilització en lloc de referèndum i ja té una mobilització. No hi haurà referèndum, perquè la seva logística ha estat desarticulada per la guàrdia civil. Es convertirà en una mobilització per la república catalana independent. Quan la gent diu que votarà vol dir que protestarà. Portaran una papereta, impresa a casa, i la ficaran en una urna, que també portaran o de casa o del club. Ho farà molta gent, sens dubte. Però no hi haurà cens, ni taules, ni urnes homologables, sinó una mera ficció de referèndum. Potser hi haurà qui pretengui donar uns resultats, però no tindran cap mena de credibilitat.
Les garanties són la gent, ens diuen els convocants: el referèndum ets tu, la garantia ets tu, la papereta ets tu, ens diuen els independentistes. És a dir, quan més gent hi participi més garanties, tal com les expliquen els organitzadors. És a dir, que no són garanties per a un referèndum sinó per la mobilització. Les garanties pel referèndum volia dir totes les condicions de neutralitat i de legalitat, mentre que les garanties de la mobilització vol dir la màxima participació i després la màxima resistència.
És a dir, el procés ja és en mans del carrer, on va començar el 15-M i va sorgir Podemos. Difícil retrocedir a partir d’ara, sobre tot per part del que queda de govern. Com que ningú voldrà cedir, es fàcil entreveure que el que ahir vàrem veure només és el començament de la intervenció. A menys que hi hagi un gest de responsabilitat extrema, el que és de preveure és que en els propers dies es perdi el que queda de l’autogovern. Sobre tot si després de la mobilització de l’1-O arriba la Declaració Unilateral d’Independència que exigia la CUP pel cas que es pogués fer el referèndum.
Només una represa de la direcció del procés per part de les ments més realistes i prudents de JxSí permetria preservar l’autogovern i evitar la pèrdua de competències que comportarà la intervenció progressiva que es produirà d’aquí a l’1-O o després en cas de que es produeixi la DUI. La fórmula probablement més senzilla seria que Puigdemont dissolgués immediatament el Parlament i convoqués eleccions autonòmiques, de forma que així s’evitaria majors pèrdues de l’autonomia i sobre tot el crash final.
No succeirà. Aquí ningú baixa del burro. A més, ara és al carrer i en mans de la CUP, Colau, Iglesias i Otegui. El mateix es pot dir de Rajoy, que no ha tingut ni tan sols la prudència d’estendre la mà després d’haver fer el gest d’autoritat que se li demanava. Això anava de democràcia. Cadascú l’entén a la seva manera, ben contradictòria, però entre tots se la poden carregar. No hi haurà referèndum però hi haurà 1-O. No hi haurà referèndum però avui no estem millor que ahir, al contrari. I així seguirem a menys que la política, és a dir, la paraula, el diàleg, els parlaments, tornin altra cop prendre el control. Caldria tallar l’escalada i no esperar al 2-O per fer-ho. Potser a l’octubre ja serà massa tard.
