EspanyaL’apunt del diaPortada

Raimon Obiols: L’apunt del dia/328 («Pensar històricament», cartografia del futur)

«Pensar històricament», cartografia del futur

26 de febrer de 2024

«Per als periodistes no sempre resulta fàcil tenir consciència del punt de la història en el qual ens estem movent. Perquè la majoria de vegades hem de treballar mentre encara plou i hi ha tempesta». Això, que Agustí Pons va escriure en el llibre Cartes a Clara, una periodista del segle XXI,  és vàlid  no sols per a la gent de la premsa, sinó en general; sobretot pel que fa a la política. 

En política passa sovint que els arbres (per no parlar de la fullaraca) no ens deixen veure el bosc.  S ’imposen els fets del dia, que sovint dificulten o impedeixen una visió de major abast i més durada; una perspectiva diguem-ne «històrica».  Ara bé: que fent política estem «fent història», ni que sigui en el sentit més literal, prosaic i modest de l’expressió (lluny, per tant, del triomfalisme dels eslògans futbolístics o  processistes), és una pura evidència.  Altra cosa és saber quina història estem fent, quin sentit té, cap a on apunta, com serà narrada. 

Aquests dies (amb el resultat de les eleccions gallegues,  a l’espera del desenllaç de la llei d’amnistia i de les futures eleccions basques i europees) son propicis a ullar el panorama de conjunt, el paisatge general; a mirar de copsar la seva evolució paulatina;  a veure si és possible esbossar  alguna interpretació, per hipotètica que sigui, en termes diguem-ne «històrics»  d’allò que està succeint al nostre país. 

Poso entre cometes la referència a la història per tal de remarcar el caràcter boirós de tota  temptativa  de  percepció de les tendències de conjunt, d’interpretació general del present, de pronòstic del futur.   Amb tot, no hauríem de témer la pregunta de quin sentit històric poden tenir els actuals conflictes polítics d’Espanya, en els que actuem i estem immersos; de cap a on poden encaminar-se i de com seran interpretats en el futur, quan els desenllaços seran coneguts i els resultats avaluats. 

Ho hem de fer amb cautela,  per dos motius. Primer, perquè la pròpia història ens ensenya fins a quin punt el seu curs depèn de les contingències. Extreure interpretacions generals és molt difícil, i fer prediccions  és ingenu.
En segon lloc, perquè en política la invocació instrumental de la Història amb majúscula sol tenir conseqüències terribles. «La Història», va escriure Paul Valéry, «és el producte més perillós que la química de l’intel·lecte ha elaborat mai. Coneixem les seves propietats. Fa somniar, emborratxa els pobles, genera falsos records, exagera les seves reaccions, manté obertes les velles ferides, els turmenta quan estan reposant, els condueix al deliri de les grandeses o al de la persecució; i fa que les nacions siguin amargues, superbes, insuportables i vanes».

Però de tant en tant els hi convindria als actors polítics, com aconsellava l’historiador Pierre Vilar, «pensar històricament», sense pretensions ni segones intencions;  simplement mirant de «reduir l’abast de la incertesa». Deia Vilar que «pensar políticament bé és pensar històricament bé. És només un exercici empíric, en moviment constant, de l’exemple al raonament i del raonament a l’exemple, que han practicat sempre (més malament que bé polítics i historiadors». 

Marx deixà escrit, al 18 de Brumari, que «els humans fan la pròpia història, però no la fan sota circumstàncies triades lliurement sinó sota unes d’existents prèviament i transmeses des del passat». En aquestes condicions, una cartografia del futur no és possible, sobretot si es pretenen mapes detallats i prescriptius. En canvi poden ser útils els croquis, per esquemàtics i provisionals que siguin, si serveixen per a indicar-nos, ni que sigui aproximadament, en quina posició ens trobem i quins són els possibles camins que  que tenim al davant i que podem prendre. 

On ens trobem? On estem situats? Per tal de determinar-ho, ni que sigui d’una manera aproximada, potser poden ser útils dues observacions. La primera és que la problemàtica de fons de la política espanyola apareix com una dialèctica simultània i interconnectada de tres terrenys de joc o de confrontació: 

  1. El dels fenomens originats pels diferents grups territorials (amb les solidaritats i antipaties col·lectives associades); 
  2. El derivat de les diferències i contradiccions socials i generacionals (en un context d’augment de les desigualtats);
  3. El que és originat pels ràpids canvis culturals (veritables xocs, en alguns casos) i les corresponents reaccions.

Una segona observació és que, en cada un d’aquests tres terrenys (territorial, social, cultural), estem assistint a unes polaritzacions que no són pròpiament ideològiques o polítiques, sinó de mentalitats, representacions i sentiments (avui sobretot negatius, d’oposició, de rebuig).  El refús compartit, sobretot si és indignat, pot unir fins i tot els més contraris. (Aquests dies n’he vist un cas que  no hauria imaginat mai: el web de la Fundación Francisco Franco ha reproduït un article de Joaquín Leguina).  

Quins camins podem transitar, en aquesta situació? Pel que fa als itineraris possibles, els camins que del present van al futur els podem traçar, en el croquis, a partir de les cruïlles que surten de cada un dels tres terrenys bàsics (territorial, social, cultural) de les actuals confrontacions polítiques. 

En el terreny «territorial», per exemple, de la cruïlla en surten dues rutes principals, que ens poden portar a uns futurs alternatius: a l’esquerra, el camí de l’entesa d’una majoria plural, amb totes les seves contradiccions i dificultats; i a la dreta, el de la imposició dels sentiments d’identitat (i de rebuig) d’uns grups contra els altres. Tots dos camins són de recorregut incert;  però el primer, el federador, és clarament preferible. L’altre, el de la imposició unilateral, ja sabem que sempre retorna els caminants al punt de partida, que és un bucle sense sortida, i que implica repetir, amb fórmules noves, els drames del passat. En aquesta tria pel camí de l’esquerra valen els versos d’Eugenio Montale: «Avui, només això et podem dir/ allò què no som, allò què no volem» («Codesto solo oggi possiamo dirti,/ ciò che non siamo, ciò che non vogliamo»).

No hi ha camins de solució nacionalista als nostres plets territorials i identitaris: ni el nacionalisme central ni els perifèrics els poden traçar amb una mínima credibilitat. És millor triar l’altre camí, -el federador, el federalista-, que té bifurcacions i problemes, però traça un horitzó històricament viable. 

P. S.- Antoni Puigverd escriu avui a La Vanguardia Federalisme, l’últim horitzó») que «el federalisme podria reconvertir els conflictes d’Espanya en una gran oportunitat». Pierre Vilar també ho apuntava: «a la recerca d’un nou equilibri  entre les seves “autonomies”, prefigura sens dubte el que pot esdevenir-se demà al Canadà, a Bèlgica, potser a França o a la Gran Bretanya. En matèria de joc entre pàtria-intuïció, nació-concepte, i estat-poder, més val sempre mirar cap endavant que mirar cap enrere. Si no li manca imaginació, Espanya pot aclarir-nos el camí del segle XXI».

Pierre Vilar i Montserrat Roig (Foto Pilar Aymerich)

__________

Pierre Vilar: Pensar històricament 

Rosa Congost: Ensenyar a pensar històricament. El llegat de Pierre Vilar

Taller Pierre Vilar

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button