Repassant el Diari de la Marxa, corroboro la salut precària del nostre món, convuls per malalties que entre tots li hem encomanat, maltractaments a la Mare Naturalesa, que protesta i es defensa –tifons, ciclons, terratrèmols, sequeres -. Guerres, enveges, armes, desesperança. Tenim dues opcions, o ens aboquem a l’abisme -decadència final-, o intentm recuperar la salut. Senyals no ens en n’han faltat al llarg dels més de cent dies de rodar món. Vam arribar a Manila tres dies desprès d’un tifó. Vam marxar tres dies desprès a les 9 del matí i, tres hores més tard n’arribava altre. Un atemptat contra un tren a Moscú amb més de 130 morts, la setmana desprès que nosaltres agaféssim aquell tren. Tres segrestats a Mauritània dos dies després del nostre pas. El clima és canviant, ningú sap què passa, les estacions s’han modificat. Per què no escoltem la veu de la terra i dels savis de les cultures originàries que reclamen rigor i respecte amb la Pacha mama? Un chamán de Bolivia ens va anunciar, rera una ofrena a la terra d’agraïment pel nostre pas, que aquest any seria molt dur, que la calamarsa els malmetrà les collites. Viuen de la terra, es conformen amb poc però els pot arribar a faltar aquest poc. Viuen mirant sempre el cel, com abans feien els nostres pagesos.
Costa d’entendre que la gent pugui viure en uns pobles amb tant poca qualitat de vida, carrers i carreters sense asfaltar. Cases precàries, fang a dins, sense enrajolar, no calefacció, no aigua, no banys. Collites escasses, munts d’arròs pels carrers –Ho vam veure a Katmandú-Nepal, però és freqüent arreu-, esperant que el sol l’assequi i el puguin guardar per a sobreviure.
Quantes persones del mon “civilitzat s’hi conformarien? Senzills de vestimenta –general arreu d’Àsia, Àfrica, i Amèrica del Sud- segons les seves cultures, no segueixen per sort seva, la moda. Son sobris en el menjar –potser una vegada al dia- i poc. Sense opcions a l’oci al que nosaltres estem acostumats. Què fan els joves em demanava, on van per a passar-s’ho be amb els amics? Aquella frase tan sentida “anem a prendre algo” , allà no té resposta. Tants diners com hi esmercen als nostres països.
Se’ns va encongir el cor veient el desert d’Atacama a Xile, aridesa total on viuen molta gent enmig de la sorra negra, sense vegetació ni aigua. Els espais per separar les cases estan fets amb pedres. Insòlit. Viatjar? Qui? Impensable. Treballar? La terra, els oficis que permeten dotar a la gent de l’indispensable per a viure, fuster, paletes, forners, sastres, MESTRES. Heus aquí la importància d’aquests darrers, els educadors, el que han de bastir la nova societat d’homes/dones capaços de modificar estructures, de guanyar llibertats, d’acabar amb les injustícies, les pors.
Hi ha molts polítics, alcaldes sobre tot de pobles petits, que han entès que si volen reeixir de la misèria, han de vetllar per l’educació dels nens. I així ho fan i demanen el nostre suport. Saben que és l’escola, l’arma que els permetrà adquirir els coneixements per a conduir les seves vides envers la dignitat i la llibertat. Hem compartit Foros i Debats amb miler d’estudiants universitaris a tots cinc Continents. Son molts els joves que diuen que no volen caure a la societat capitalista que els ofega, tant a Manila com a Thrissur-India, Korea, a Àfrica, a Amèrica sobre tot la del Sud, menys a Europa. Hem visitat Parlaments de tot el món, ens han rebut Presidents de Govern, Embaixadors, Congressistes, caps religiosos de totes les esglésies. Hem arribat a la conclusió que si ens ho proposem, podem modificar hàbits, actituds, comportaments.
Algú d’aqui câ nostra m’ha demanat, series capaç de tornar enrera i perdre prebendes si la teva actitud pogués servir perquè l’altre millorés el seu estatus? Jo dic SÍ i crec que som molts els que així pensem.
Els contrastos rics pobres han sigut grans arreu, de manera especial a India i Àfrica, però també a Llatinoamérica tot i que ja no se n’escapa ningú, la pobresa és infecciosa, s’encomana. No hi ha mascaretes –com les de la grip A, autèntica vergonya la seva difusió, que duia tothom al nostre pas per Àsia- amb les quals prevenir. Hi ha vacunes però és ja tard, hem d’atacar amb fàrmacs més forts amb interès, i constància.
Passejar pels Monuments de Nepal, contemplar l’Himalaia des de l’aire, els Memòrials de Gandhi o Lincoln, l’Opera d’Austràlia, els fiords de Noruega, els llacs glaçats de Finlàndia. Entrar al Capitol a Wassington, passar pel Pont de Brooklin amb la MM sota la pluja milers de persones de tots colors, tancar els ulls a la zona 0 on hi havia les Torres bessones a NY, participar en un acte a La Capilla del Hombre de Guayasamin, o a la plaça del Zócalo a DF Méxic, a un Concert per la Pau a Santiago amb 70 mil joves a la plaça i més 30 mil a fora perquè no hi cabien, braços enlaire demanant la Pau, és un fet encoratjador que ens fa albirar una nova societat, multicultural. Si tots volem el mateix, per què no aconseguir-ho?
Cal presionar els que manen, dir-els-hi que som molts que no estem d’acord en la manera que menen el món. Que les despeses d’armament, el cost dels exèrcits, els avions i els sous de banquers i polítics han de ser passats per un sedàs. Que s’ha de redistribuir la riquesa, calcular be la població i els diners que es mouen. S’adonaran que tots podem ser rics. Globalitzem l’esperança, la fe mou muntanyes.
Montserrat Ponsa, Fundació Cultura de Pau
