Nou Cicle

Milagros Pérez Oliva: Maragall, un nou relat

Disminueix la font del text Augmenta la font del text Mida del text Imprimeix aquesta pàgina

Pasqual-MaragallCatalunya ha tingut dos grans líders polítics, Jordi Pujol i Pasqual Maragall. Enfrontats i amb dues visions radicalment diferents de la política, el país i la governança, els seus camins s’entrecreuen constantment. El primer va estar 23 anys al capdavant de la Generalitat i, d’alguna manera, els seus successors vetllen encara des del poder per mantenir la seva petjada fora de l’abast de la crítica. Maragall, 15 com a alcalde de Barcelona i tres com a president de la Generalitat. La imatge que ha quedat de la seva obra està molt marcada pels darrers tres anys, els d’una presidència convulsa que es ressentia de la sensació de fortí constantment assetjat des de dins i des de fora. Caldrà molta distància per valorar adequadament el llegat de Pujol, atès el lamentable epíleg que està tenint als tribunals. Però conforme passa el temps, el de Maragall es va redimensionant.

Les turbulències del seu pas per la Generalitat i la seva abrupta sortida del govern van enterbolir la mirada sobre una obra política complexa i que sovint s’avançava al seu temps. La seva presidència va ser debilitada des de dins, per la competència soterrada entre els partits que li donaven suport, i des de fora, per l’oposició d’un pujolisme que no havia paït bé la derrota i actuava com si la Generalitat fos seva i li hagués estat usurpada. Va ser tan forta i tan devastadora la campanya en contra que va patir, des de Catalunya i des de Madrid, que el relat va quedar distorsionat. El pitjor que li pot passar a algú que ha concebut la política com una eina de transformació i canvi social és que siguin els seus adversaris polítics els qui imposin el relat. Però el temps, i els historiadors, acaben col·locant les coses al seu lloc. El llegat de Maragall és consistent i perdurable, fins al punt que la seva obra principal, la gran transformació de Barcelona, és ara mateix l’actiu més important que Catalunya té per fer-se valer al món.

Aquesta és, en síntesi, la idea que queda després de llegir el llibre Pasqual Maragall. Pensament i acció (La Magrana), que acaba d’aparèixer, promogut per la Fundació Catalunya Europa. És un llibre coral coordinat per l’historiador Jaume Claret, en el qual quatre acadèmics —l’historiador Joan Fuster-Sobrepere, el geògraf i urbanista Oriol Nel·lo, l’historiador Jaume Bellmunt i l’economista i politòleg Quim Brugué— analitzen, des de perspectives diferents, el pensament i l’acció de govern de Maragall, a partir dels seus propis escrits i de la bibliografia disponible. El llibre acaba amb una coda poètica i molt personal de Jaume Badia, que va ser estret col·laborador de Maragall, sobre “la treva olímpica”.

El que es pretén amb aquesta obra, segons diuen l’historiador Borja de Riquer i el professor de Ciència Política Josep Maria Vallès a la introducció, és facilitar una aproximació rigorosa i ben documentada —gairebé 500 pàgines que es llegeixen d’una tirada— a la llarga vida política d’“una de les poques figures catalanes de referència a escala global”. Tots els autors han tingut vincles amb Maragall i, per tant, es pot pensar que faran un retrat amable. Però tots han fet l’esforç professional d’atenir-se als fets i als textos, i cada capítol aporta una extensa bibliografia.

La impressió que es treu és que Maragall és un líder carismàtic que té un projecte i les complicitats necessàries per dur-lo a terme en el cas de Barcelona, però que quan es planteja traslladar-lo al conjunt de Catalunya, no aconsegueix l’oportunitat de fer-ho. És com si hagués arribat tard. Cosa que demostra que, en el lideratge polític, tan important és tenir un projecte com l’oportunitat de realitzar-lo.

Els autors tracen un perfil molt detallat del personatge. El descriuen com un líder visionari, que combina amb eficàcia l’acció política i la reflexió crítica sobre la pròpia tasca, un polític heterodox que en molts aspectes s’avança al seu temps i que, per això mateix, sovint és incomprès. Quan algú es deixa portar per una intuïció genial, es pot equivocar i semblar extemporani, però molts dels episodis que van ser qualificats com maragallades amb el pas del temps s’ha vist que no ho eren tant. Com quan li va dir a CiU que el seu problema era el 3%.

Sorprèn l’abast i la profunditat del seu bagatge teòric i acadèmic. La seva personalitat carismàtica és capaç de generar lleialtats per a tota la vida, de vegades resulta imprevisible, però és sempre coherent. Com assenyala Joan Fuster, el lideratge de Maragall encaixa molt bé en el que Isaiah Berlin descriu com a model Roosevelt: algú que rep el futur amb avidesa i que comunica als seus col·laboradors i a la ciutadania la convicció que aquest futur es pot modelar; un líder que sap molt bé on vol anar i que té una sensibilitat especial per copsar les tendències del futur. El contrari del model Churchill. Maragall es preocupa, a més, per conèixer i connectar amb els anhels i temors de la gent, com quan sent alcalde decideix passar amb la seva dona una setmana a casa d’una família de cada barri de la ciutat.

A més de carisma i discurs, Maragall té un projecte. En el seu discurs de presa de possessió com a alcalde hi ha el disseny d’uns objectius per a Barcelona que assolirà amb fórmules polítiques i organitzatives innovadores. La seva idea és alinear els interessos privats a la consecució del bé comú. José Ignacio Urenda, un dels seus amics de la seva militància clandestina al FOC, que va morir just el dia que ell prenia possessió com a president de la Generalitat, deia d’ell que era “suave con las riendas, duro con las espuelas”.

Quan es tenen projectes grans i transformadors, cal molta determinació per vèncer les resistències que generen. Maragall tenia una gran capacitat per teixir complicitats. Però amb la mateixa determinació va neutralitzar tant els qui, des de la Generalitat o des de Madrid, maniobraven per treure a la ciutat el comandament dels Jocs Olímpics com els qui, dins del seu propi partit, posaven pals a les rodes del seu projecte de construir una majoria progressista ampla, una olivera catalana, que permetés estendre a Catalunya un projecte radical de transformació com el que havia dut a terme a Barcelona.

Claret, coordinador del llibre, destaca que sovint s’ha titllat Maragall d’excèntric i extemporani. En realitat, el que passa és que s’anticipava a les gran tendències. Quan encara no es parlava ni de crisi institucional ni de crisi de representació, Maragall ja plantejava la necessitat de repensar la democràcia per donar la veu a la gent i organitzar la voluntat política des de baix cap a dalt. I tenia al cap la complexitat. El geògraf i polític Oriol Nel·lo recorda com ja el 1984, en una entrevista amb Maria Aurèlia Capmany, afirma que l’antagonisme entre classe obrera i burgesia ha perdut vigència. I que l’antagonisme està, més aviat, entre un amplíssim bloc social i el capital financer internacional.

El 1994, en un discurs adreçat a les joventuts socialistes, Maragall mostra la seva preocupació perquè els poderosos, “desinhibits de les seves ambicions i la seva cobdícia”, es desvinculin del pacte social i del model keynesià de redistribució de la riquesa. Calia repensar la democràcia. I per fer front a la crisi de les polítiques públiques, proposava tres eixos d’actuació: repensar les tesis de la socialdemocràcia i les pràctiques de l’Estat del benestar; construir noves formes de relació entre institucions, partits i ciutadans, amb més democràcia i més transparència, i definir un nou marc de relacions territorials a Espanya i entre Catalunya i Espanya. En això estem encara.

Ningú posa en dubte el seu llegat com a alcalde. Barcelona va experimentar durant el seu mandat una transformació fenomenal. Per a ell, pensar en la ciutat era pensar en el món. I un cop assolits els seus objectius a Barcelona, es va plantejar articular un projecte de canvi per a Catalunya lligat a un projecte de canvi federal a Espanya i, si s’esqueia, un projecte per repensar Europa. La seva diagnosi sobre la Catalunya del pujolisme no era complaent: la veia apagada, ensopida, esclafada per un govern que fossilitzava el país. Hi havia una atmosfera massa densa pel pes d’un lideratge excessiu. Catalunya no estava governada, sinó conduïda, i això li impedia de projectar-se cap al futur. Calia un canvi

Per a Pasqual Maragall, el futur és la ciutat. No pot ser, escriu, que l’artefacte més complex i poderós creat per protegir-nos de les inseguretats, focus de creativitat i de producció de riquesa, sigui percebut com el compendi de tots els perills. La seva visió de la realitat no era mai catastrofista. Al contrari. La política servia per a això, per transformar la realitat. A finals dels anys setanta ja tenia clar que la globalització obligava les ciutats a innovar i competir. Pensava que per ser algú en l’economia globalitzada calia assolir una determinada massa crítica, tant demogràfica com econòmica.

Els Jocs Olímpics van ser el gran instrument de canvi. Maragall va formular, segons Oriol Nel·lo, un concepte nou: el de la ciutat competitiva que es pot governar com una empresa, però tenint sempre com a fita el bé comú. Era un lliberal progressista que mirava de combinar el mercat i la justícia, la llibertat i la igualtat. El seu objectiu era combatre la desigualtat. Aquesta idea apareix constantment en els seus textos. A la ciutat, la desigualtat pren la forma de segregació urbana i, per combatre-la, cal fer una política de redistribució de rendes dels barris rics als més desfavorits. Però invertir en els barris degradats provoca sovint un increment del preu dels habitatges que expulsa molts residents. Per evitar la gentrificació, Maragall va idear una estratègia amb tres eixos: rehabilitació del centre, descentralització dels serveis i dignificació de les perifèries. Tot alhora.

Maragall reflexiona molt sovint sobre la realitat urbana i la seva complexitat. Les coses no són sempre el que semblen. Per exemple, en matèria d’habitatge. Sovint li demanaven que construís habitatge públic, però ell tenia molt clar que no s’havia de repetir el model franquista dels polígons socials segregats. “L’habitatge barat no fa rica la gent pobra i tendeix a empobrir l’entorn”, va escriure. Era millor promoure habitatge assequible per a la majoria i reservar el públic només per als expulsats del sistema. La seva opció va ser obligar els promotors a dedicar una part del projecte a pisos de protecció oficial. Ho va intentar també amb la Vila Olímpica, però en aquest cas no se’n va sortir.

S’ha escrit molt sobre l’antagonisme entre Maragall i Pujol i sobre el paper de Barcelona. “És la diferència”, escriu Nel·lo, “entre mirar-la des del límit de Catalunya, o veure-la com capital del món”. Maragall concebia la Catalunya com un país de ciutats en xarxa, i la seva gran aposta va ser constituir un govern metropolità per traslladar als municipis de l’àrea les polítiques de redistribució que s’aplicaven a Barcelona. Però xocà amb l’oposició frontal del pujolisme, que veia en el projecte un perillós contrapoder. Pujol va abolir la Corporació Metropolitana el 1987 i encara en patim les conseqüències. Per a Nel·lo, és la primera derrota política de Maragall i el seu primer motiu de distanciament amb el PSC, que va tenir una resposta molt tèbia. Les desigualtats persisteixen, i tard o d’hora el govern metropolità s’haurà de plantejar.

Maragall era molt conscient, segons ressalten tots els autors, que per articular una alternativa al pujolisme havia de sumar moltes més forces de les que podia mobilitzar el seu partit. Ja el 1992, recorda el politòleg i economista Quim Brugué, s’havia declarat disposat a encapçalar una alternativa per al govern de la Generalitat, sempre que pogués aplegar una candidatura ampla de tot l’espai progressista. En aquesta clau cal interpretar iniciatives com la creació de Catalunya Segle XXI, primer, i Ciutadans pel Canvi, després.

Maragall tenia un projecte alternatiu per a Catalunya i la determinació necessària. Però de la cronologia dels fets es desprèn que els fats, clarament, no li van ser propicis. Els temps van jugar en contra seva. Si hagués optat a la presidència de la Generalitat en les autonòmiques de 1995, poc després del Jocs, hauria tingut al seu favor la immensa força de l’èxit olímpic. Però Pujol va contraatacar obligant Miquel Roca a presentar-se a l’alcaldia de Barcelona a les municipals i no va haver-hi cas: calia defensar el bastió de la capital. Maragall va guanyar les municipals de 1995 i Roca es va retirar, però ja no hi hauria una segona oportunitat de prendre la Generalitat per sorpresa.

Per acabar-ho d’adobar, les coses s’embolicaven al partit. Al congrés de Sitges s’havia produït el que, vist amb perspectiva, seria el primer moviment del PSC cap al seu declivi polític i electoral. L’enfrontament de Maragall amb la poderosa Federació de Barcelona afegia molta tensió als seus moviments. José María Aznar havia guanyat les legislatives del 1996 i havia signat amb Pujol el que es va conèixer com el Pacte del Majestic.

La tensió amb el partit era manifesta. Finalment, Maragall va donar l’alternativa a Joan Clos, va deixar l’alcaldia i se’n va anar a Roma. A meditar. Després d’una visita de Felipe González, va acceptar finalment presentar-se a les autonòmiques de 1999, però amb condicions. Construirà una candidatura amb Ciutats pel Canvi, i a Lleida, Tarragona i Girona es presentarà en coalició amb Iniciativa, els hereus del PSUC. El partit ho va acceptar, però a contracor. Brugué ho expressa d’aquesta manera: “Va treballar amb el PSC, però no des del PSC”.

La candidatura de Maragall guanyà en vots, però no en escons. Els 40.000 vots que va treure Esquerra Unida, que va refusar sumar-se a la coalició amb Maragall, van ser determinants per a la derrota. Començà llavors un llarg parèntesi a l’oposició, formant un govern a l’ombra i preparant-se per a l’assalt següent, que arribaria el 2003. Aquesta vegada, però, tot es diferent. La situació política, segons Jaume Bellmunt, ha canviat molt. El pujolisme s’ha desgastat, però Maragall també. Ciutadans pel Canvi s’ha diluït i el partit ha pres les regnes de la campanya i de la situació.

Maragall aconsegueix finalment la Presidència i la plaça de Sant Jaume va vibrar d’emoció quan va sortir al balcó del Palau de la Generalitat. Però hi arribava debilitat, amb el socialisme fortament disminuït, i amb una Esquerra República enfortida per l’embranzida recentralitzadora que Aznar havia emprès contra Catalunya. Maragall no aconsegueix mai un govern cohesionat. És la suma de tres partits més interessats a diferenciar-se que a cooperar. Manté un estira-i-arronsa amb el PSC per determinar el caire que tindrà la seva presidència, però no se’n surt. I confirma com van les coses quan es troba publicats a la premsa els noms dels tres consellers que ha designat Esquerra. Fins i tot es va qualificar el seu mandat de Dragon Khan, en referència a la gegantina muntanya russa de Port Aventura. Fins que decideix abandonar.

El llibre recull els projectes de transformació més emblemàtics, com la Llei de Barris. La seqüència dels fets deixa la idea clara d’ocasió perduda. Hi havia una diferència fonamental: no és el mateix governar amb un sistema presidencialista com és el de l’alcaldia, que fer-ho en minoria en un règim com el de la Generalitat i amb un govern de tres partits que competeixen electoralment. El govern de coalició que va presidir va tenir molts detractors i pocs defensors. Per als autors, va ser un projecte inacabat, una idea que el mateix Maragall alimenta quan decideix posar el títol d’Oda inacabada a les seves memòries.

La relació de Catalunya amb Espanya ocupa un paper central en el pensament i l’acció de Pasqual Maragall. Ell veu Catalunya com a part d’un sistema d’identitats superposades, dins una Espanya lleialment federal i que es projecta cap a una nova Europa de les regions governada segons el principi de subsidiarietat. Barcelona era una capital massa potent per representar només la Catalunya del Som sis milions. Creia que havia de ser la capital d’una gran euroregió del sud de Europa, la Mediterrània, de més de 15 milions d’habitants.

En els seus escrits, cartes i discursos, Maragall defensa una idea de Catalunya radicalment oposada a la que representa Jordi Pujol, basada aquesta, segons Joan Fuster, en un nacionalisme tancat, essencialista i defensiu, la Catalunya dels greuges, més abocada a l’enfrontament i a la sospita que no pas a crear confiança en el futur. Maragall, en canvi, treballa per aconseguir que Catalunya sigui al pont de comandament d’una Espanya plurinacional i plurilingüística, i pugui participar en el redisseny d’Europa con un espai d’identitats plurals capaç de superar els constrenyiments de l’Estat nació. La seva visió entronca, segons Jaume Bellmunt, amb la teoria de l’Empordà, una metàfora del seu avi, el poeta Joan Maragall, segons la qual endreçar i millorar el teu petit espai és començar a endreçar i millorar el món. Europa era la nació de destí, la pàtria del futur.

El 1992, Maragall escrivia: “No deberíamos confundir España con el centro, y sobre todo, nunca debería el centro confundirse con España, a riesgo de perderla. O España somos todos por igual, o no es nadie”. Però les coses evolucionen en la direcció contrària, cap a una Espanya “radial, díscola, difícil y necesitada de una mano firme para dominar sus demonios”. El febrer de 2001 publica un article a El PAÍS titulat Madrid se va. Al 2003 n’escriu un altre, Madrid se ha ido: “Cuatro años más de deriva como los dos últimos, y España perderá el norte. Y nunca tan bien dicho”, escriu.

La nefasta experiència de l’embranzida recentralitzadora del PP d’Aznar el porta a defensar la idea que cal eixamplar l’autogovern i blindar les competències. Proposa una reforma política a Espanya en clau federal que permeti un nou encaix de Catalunya. La reforma de l’Estatut serà el primer pas. La seva elaboració va tensar les cordes fins al punt de l’asfíxia. La competència entre Esquerra i CiU, una al govern i l’altra a l’oposició, propicià una subhasta a l’alça en la redacció del nou Estatut que desbordà ràpidament el que s’havia pactat amb el president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero. El mateix Maragall reconeix com un error haver deixat que el format per a la discussió fos una ponència parlamentària, en comptes de dirigir el procés des del Govern.

En deixar la presidència de la Generalitat, escriu: “El model polític i cultural vigent a Catalunya des de la Transició ha caducat. Ja no ens serveix un model pensat per a un país a la defensiva. No en tenim prou amb la preservació de la nostra identitat”. El que ve després podria ser objecte d’un nou llibre i podria tenir com a punt de partida una idea de Maragall que reflecteix molt bé un dels elements del bucle en què ens trobem. “Aznar ha encontrado en Pujol el ideal: un enemigo con el que estar de acuerdo en serlo”.

El País

 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Security Code: