Entrevista a Josep Maria Vallès: “No es pot desvincular desafecció de la política representativa de la situació socioeconòmica”

Josep Maria Vallès (Barcelona, 1940) és catedràtic emèrit de ciència política a la UAB. Amb anterioritat havia estat degà de la Facultat de Ciències Polítiques de la mateixa universitat i rector, president de l’Asociación Española de Ciencia Política y de la Administración (AECPA) i president de l’Institut d’Avaluació Política (Ivàlua). Membre fundador de l’associació cívico-política Ciutadans pel Canvi, en va ser president entre els anys 1999 i 2006, i fou diputat i Conseller de Justícia de la Generalitat de Catalunya en el govern de Pasqual Maragall.

Des de fa anys, els mitjans parlen constantment de la desafecció per la política, que s’ha agreujat pels efectes de la devastadora crisi econòmica que estem vivint. Fins a quin punt això és així i quines dades ens fan corroborar que no és una qüestió conjuntural, sinó que marquen un punt d’inflexió?

Ja fa molts anys que en totes les democràcies representatives es parla del concepte de desafecció aplicat a la política institucional. Els primers estudis sobre el fenomen daten de finals dels anys 1980, tot i que a casa nostra va arribar més tard, i la crisi l’ha incrementat respecte la política institucional o convencional: s’ha pres més consciència d’una certa impotència del sistema polític per prendre decisions importants, bàsicament en matèria econòmica i social. Més recentment, no obstant, hi ha hagut un repunt en l’interès per la política, si bé la consciència que moltes decisions s’han desplaçat de l’àmbit de la política institucional als grans poders fàctics ha generat encara més allunyament de la política institucional. Abans la desafecció venia causada sobretot de la queixa sobre la qualitat de la classe política i el seu allunyament progressiu de la ciutadania, i arrel de la crisi s’ha centrat també en l’àmbit socioeconòmic.

Sí que és cert que la participació en les eleccions ha anat minvant, de manera progressiva en les democràcies consolidades, però a les darreres eleccions catalanes va superar el 70%. O al referèndum per la independència d’Escòcia ha superat el 80%…

La tendència general en la majoria de països, però, ha estat a la baixa. Si bé hi ha hagut moments on la participació ha remuntat com, per exemple, les eleccions legislatives de 2004 (sota el context dels atemptats de l’11M), o les darreres eleccions catalanes (centrades en el tema de la independència), la tendència general no ha estat aquesta.

Hi ha qui atribueix aquesta tendència al canvi generacional: les generacions europees que van votar per primer cop a partir dels anys cinquanta tenien molt arrelat el valor del vot com a obligació cívica, atès que l’havien heretat de la lluita de les generacions anteriors. A partir dels anys 1970s, però, el perfil del primer votant és menys convençut, menys fidel a les tradicions de partit o orientació política, i fa ús del seu vot com i quan li convé. Lògicament que trobem moments de repunt com aquests, però són conjunturals: les noves generacions ja no veuen el vot com a quelcom que cal practicar sempre que se’n té oportunitat.

Hi ha qui parla d’una relació causal entre la desafecció i el creixement de l’independentisme. Fins a quin punt aquest obeeix a un descontentament? Més que el deteriorament de les relacions amb l’estat?

Establir una relació causal em sembla exagerat. El nou independentisme té un component de protesta és cert. D’una protesta genèrica contra l’estat i contra determinats grups polítics dirigents, contra la crisi que fa que altres utopies alternatives s’hagin afeblit o pràcticament evaporat. La independència es converteix, doncs, en una mena d’”utopia disponible”, com assenyala Marina Subirats: ja que no tenim cap alternativa prou atractiva a mà, provem-la a veure què passa. Des d’aquesta visió podem dir que el creixement de l’independentisme es deu en part a una component de protesta i descontentament.

Com es pot reduir la desafecció dels ciutadans amb les institucions? Quines mesures actuacions, per puntuals que siguin, podrien contribuir a retornar a la ciutadania la confiança? És possible que Catalunya esdevingui un sistema polític més deliberatiu com a fórmula per generar confiança?

El meu punt de vista és que no es pot separar desafecció de la política representativa de la situació socioeconòmica. I que, per tant, aquelles mesures que es puguin prendre en l’àmbit institucional per restaurar una certa adhesió a la política tal com l’entenem no poden anar separades de polítiques redistributives equitatives en l’àmbit socioeconòmic. Si tan sols considerem reformes de caràcter institucional i simultàniament promovem o estimulem polítiques que acaben conduint a la desigualtat i a la marginació de molts sectors de la societat estem fent una feina contradictòria, perquè s’acaben inhibint de la participació aquelles persones en pitjors condicions de vida. Les persones amb majors nivells d’educació i més recursos s’acaben mobilitzant sempre més que aquells que es veuen menys dotats per a ser actius en la vida social i econòmica.

Si no es promou la justícia social en diversos àmbits (educació, habitatge, ocupació), doncs, no acabarem de superar el problema de la desafecció per més mesures de canvi institucional que es puguin promoure en un sistema institucional que s’ha demostrat obsolet. La llista és llarguíssima (canvi dels sistema electoral, nous mecanismes de representació, un major control de la corrupció, transparència, limitació de mandats, etc.), i molts cops parlem de canvis que són indispensables, però cal que vagin acompanyats d’altres polítiques. Qui està en condicions de participar en un consell de participació ciutadana quan està pendent d’un desnonament o de pagar la sanitat?

En el seu moment, vostè va ser un dels principals impulsors de l’associació cívico-política Ciutadans pel Canvi (CpC). Un dels eixos centrals de la formació era –tot just ara fa quinze anys- la regeneració democràtica. Vist en perspectiva, creu que el discurs de la seva formació – que va arribar a obtenir 16 diputats l’any 1999- ha influït en la política catalana? Quin llegat creu que n’ha quedat?

Bé, el principal impulsor del projecte va ser Pasqual Maragall, i és una prova més de la seva intuïció sobre com anirien les coses i què calia canviar. Des de CpC cercàvem una nova manera d’intervenir en política per part de gent no professional. Una altra qüestió que Maragall considerava necessària era revisar les relacions entre Catalunya i Espanya.

És per això que una sèrie de gent vam deixar les nostres ocupacions durant un temps limitat, amb el compromís de no fer de la política una carrera professional i en consulta permanent amb tots els associats. Potser vam néixer abans de temps. Per exemple, vam començar a utilitzar les noves tecnologies per comunicar-nos entre nosaltres, sent dels primers en disposar d’una web i d’una circular electrònica. Vam fer de precursors encara que no dominàvem les possibilitats de les noves tecnologies. Avui en dia, quan sents parlar per exemple de com determinades organitzacions utilitzen els mecanismes deliberatius de manera electrònica, comentem que allò era el que havíem intentat modestament, però llavors hi havia circumstàncies que feien que no s’entengués o no acabés de funcionar. Els observadors polítics del moment ens veien una mica extravagants i els partits es van sentir incòmodes. Un cop apartat Maragall de la política, vam decidir que havent tancat una etapa i no sabent com continuar, era millor dissoldre’ns per tal de no perpetuar la organització per inèrcia, tot cedint el relleu a nous actors.

I, si ens permet una pregunta personal, mai es va trobar al llarg de la seva carrera política en el “conflicte d’interessos” entre els seu rol d’expert en ciència política i el discurs i el rol de polític?

Conflicte? Conflicte, no. Però sí algun contrast des de l’experiència.

La intervenció en la vida política et fa descobrir coses que, en analitzar-la des de fora, un tendeix a deixar en segon terme però acaben resultant fonamentals en la presa de decisions. Per exemple, les relacions i tarannàs personals. El factor humà, que els analistes a vegades no consideren perquè és molt difícil de calcular des de fora, té el seu impacte important. De vegades et trobes amb contingències vinculades al temperament personal que poden desviar un programa molt ben mil•limetrat. Si se’m permet l’exageració, com deia el mariscal alemany Helmut von Moltke, “els plans de l’estat major queden desfets en el moment que s’entra en contacte amb l’enemic”. L’exemple potser és exagerat, però a vegades es tendeix a deixar de banda elements imprevistos i contingències relacionades amb el factor humà.

L’altra experiència és el paper invasiu dels mitjans de comunicació: com es produeix en la pràctica el que ja sabem en la teoria. Sense oblidar el seu paper d’expressió crítica, a vegades arriben a tal grau d’intrusivitat i simbiosi amb la vida política que acaben provocant que els dirigents polítics els dediquin moltes més hores que no pas a estudiar dossiers o a coordinar i impulsar la feina dels seus col•laboradors. Si el dirigent polític no és capaç d’esquivar aquesta mena de teranyina mediàtica pot acabar conduint-lo a aquesta superficialitat política de la qual tothom es queixa. És a dir, si s’acaba subjugant el ritme polític a determinar quin és el titular que els mitjans compraran l’endemà, perilla la coherència de les actuacions polítiques. Perquè una bona política que pugui tenir impacte en la societat no es pot valorar en 24 hores, per suposat, però de vegades tampoc en tres anys. Deixar-se endur per aquesta pressió pot acabar generant incoherència en les línies polítiques d’algú que es proposa governar i no només sobreviure.

Podeu llegir la resta de l’entrevista d’Alba Espílez i Marcel Planagumà a la Revista del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya