L’exministre de Defensa i expresident del Congrés, José Bono, va publicar ahir al diari El País unes notes originals del seu Diari d’un ministre, llibre de memòries recentment publicat. Són unes notes referides a una tensa conversa que va mantenir el 16 d’octubre de l’any 2005 amb Pasqual Maragall, llavors president de la Generalitat, en el curs d’una recepció al Palau Reial de Madrid al president de la República portuguesa, Jorge Sampaio. Van ser testimonis d’aquella conversa segons el relat de Bono-, l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol i la seva dona, el llavors alcalde de Madrid, Alberto Ruiz-Gallardón, el ministre d’Afers Estrangers de l’època, Miguel Ángel Moratinos, el diplomàtic Alberto Aza, llavors secretari general de la Casa del Rei, el president d’Extremadura, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, Gregorio Peces-Barba i Manuel Fraga. Un cercle de primera divisió. Segons Bono algunes d’aquestes persones també van intervenir en la discussió, que va girar entorn del nou Estatut de Catalunya, llavors recentment aprovat pel Parlament. Aquest és el text de Bono.
En les esmentades anotacions, Bono s’atribueix haver advertit a Maragall que el nou Estatut establia les bases de la secessió de Catalunya i haver-li retret que el text aprovat per la Cambra catalana era un “engany” el PSOE, en la conferència territorial Santillana del Mar (30 d’agost de 2003) hauria acordat uns límits inferiors per a la revisió de l’Estat autonòmic. En síntesi el missatge de Bono és el següent: “El principal culpable del greu problema que avui té Espanya és Pasqual Maragall“. El diari amb major difusió a Espanya emfatitzava aquesta idea en portada amb el següent titular: “Bono va alertar que ‘l’engany’ de Maragall portaria la secessió”.
El culpable ja ha estat assenyalat. El boc expiatori ja ha estat seleccionat i com correspon a la vella tradició dels ritus sacrifícals -tan vella com la humanitat mateixa-, l’acusat no pot defensar-se. No pot oferir ni tan sols la seva versió d’aquella conversa al Palau Reial. Com el lector sabrà, Pasqual Maragall i Mira no pot parlar d’aquest assumpte, ni d’altres, perquè la seva memòria ha estat destrossada per la malaltia d’Alzheimer. Maragall parla, recorda algunes coses, fragments de vida a l’interior d’un gran buit, somriu quan algú li somriu, però no pot emprendre una discussió política i, menys encara, sortir en defensa pròpia davant l’acusació d’haver comès un delicte de lesa pàtria.
A Espanya comença a ocórrer una cosa molt singular amb els homes polítics que pateixen la malaltia d’Alzheimer. Adolfo Suárez va començar a ser santificat el dia en què es va saber que havia perdut la memòria i ja no estava en condicions d’escriure un llibre de memòries. Pasqual Maragall és assenyalat com el principal culpable d’una hipotètica secessió de Catalunya, quan ja no raona. El gran ritual ha començat. La culpa és de Maragall. El seu sacrifici a la plaça pública salvarà als altres.
Els jueus enviaven un boc al desert amb els pecats comesos per la comunitat escrits en uns pergamins. Els antics grecs seleccionaven a un “pharmakós”, habitualment un dement, l’apedregaven i el expulsaven del poble. Més endavant van introduir el ‘ostrakós’, una pedra de pissarra en la qual apareixia escrit el nom del ciutadà condemnat a abandonar la comunitat en situació de conflicte polític. Per això encara avui diem, en sentit figurat, que algú ha estat condemnat a l’ostracisme. Maragall rep el tractament més cruel. Maragall és ‘pharmakós’: apedregat el boig tots els altres queden absolts. Fa uns anys va començar a circular l’espècie que Maragall ja no estava en els seus totals sent president de la Generalitat. El rumor, fals, ho van fer circular alguns dels seus propis companys de partit. El ‘dement’ és el culpable. I ja no pot defensar-se.
Alguns periodistes vam tenir notícia el 2005 d’aquesta acalorada discussió al Palau Reial, encara que en una versió més succinta. Bono aporta ara tots els supòsits detalls de la mateixa, encara que crida l’atenció l’estil del relat. Se suposa que els contertulians discuteixen de peu, amb una certa informalitat. Les paraules de Bono, però, han estat curosament editades. Les seves reflexions són les d’un senador romà en la ploma de Tit Livi. Declama i construeix frases pensades per a la història. Maragall i Pujol, balbucegen frases curtes.
Fa deu anys dedicat a la crònica política a Madrid. He publicat en aquest temps quatre llibres sobre els esdeveniments de la dècada que ens ha conduït de l’eufòria a la depressió i la perplexitat i he intentat reconstruir alguns fragments del mosaic. Un mosaic que trigarà anys en anys en poder ser contemplat amb l’adequada perspectiva. És àrdua la tasca que espera als investigadors i historiadors que vulguin reconstruir i interpretar els principals episodis de la dècada 2004-2014. Els periodistes, en el millor dels casos, podem aportar fragments.
Davant la publicació de les anotacions de José Bono, m’agradaria aportar dos fragments.
En l’esmentada conversa, l’exministre de Defensa acusa Maragall d’haver organitzat “un pacte de perdedors” a Catalunya. És cert. Maragall va presidir un govern format per PSC, ICV i ERC, després d’haver guanyat les eleccions catalanes del 2003 a vot popular i haver perdut en la distribució d’escons. Ja havia passat el 1999, però en aquella ocasió no hi havia possibilitat de formar una majoria alternativa a CiU. Maragall, gran artífex dels Jocs Olímpics de 1992, era molt popular a Barcelona i la seva àrea metropolitana, on viu més de la meitat de la població catalana, mentre que la Catalunya comarcal era baluard de CiU, amb més o menys intensitat.El sistema electoral dóna prima a les circumscripcions de Lleida, Tarragona i Girona.
És cert. El PSC no va guanyar en nombre d’escons i l’absència d’una victòria clara va ser determinant en la debilitat dels dos governs tripartits: el que Pasqual Maragall va presidir entre 2003 i 2006, i el que va encapçalar José Montilla aquesta vegada sense victòria en vots populars – entre 2006 i 2010 el canvi de cicle polític es va fer de manera defectuosa a Catalunya. Molt defectuosa. La nova majoria parlamentària no tenia solidesa i reposava en ERC, un partit que en aquells moments rondava el 16% dels vots. Aquesta és una de les claus principals de l’evolució política catalana en els últims deu anys.
Diverses són les raons que poden explicar la victòria “curta” de Maragall. La solidesa electoral de CiU, en primer lloc. L’hegemonia polític-cultural del nacionalisme, certament. Però també els torpedes que Bono, Ibarra i altres dirigents del PSOE van llançar contra el candidat socialista català quan les enquestes semblava que li eren favorables. En plena campanya electoral del 2003, Bono va fer esclatar una aspra polèmica amb la Generalitat a propòsit d’uns suplements que el Govern de CiU volia pagar a les vídues, per complementar la pensió. La cançó de sempre: la igualtat. Missatge de Bono quinze dies abans de la data de les eleccions: “A Jordi Pujol ja no li regeix el cap”. Un torpede perfectament calculat. Ofendre als electors de CiU, per deixar a Maragall en posició de debilitat. Un regal als nacionalistes.
Maragall intentava guanyar convencent als seus electors que disposava d’una veritable autonomia de moviments respecte al PSOE, tot i estar associat al PSOE, encara volent seguir associat al PSOE. I Bono disparava contra aquesta línia. La igualtat entre els espanyols! Em permeto recordar que en data molt recent el president d’Extremadura acaba d’anunciar una remuneració específica en la seva regió per les dones majors de 75 anys i ningú, ni a Madrid, ni a Toledo, ha dit ni piu. La igualtat va per barris i l’Espanya asimètrica sembla que, per fi, es va obrint pas.
No diré que la victòria ‘curta’ Maragall tingués com a principal causant el torpede de Bono, però és del tot evident que el llavors president de Castella-la Manxa no desitjava una victòria del socialisme català. Motius? Dos, almenys: amb CiU es vivia millor -el paisatge ja estava definit-, i el vot dels socialistes catalans en el 35è congrés federal del PSOE l’any 2000 li va ser advers. Bono no ha perdonat que Maragall orientés el vot dels delegats del PSC a favor de José Luis Rodríguez Zapatero. En poques paraules, Bono no va ser secretari general socialista -i president del Govern d’Espanya-, per culpa de Maragall. La venjança diuen que és un plat que se serveix fred. A vegades tan fred que l’adversari ni tan sols pot defensar-se.
El següent fragment crec que pot tenir més interès. Maragall i el PSC no van promoure la reforma de l’Estatut ni van pactar amb ERC a esquena del PSOE. No van “enganyar” el PSOE, perquè aquest pacte va ser objecte d’una discussió específica a la comissió executiva del Partit Socialista Obrer Espanyol. Així m’ho va ratificar un alt dirigent socialista el 2005. Ho recordo bé, una conversa a peu de carrer, a la plaça de les Corts: “Vam estar discutint sobre el pacte amb ERC, li vam donar moltes voltes i voltes, sabíem els riscos que comportava, però finalment vam donar el nostre acord”. Una operació estratègica de llarg abast, visada per l’òrgan directiu dels socialistes espanyols.
ERC, a més de ser el garant de la coalició tripartida a Catalunya, va formar part de la primera majoria parlamentària de José Luis Rodríguez Zapatero. El portaveu d’ERC a Madrid i posterior secretari general del partit, Joan Puigcercós, era cridat freqüentment a consultes al palau de la Moncloa. No deixa de ser curiós que aquests dies companys i companyes de Zapatero -la companya Carme Chacón, per exemple es refereixin als seus antics aliats d’ERC com “els separatistes”, un apel·latiu de vella ressonància franquista que ni tan sols el PP utilitza en el seu vocabulari, res condescendent amb els secessionistes, els independentistes o els sobiranistes. “Maragall, culpable!”, Crida el sacerdot en el ritu sacrificial. Maragall culpable i tots els altres absolts.
Per què va decidir l’executiva del PSOE un pacte estratègic amb ERC? Permetin-me que reconstrueixi aquesta part del mosaic. El 2003-04, la deriva de la política espanyola apuntava a una victòria per majoria relativa del Partit Popular després de la contundent majoria absoluta de José María Aznar. El cicle semblava anar a la baixa i tot feia augurar una victòria ajustada de Mariano Rajoy, que hauria de buscar aliances al Parlament, preferentment amb CiU i PNB. En la seva última legislatura (1999-2003) Jordi Pujol havia comptat amb el suport del PP al Parlament de Catalunya, sota una condició, imposada per Aznar: deixar quiet l’Estatut i no promoure la seva reforma o ampliació.
L’aliança PSC-ERC, beneïda per l’executiva del PSOE, posava en crisi l’eix PP–CiU i amenaçava els dos amb l’aïllament. La formació del primer govern tripartit, amb la proposta d’un nou Estatut com a punt central del seu programa, obria un difícil horitzó per l’entesa PP-CiU. Si Rajoy només guanyava per majoria relativa, difícilment podria comptar amb el suport dels nacionalistes catalans clàssics, empesos a l’oposició i desposseïts de poder municipal. El nou Estatut era la falca que trencava el quadre d’aliances. A Rajoy li esperava una legislatura molt difícil, i CiU podia desaparèixer. El disseny estratègic era perfecte… però la història no admet molts guions preestablerts. Al març del 2014, un grup de fanàtics islamistes fer volar tres trens a Madrid, Espanya va entrar en estat de xoc i al Govern Aznar li va faltar intel·ligència emocional per gestionar aquella terrible situació, en vigílies de les eleccions generals. La situació va donar un tomb inesperat. El PSOE va guanyar, propulsat principalment pel vot de Catalunya.
El PSOE va guanyar i Rodríguez Zapatero va saber immediatament que tindria un seriós problema: l’aliança amb ERC i la seva promesa pública de respectar l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya. CiU i PP van pensar el mateix, en sentit invers. CiU va elevar l’aposta per desestabilitzar el tripartit. I el PP va creure que una gran ofensiva política i emocional amb la paraula Estatut de Catalunya ben emmarcada, podia convertir Zapatero en un governant breu.
El ‘nou’ PSOE va intuir de seguida que havia de desempallegar-se com més aviat millor dels germans Maragall -Pasqual i Ernest formaven una autèntica unitat política-, per restituir una aliança tàctica amb CiU que permetés reconduir la situació. Pels germans Maragall, l’objectiu era la configuració d’un ampli centre-esquerra català veritablement autònom del PSOE, van organitzar la seva línia de resistència i van pactar a Catalunya un Estatut no diluït, amb la paraula ‘nació’ al preàmbul, sense caràcter normatiu. En la situació actual -insisteixo, en l’actual situació-, aquell preàmbul seria acceptat per gairebé tots els partits del Parlament espanyol.
Ningú al PSOE va proposar llavors la ruptura amb ERC. L’objectiu era un altre: eliminar els Maragall, reconduir les relacions amb CiU i mantenir l’enfrontament amb el PP… Pocs mesos després, el ministre socialista Jordi Sevilla i el líder del PP a Catalunya, Josep Piqué, van establir converses per intentar un pacte que pogués desactivar aquella ‘bomba de rellotgeria’ amb un consens polític el més ampli possible. Tots dos van ser fulminats pels seus respectius partits. El consens no interessava a la polaritzada Espanya del 2005. El 2007 tots dos ja havien abandonat la política.
Una mica complex, oi? La història dels esdeveniments polítics sempre és complexa. I amb tota seguretat els fragments que va acabar de aporten segueixen sense explicar totalment el que ha passat. Serà apassionant la tasca dels historiadors de la dècada 2004-2014.
Bono, derrotat en el congrés socialista del 2000, certament pot al·legar que ell mai hauria pactat amb ERC, ni promès un nou estatut als catalans. Segurament estava disconforme amb la línia de Zapatero, però això no li va impedir acceptar un lloc molt rellevant en el Consell de Ministres i, més tard, la presidència del Congrés dels Diputats. Efectivament, tot sempre és una mica més complex del que pensem. Ningú creia al 2004-05-06 que Espanya seria escombrada per una crisi econòmica descomunal. Ni el PSOE, ni el PP, ni els catalans, ni els bascos, ni els andalusos… La política espanyola va funcionar aquells anys sota una forta polarització -expressament desitjada per les elits polítiques- que no preveia la imminència d’una crisi econòmica brutal. Es van enfonsar ponts, es van cometre excessos econòmics i es van incendiar les ones radiofòniques, creient que no “passava res”, ja que la gent vivia relativament tranquil·la i feliç. Ara s’està pagant la factura.
Efectivament, tot sempre és una mica més complex del que pensem. Un estrany material, la complexitat. Un material que no cotitza molt en les tertúlies i en la política del pim-pam-pum. La complexitat està renyida amb la propaganda i amb l’intent, immoral, d’endossar tota la responsabilitat del més greu problema d’Espanya en moltes dècades a un home malalt que ja no pot defensar-se.
