Raimon Obiols: Sobre Pujol i Banca Catalana

El tema de la crisi i fallida de Banca Catalana, i del procés judicial i polític que se’n derivà, m’interessa moltíssim, retrospectivament, per motius evidents. Em considero un damnificat polític d’aquella història. És un fet establert que en l’aspecte polític i electoral els principals perjudicats en vàrem ser els socialistes catalans, i jo el primer, perquè era el candidat a la presidència de la Generalitat que m’oposava a Pujol. És també un fet que aquest en sortí reforçat políticament i electoralment, a conseqüència de les reaccions que es provocaren a Catalunya en el moment de la crisi del banc, a partir de l’any 1982 i, sobretot, després de la presentació de la querella contra els seus directius, l’any 1984.

Hi ha aspectes substancials d’aquella història que encara estan per aclarir. No em refereixo als fets públicament establerts, que es poden resumir breument. En la segona meitat dels anys setanta, Banca Catalana va créixer espectacularment i el 1981 tenia ja dues-centes cinquanta oficines, tres vegades més que sis anys abans. A començaments de 1982, els responsables del Banc d’Espanya i de Banca Catalana, conscients d’un problema greu, es plantejaren la incorporació d’un banc estranger, de les caixes, o el recurs al Fons de Garantia. Però en una situació d’esgotament del govern d’UCD i d’eleccions a la vista, no es prengué cap decisió i la situació empitjorà. El juny, una informació confidencial d’Europa Press precipità la crisi, amb una retirada de diners de ritme molt ràpid i volum quantiós. Una auditoria de Price Waterhouse indicà que el dèficit patrimonial superava els 130.000 milions de pessetes i que el grup generava pèrdues de 20.000 milions anuals. L’octubre de 1982 el Banc d’Espanya va intervenir i les retirades de fons, que havien començat al juny, s’intensificaren fins assolir, l’octubre-novembre de 1983 els 110.000 milions de pessetes. Es feren aleshores, amb el Govern socialista sorgit de les eleccions d’octubre, diverses temptatives per col·locar Banca Catalana dins d’un grup bancari de Catalunya. Miguel Boyer, el nou ministre d’Economia, va dir que s’esforçà per «dar una solución catalana al problema, però ni el Banco de Sabadell mostró interès ni tampoco la Caixa». La Caixa i un pool de bancs presentaren ofertes definitives, el mes de maig, i finalment s’acceptà la oferta dels bancs, segons Josep Vilarasau «perquè qui havia de finançar els ajuts era el Fons de Garantia dels bancs, i això féu decantar la balança.» El fons va establir un pla de viabilitat i va vendre la seva participació al pool, que encomanà la gestió al Banc de Biscaia, que s’hi havia ofert a canvi d’una opció de compra, que finalment es produí, en condicions excel·lents pel que aleshores era ja el BBVA. El Fons de Garantía de Dipòsits avaluà el cost final del sanejament de Banca Catalana en 83.027 milions de pessetes. Fins aquí, una crisi complexa, amb una causa inicial —la estratègia de Banca Catalana d’expansió, de compra de bancs en dificultats i de crèdits a empreses i operacions immobiliàries greument afectades per l’aguda crisi econòmica d’aquells anys—, i amb un procés de gestió, per part dels distints responsables, que resultà molt lent, vacil·lant i pertorbat per la política.

La crisi de Banca Catalana va tenir un gravíssim vessant judicial i polític, derivat de la presentació d’una querella per part de la fiscalia, el maig de 1984, contra vint-i-cinc exalts càrrecs del banc, entre els que figurava Jordi Pujol, que havia estat molt poc abans reelegit president de la Generalitat. Aquest reaccionà dient que era víctima d’una persecució política, i que amb ell també Catalunya era perseguida i atacada: «El Govern central ha fet una jugada indigna», va exclamar des del balcó de la plaça de Sant Jaume.
La presentació de la querella va exaltar radicalment el problema. Ara no es tractava d’un cas de gestió bancària arriscada o presumptament irregular, com tants n’hem vist abans i després; apareixia com una agressió odiosa contra Catalunya. «La querella salvà políticament Pujol», ha dit Lluís Armet, que en aquell moment era portaveu del nostre grup al Parlament, «perquè des d’aquell moment deixà d’examinar-se la seva gestió bancària i passà a ser considerat un perseguit polític.»

La notícia de la presentació de la querella agafà totalment per sorpresa als socialistes catalans. Vaig parlar amb Felipe González i diversos membres del Govern: tots ells, sense excepció, em digueren que el fiscal general, Luis Antonio Burón Barba, no havia pres la decisió per ordre o indicació del Govern. El portaveu del ministre de Justícia, Fernado Ledesma, va dir a la premsa que el Govern tenia només la capacitat d’«interessar, no ordenar» l’actuació del ministeri fiscal, i que, en el cas de Banca Catalana, el govern «ni tan sols havia fet us de la facultat d’interessar l’actuació del fiscal». Però inevitablement començà una campanya acusant al Govern socialista, i especialment als ministres catalans, d’ordenar la querella.
Un exemple bastarà per marcar el to d’aquella campanya: en una moció aprovada el 24 de maig de 1984, l’Ajuntament de Berga, que tenia una majoria absoluta de CiU, declarà que el ministre de Sanitat, Ernest Lluch, i el de Defensa, Narcís Serra, eren «corresponsables» de promoure el procés judicial contra Banca Catalana i, en conseqüència, eren «infidels a Catalunya».

L’octubre de 1984 el magistrat Ignacio de Lecea va prendre declaració a Pujol en la seva residència oficial de la Casa dels Canonges, en presència dels fiscals Carlos Jiménez Villarejo i José María Mena, i dels advocats defensors Joan Piqué Vidal i Juan Córdoba Roda. El jutge donà per tancada la instrucció al maig de 1986 i al mes següent els fiscals Mena i Villarejo van presentar una petició de processament de divuit exconsellers del banc, entre ells Jordi Pujol, per presumptes delictes d’apropiació indeguda, falsedat de document públic i mercantil i maquinació per alterar el preu de les coses. El novembre, el ple de l’Audiència de Barcelona, per una majoria de trenta-tres magistrats contra vuit, va votar contra el processament de Pujol per la seva actuació com a vicepresident executiu del banc. La instrucció va seguir per a la resta dels inculpats, fins que el març de 1990 l’Audiència decretà el sobreseïment assenyalant que no trobava indicis suficients de delicte, malgrat considerar que s’havien produït «greus desencerts de gestió.»

Vaig comentar la decisió en aquests termes: «Reiterem les nostres posicions d’absolut respecte a les decisions del poder judicial, de presumpció d’innocència dels querellats i d’honorabilitat de Jordi Pujol, al marge del judici crític sobre la seva gestió al front de Banca Catalana. Ara, amb una actitud de responsabilitat, es pot avançar extraordinàriament en la millora de les relacions institucionals i entre els partits de Catalunya.» Malauradament, les divisions i ferides seguiren obertes i marcaren profundament la vida política catalana per molts anys.

Em sembla tenir un balanç clar de la crisi de Banca Catalana, de les seves causes i sobretot dels seus efectes i conseqüències. La incapacitat dels protagonistes per trobar solucions a aquella crisi bancària que s’arrossegà durant anys em sembla evident. Tinc clar també que els efectes van ser nefastos: van alienar durant molts anys la possibilitat d’avinences en la política catalana, que es va moure des d’aleshores en una lògica d’amic-enemic de conseqüències nefastes. En canvi, hi ha aspectes que em semblen encara obscurs i crec que no sóc l’únic que té interrogants sense resposta en relació a la causa del seu dramàtic desencadenament, i em sembla que uns quants no voldríem desaparèixer de l’escena sense que s’haguessin aclarit.

És revelador, en aquest sentit, l’article que escrigué Francesc Cabana sobre l’origen de l’afer, vint-i-cinc anys després que esclatés. Des del diari Avui, Cabana s’adreçà a Salvador Aragonés, que acabava de deixar la direcció d’Europa Press de Catalunya, per demanar-li l’origen de la notícia que donà el butlletí confidencial de l’agència l’11 de juny de 1982, que deia textualment: «Segons rumors insistents que van circular ahir a la tarda per certs ambients financers, es pensa que és imminent la presentació de suspensió de pagaments d’una important entitat creditícia catalana. La notícia, de moment, no té cap confirmació.»

Cabana diu en el seu article que, tot i ser «rotundament falsa» la notícia, aquesta s’escampà, malgrat un desmentit del Banc d’Espanya, i «la fugida de dipòsits començà l’endemà». Afegeix que «25 anys després de la notícia que donà Europa Press encara no en sé la seva procedència, tot i que no puc evitar sospites, donat l’accionariat i l’orientació política que tenia la vostra agència.»

«Jo i d’altres sortírem del banc amb una mà al davant i l’altra al darrere», segueix Cabana. «Tenia aleshores quaranta-vuit anys i un futur negre, donades les circumstàncies. No vaig rebre ajut de cap mena dels meus amics amb diners, que em van demostrar la seva amistat només amb gestos. És natural que cada dia pensi en Banca Catalana. Però, com que m’he dedicat a la història i als estudis econòmics, estic interessat a aclarir el que és per a mi un misteri (…) Però encara no sé d’on va venir l’atac que desequilibrà el banc on jo treballava des de feia vint-i-tres anys. Entendràs que aquest interrogant s’hagi revifat en saber que deixaves el càrrec. Amic Aragonés, ¿podré saber algun dia qui us va donar una notícia per a publicar, falsa en un cent per cent?»

Dels dos scoops més recordats d’Aragonés (aquest sobre Banca Catalana i la frase del rei —«tranquil, Jordi, tranquil»—, que acabà resultant apòcrifa) no tinc constància que aquest periodista, excel·lent professional i bona persona, n’hagi donat més aclariments. Sé que mai s’han exigir a un periodista, però serien interessantíssims i m’afegeixo per tant a la invitació de Cabana. Pel que fa a «l’accionariat i l’orientació política» de l’agència que donà la notícia, també m’agradaria conèixer el parer de Cabana.
Diu Pujol en les seves memòries que hi va haver una «campanya agressiva» del diari El País contra el banc entre 1980 i 1982. L’autor d’aquelles cròniques era Alfons Quintà, a qui Pujol nomenà, l’any 1983, director general de TV3. El disculpa dient que «la campanya no va ser iniciativa» de Quintà, «sinó del diari». També aquí hi ha alguna cosa que grinyola i que se m’escapa.

Pel que fa a l’origen primer de la crisi, Tarradellas deia que «no es pot ser polític i banquer al mateix temps». Jo diria que es pot ser les dues coses, com està demostrat, però que no es possible fer bé les dues coses. Pujol, que ha estat un polític notable, no ho féu gens bé com a banquer. Fabià Estapé, que era de la meva mateixa opinió, invocava l’autoritat de Joan Sardà i Dexeus, l’economista més important que donà la Catalunya del segle xx: «Una vegada li vaig escoltar a Sardà dir-li a Pujol, per advertir-lo suaument, és a dir en el seu estil, de la feblesa dels seus utòpics plans (per exemple, la Companyia de Navegació entre Barcelona i els principals ports d’Hispanoamèrica), dient-li: “Tingui en compte, Pujol, que els banquers no passem de ser uns usurers distingits”.» Sardà, que era conseller del Banc Industrial de Catalunya (BIC) quan aquest restà controlat majoritàriament el 1980 per Banca Catalana, va explicar anys després les seves discrepàncies amb la orientació d’aquesta: «Jordi Pujol ho absorbí tot. Probablement, el cas de Banca Catalana no s’hauria produït si les coses s’haguessin fet d’una altra manera. El BIC quedà com un apèndix, com una filial de Banca Catalana, la qual a partir d’aquell moment creixé desmesuradament. Recordo que en el pròleg d’un llibre de Cabana sobre el fracàs de la gran banca a Catalunya, jo explicava les raons que al meu entendre havien explicat el daltabaix. Deia que la banca s’havia llançat massa. Jordi Pujol, comentant el pròleg, em va dir que convenia que els bancs es llancessin. Ara ja deu ser més prudent.»

Convergència va fer una gestió política a la desesperada d’aquella crisi. El 30 de maig de 1984, un dia d’eclipsi solar, vaig ser agredit a cops i a crits («Mateu-lo! Mateu-lo!»), quan sortia del Parlament de Catalunya acompanyat per Romà Planas, per uns manifestants convergents que protestaven contra la querella de Banca Catalana. No vaig ser l’únic en ser objecte d’agressió. Recordo Lluís Armet especialment indignat pel capteniment d’aquells bordegassos; recordo veure el cotxe de l’alcalde Pasqual Maragall colpejat a consciència, i a Anna Balletbò sortint somrient del Parlament i, com ens digué després, «enviant petons a l’afició».
Uns anys després, arran dels resultats de les eleccions al Parlament de 1999, l’escriptor i periodista Arcadi Espada va comentar aquells fets, evocant: «… aquella imagen impactante de la investidura electoral de Jordi Pujol (en 1984, en el contexto de la querella de Banca Catalana), cuando el entonces líder socialista, Raimon Obiols, bajó la cabeza y entró en su coche, en medio de una lluvia de huevos e insultos podridos. Yo vi en aquel gesto huidizo e impotente la razón poética por la que el socialismo no desplazaba a Pujol de la Generalitat (…) Tarradellas y yo pensábamos en lo mismo: los socialistas catalanes no ganaban porque eran incapaces de articular un discurso al margen del catalanismo. Sería de una ociosa melancolía el examinar ahora hasta qué punto era ése, entonces, un planteamiento correcto. Pero lo cierto es que los socialistas catalanes han conseguido el triunfo más espectacular de la historia con un discurso que no ha tenido una sombra de concesión españolista.»

Aquesta darrera afirmació d’Espada era exacta, però no ho era la seva versió «poètica» del meu capteniment. Malgrat la meva repugnància a parlar d’aquells fets vergonyosos, vaig sentir-me obligat a respondre-li: «Espada ha fet una narració literària d’aquell vespre lamentable, quan uns centenars d’heroics defensors de Pujol penetraren en el Parlament, vagament controlats per un “servei d’ordre” de CiU amb braçals de boy scouts. Vull dir a Espada que, pel que fa a mi, la seva versió pot ser tot el poètica que vulgui, però és mentida. És el meu un aclariment amistós i sense petulància: no inflo el pit ni exhibeixo muscles o altres atributs (…) Però deixo constància, pour la petite histoire, que no he acotat mai el cap davant de cap energumen, de la corda que fos, i no me n’han mancat enfront. Per això em sento legitimat a la següent maledicció gitana: cada vegada que entris en un cotxe i acotis obligadament el cap, pensa en això que t’he dit, Arcadi.»
Aquell vespre vam exigir que es retirés el servei d’ordre de CDC, una colla de galifardeus que corrien excitats pels passadissos del Parlament, cosa que s’aconseguí amb dificultats. Se’ns va suggerir de restar unes hores a l’edifici, fins que la manifestació hagués abandonat els accessos. No en vaig voler ni sentir parlar. Estava indignat per aquella ocupació del Parlament que encara avui em causa una profunda vergonya aliena. Però, per damunt d’aquell sentiment, sentia una gran tristesa. Estava dolgut per la injustícia de tot plegat. Em deia a mi mateix, mentre escoltava crits i insults, que d’aquell trist i vergonyós espectacle hi havia sens dubte uns responsables, però que a mi no se’m podia atribuir ni la mala gestió d’un banc, ni cap decisió política o administrativa que l’hagués afectat, ni la presentació de cap querella, ni la bromera de victimisme i d’odi que s’havia fomentat. Malgrat això, jo era políticament el principal damnificat d’aquella història.

No em constava aleshores —i continua sense constar-me ara— que ningú des del govern de Felipe González hagués intervingut forçant els mecanismes de la fiscalia; tinc la convicció del contrari. Els fiscals que van presentar la querella, José María Mena i Carlos Jiménez Villarejo corresponien al que en aquells temps a Itàlia es designaven amb el terme de «cattocomunisti», catòlics d’esquerres propers o membres del Partit Comunista. Pretendre que obeïen una ordre o consigna del Govern socialista és senzillament absurd. Felipe González assegurà aleshores i ha repetit després que hauria preferit que no es presentés la querella. En vaig parlar amb Reventós, i també amb Serra i amb Lluch, aleshores ministres: tots ells afirmaven no sols que desconeixien prèviament la decisió dels fiscals sinó que creien que la presentació de la querella significava, de retruc, un gran favor polític a Pujol. Lluch comentava, en aquell temps, que havia anat a fer cua a Banca Catalana en els dies posteriors a la notícia d’Europa Press que desencadenà el pànic, però no per retirar diners sinó per ingressar-ne.

Hi va haver, en aquells anys, tres ministres catalans en el Govern de González: Ernest Lluch, Joan Majó i Narcís Serra. En les seves memòries, Pujol n’exonera dos, Lluch i Majó, i manté silenci sobre el tercer. Però Narcís Serra, essent alcalde de Barcelona, i a sol·licitud del president de la Banca Catalana, Raimon Carrasco, quan ja havien començat les massives retirades de fons del banc, havia decidit col·locar-hi la tresoreria de l’Ajuntament de Barcelona.

Col·lateralment, hi ha més aspectes sòrdids d’aquella història. La defensa de Pujol va estar encapçalada per Joan Piqué Vidal, a qui l’expresident mostra «gratitud» en les seves memòries. Però Piqué fou condemnat posteriorment a set anys de presó, amb el seu còmplice, l’exjutge Lluís Pascual Estevill (ex membre del Consejo General del Poder Judicial a proposta de Convergència), que fou condemnat a nou anys per delictes de suborn, extorsió, prevaricació i detencions il·legals.

Més val no remenar-ho més. Potser l’any 2022, quan el Banc d’Espanya podrà lliurar totes les notes, informes i documents relatius al cas Banca Catalana se sabran més coses. Potser hi haurà noves informacions, d’altres protagonistes, que aclariran satisfactòriament tots els aspectes, i es podrà fer un balanç desapassionat i complet. Em sabria greu no ser-hi a temps.

(Aquest text és un fragment d’ El mínim que es pot dir, el meu llibre de records polítics).