La desigualtat arbitrària posa en qüestió els fonaments de la democràcia. Tal és la pedra angular de la colossal obra de Thomas Piketty, Le capital au XXIe siècle. Des de la seva publicació per Seuil a la tardor, el llibre de l’economista francès ha suscitat un extraordinari debat a banda i banda de l’Atlàntic, que sens dubte s’avivarà amb l’aparició de la versió anglesa aquesta primavera. Però abans fins i tot que l’edició de Harvard University Press vegi la llum, els més influents mitjans anglosaxons (The New York Times, The Wall Street Journal, The Guardian, The Economist o The New Yorker) s’han ocupat in extens de les tesis de Piketty, un investigador de la desigualtat econòmica de fulgurant carrera acadèmica i estrets vincles amb el Partit Socialista Francès que el 2012 va ser escollit per Foreign Policy entre els Top 100 global thinkers per les seves anàlisis sobre el repartiment de la riquesa, que entre altres coses van donar peu al lema del moviment Occupy Wall Street: “Som el 99%”.
En realitzar comparacions geogràfiques i històriques que li permetin entendre la distribució espacial de la desigualtat i la seva evolució en el temps, Piketty usa en efecte sovint el tall estadístic de l’1% per estimar els percentatges de la renda i la riquesa que a cada país i període controla aquest segment de la població, i les seves conclusions són demolidores. Intentant superar prejudicis ideològics o especulacions teòriques, les seves sèries de dades -que en ocasions es remunten fins al segle XVIII- descriuen un capitalisme essencialment patrimonial: on el creixement, la competència i el progrés tècnic no provoquen espontàniament l’anivellament econòmica; on el repartiment de la riquesa està basat sobretot en relacions polítiques de força; i on l’herència, suport essencial del privilegi, no està lluny d’assolir en el nostre temps la importància que va tenir fa dos segles.
Resultat de 15 anys d’investigació -en què han col·laborat altres economistes, entre ells Emmanuel Saez i Anthony Atkinson-, l’obra magna de Piketty descriu en llenguatge planer la dinàmica de la relació entre el capital i les rendes, tant a la vella Europa com en el Nou Món; analitza detalladament l’estructura de les desigualtats en els ingressos i en el patrimoni; i proposa finalment mecanismes fiscals -de manera assenyalada un impost global sobre el capital- per sostenir “l’Estat social del segle XXI”. Evitant tecnicismes econòmics (i remetent les seves fonts històriques, referències bibliogràfiques, mètodes estadístics i models matemàtics a un annex a Internet), les gairebé 1.000 pàgines del llibre recorren des d’una òptica política i històrica qüestions essencials de la nostra època, estenent-se fins i tot a temes més perifèrics al seu relat com el deute públic, el canvi climàtic o la construcció europea.
Encara que les seves propostes fiscals hagin resultat polèmiques, i encara que la seva estimació de les desigualtats entre les classes socials no tingui en compte el creixent anivellament econòmic entre els diferents països, és difícil defugir la seva tesi essencial, argumentada amb una impressionant artilleria de dades estadístiques i històriques, i que es pot recollir amb les seves pròpies paraules: “El capitalisme produeix mecànicament desigualtats insostenibles i arbitràries, posant radicalment en qüestió els valors meritocràtics en què es basen les societats democràtiques». La reducció de les desigualtats en els països desenvolupats des de principis del segle XX fins als anys seixanta va ser producte de les guerres i les polítiques públiques generades pel seu impacte, igual que l’increment de la desigualtat des dels anys 70-80 deu molt als retrocessos polítics en matèria fiscal i financera, perquè no existeix -assegura- cap mecanisme anivellador natural o espontani.
Meticulosa i eloqüentment, Piketty soscava dues creences optimistes encara compartides per molts: que la racionalitat tècnica ha fet triomfar al capital humà sobre el capital financer i immobiliari; i que la prolongació de la vida ha reemplaçat la guerra de classes per la guerra d’edats. Ambdues creences les jutja il·lusòries, en línia amb la seva estimació de la importància crítica del capital no humà i del protagonisme d’aquest en la determinació de la desigualtat en cada grup d’edat. Al segle XIX, Marx va teoritzar la tendència tossuda del capital a acumular-se inapel·lablement cada vegada en menys mans; a mitjans del XX, i sota la influència dels processos igualitaris llavors en marxa, Simon Kuznets va pronosticar la reducció progressiva de les desigualtats per l’efecte combinat del creixement econòmic i la competència. Piketty, que ha estès els gràfics de Kuznets fins als nostres dies constatant la reversió de les tendències igualitàries durant les últimes dècades, s’allunya tant de l’acumulació infinita i divergència perpètua implícites en la visió apocalíptica de Marx -tot a l’homenatge que li ret en el títol- com dels que anomena “contes de fades” subjacents a la mítica corba de Kuznets, que al cap pot entendre’s com un producte ideològic de la guerra freda.
Per Piketty, que reclama una economia política i històrica capaç de superar “la passió infantil per les matemàtiques” d’aquesta disciplina (una passió a la qual va sucumbir ell mateix amb una tesi doctoral d’aquesta naturalesa, que el va portar a ser contractat com a professor per MIT als 22 anys), les economies de mercat contenen en el seu si forces de convergència lligades a la difusió del coneixement, però també poderoses forces de divergència que suposen una amenaça per a les societats democràtiques. La més important d’elles, que s’abreuja amb la fórmula r> g, és el manteniment durant llargs períodes del rendiment del capital molt per sobre de les taxes de creixement, el que converteix els empresaris en rendistes i exacerba les desigualtats, amb el resultat que “el passat devora el futur”.
Molts jutjaran aquest llibre, que davant l’ortodòxia neoliberal propugna un vigorós paper regulador de les institucions públiques, com un producte d’aquest obstinat estatisme francès que potser està en l’origen de les actuals tribulacions econòmiques del Hexàgon. Però en el seu afany per col·locar la desigualtat al cor de l’anàlisi econòmica, Le capital au XXIe siècle entra en sintonia amb un extens i difús moviment planetari que posa en qüestió els privilegis de les elits polítiques i econòmiques, així com la racionalitat de les estructures que suporten el seu domini i la versemblança dels relats en què es recolza el manteniment de l’statu quo global.
S’estigui o no d’acord amb les seves conclusions, l’obra fa visibles les bases econòmiques d’un malestar social i una desafecció política que s’estenen arreu del món, i ho fa després d’una investigació rigorosa i amb una prosa elegant. Llegeixin.
