Raimon Obiols: Carta oberta als companys i companyes socialistes
1.
Hi ha tres coses que cal tenir presents a l’hora de valorar el moment que vivim.
La primera és que el PSC es presentà a les eleccions de 2012 al Parlament amb un programa que deia textualment:
“Manifestem el nostre convenciment que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya hauran de decidir lliurement sobre qualsevol proposta de canvi substancial de les relacions entre Catalunya i Espanya, acordada entre les institucions catalanes i espanyoles, a través d’un referèndum en el qual es plantegi una pregunta clara a la qual s’hagi de respondre de forma inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte sotmès a consulta.”
“Ens comprometem a promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum o consulta acordat en el marc de la legalitat.”
La segona dada a tenir en compte és que el suport a aquest dret és clarament majoritari en l’electorat socialista, segons les enquestes. En el baròmetre de tardor del GESOP el 70% dels electors del PSC en les autonòmiques de 2012 s’hi mostrava favorable, així com el 79% dels votants socialistes en les generals de 2011.
El tercer fet és la pròpia actuació de l’actual nucli dirigent del PSC, que ha subministrat tota mena d’arguments als que afirmen que posa pals a les rodes d’una futura consulta. El vot del grup socialista al Parlament, alineat amb el del PP i C’s, reforça al límit aquesta deriva, que dona ales als altres partits que pretenen obtenir-ne rèdits electorals.
En aquesta situació, el vot dels discrepants socialistes i la renúncia d’un d’ells a l’escó en la votació del dia 16 són coherents amb els nostres compromisos electorals i han de comptar amb el nostre respecte, el nostre suport i la nostra solidaritat.
2.
El vot negatiu del grup ha estat un greu error que posa en perill la unitat socialista a Catalunya.
Dies abans de la votació al Parlament del dia 16 em vaig adreçar per carta i vaig parlar amb el primer secretari, assenyalant-li que un vot negatiu, arrenglerant-nos amb el PP i C’s, tindria uns efectes tan negatius i difícilment reversibles, a curt, mig i llarg termini, que calia evitar-la. La posició més raonable era l’abstenció, congruent amb el programa electoral i també amb la posició majoritària del darrer consell nacional.
L’abstenció garantia la unitat del grup i del partit, i evitava tant el suport a la iniciativa “sobiranista”, amb una més que evident intencionalitat electoral, com una alineació inacceptable amb el PP i C’s.
No es tractava únicament de mantenir la unitat del grup parlamentari. Es tractava, sobretot, de refer un perfil coherent i garantir la unitat de les agrupacions, federacions i grups municipals socialistes, arreu de Catalunya. Es tractava, també, de redreçar una deriva perillosa, reforçant el perfil propi del partit, les seves perspectives de futur i la possibilitat d’una represa necessària.
3.
Estem passant per la situació més difícil d’ençà de la fundació del partit.
Un dels aspectes més inquietants d’aquesta situació és que s’instal·la una mena de fatalisme, amb companys i companyes que pensen que una ruptura és inevitable.
És possible evitar un desacord insoluble i irreversible? És possible un diàleg que garanteixi els factors indispensables de diversitat, solidaritat i unitat en el socialisme català?
És necessari, en interès de Catalunya i del socialisme a Catalunya, i cal fer tot el possible per assolir-lo.
Un procés que porti a una nova situació i eviti la ruptura no serà gens fàcil. Caldrà molta contenció, responsabilitat i diàleg. Caldrà trobar noves formes, nous plantejaments unitaris. Tenim al davant un període pertorbat, fluid, ple de perills però també d’oportunitats. Les primàries obertes a la ciutadania en són una. Cal crear-ne d’altres.
Construir una força política, un partit, un espai electoral rellevant, amb capacitat majoritària, no ha estat una tasca fàcil. Molts hi han dedicat molts esforços, molta tenacitat, al llarg de molts anys.
En canvi, dividir no és difícil. Alguns dirigents han dit que al PSC “hi sobra gent”. Triar un segment d’electorat i d’afiliació i excloure’n d’altres és un error letal que el PSC evità des de la seva constitució. Ara es pot cometre. Amb actituds intransigents, amb mètodes anacrònicament autoritaris, una implosió – a l’estil de la crisi del PSUC en els anys vuitanta – esdevindria inevitable.
4.
No es tracta únicament de salvar la unitat de l’espai socialista. Es tracta de la unitat civil del poble de Catalunya
Es tracta també de guanyar el combat contra les manipulacions i les polítiques de divisió per raons d’origen, de llengua i de sentiments d’identitat.
L’escissió i polarització de les forces polítiques i de la societat catalanes en dos blocs confrontats per aquestes raons seria el millor servei prestat a una dreta espanyola, nacionalista i recentralitzadora, que liquida drets socials i laborals, trenca el pacte social, abarateix els acomiadaments, rebaixa salaris i pensions, fa lleis contra les dones, i adopta una línia creixentment autoritària.
Cal impedir-ho i ho hem de fer entre tots. És el nostre deure si volem ser fidels a la nostra història i al nostre poble.
17 de gener de 2014
100×100 compartit GRACIAS RAIMON!!
100×100 compartit GRACIAS RAIMON!!
No cal que us preocupeu pas per la unitat civil del poble de Catalunya. No corre cap perill. El poble de Catalunya és molt més civilitzat i asenyat del que us penseu i no perdrà mai la seva unitat civil passi el que passi.
El problema que teniu es socialistes és que confoneu el partit amb el país.
Aviat sortireu del vostre error. Ni el partit ni el país es dividiran. Però tidreu la prova fefaent que el partit no és el país perquè el partit desapareixerà i el país no.
Els polítics responsables tenen una visió de les seves resaponsabilitats que els simples ciutadans no tenim per què tenir.
A la reunió que va tenir lloc a Saifores després de les últimes municipals, vaig presentar la meva renúncia com a militant des del 1996 tot cridant a fer una profunda reflexió i tractar d’iniciar la revisió de la tremenda indefinició en la qual jo veia el socialisme català, que no podia viure ni del passat ni de treure pols al mateix ideari que havia rebut suports amplis de la societat antany. Tres anys després d’aquella reunió de Saifores en què tant es va elogiar el moviments dels indignats i es va apel.lar reiteradament a la unió del Partit i els seus diversos corrents, ens trobem davant l’evidència que s’ha fet una travesia del desert per arribar on ja s’hauria d’haver arribat fa temps i tenir prou superada la indefinicio que no ha fet més que corcar profundament tot el discurs socialista ja sigui polític, social, territorial, econòmic, etc. Que s’imposi per enèssima vegada la consigna de “l’aparell” no serà cap triomf, tan sols serà el penúltim brindis al sol que conduirà a la desaparició de l’actual PSC i a la creació de la marca PSOE Catalunya que neutralitzi el creixement de la marca C’s i la creació d’un autèntic partit d’esquerres que demostri haver evolucionat amb els temps i pugui donar respostes actuals als problemes actuals.
Mercés Raimon, és pot dir més alt però no més clar.
P.D.Només des de la ceguera sectària més destralera es pot negar els perill que corre la unitat civil de poble de Catalunya pel xoc de dos nacionalismes excloents i mesquins. El PSC i abans el PSUC van ser claus en el manteniment d’aquesta unitat i el PSC i ha de continuar essent una peça clau.
Desprès de signar la Crida pel referendum i de llegir ahir l\’article de jordi Font al Punt Aviu, ens demanàvem ahir nit, la Teresa Rebull i jo, quina era la teva posició. I aquest matí tenim la resposta. Ja imaginava que no podia ser una altra. Ponderació i clarevidència, són les teves constants i les celebro. Aquells que creuen que el socialisme pot desaparèixer a Catalunya ignoren d\’on vé, la lleva llarga història, i el seu paper no només a Catalunya sinó a Europa. Pocs partits catalans ho poden pretendre. Tenim és cert, una de les pitjors crisis d\’ençà de la seva refundació el 1976. Però tu mateix ens dones algunes claus de la solució. Passi el que passi el socialisme a Catalunya sobreviurà. Catalunya i el socialisme sempre aniran endavant contra totes le desaventures.