L’autogovern de Catalunya es fonamenta en la Constitució, i també en els drets històrics del poble català. «Catalunya, com a nacionalitat, exerceix el seu autogovern constituïda en comunitat autònoma d’acord amb la Constitució i amb aquest Estatut». «Les relacions de la Generalitat amb l’Estat es fonamenten en el principi de la lleialtat institucional mútua i es regeixen pel principi general segons el qual la Generalitat és Estat». «El president o presidenta té la més alta representació de la Generalitat (i) també té la representació ordinària de l’Estat a Catalunya […] El president o presidenta de la Generalitat és elegit pel Parlament (i) és nomenat pel Rei».
Totes aquestes disposicions figuren a l’Estatut del 2006, la norma fonamental bàsica de Catalunya.
Grinyola que el president Mas, nomenat pel Rei i l’autoritat del qual es fonamenta en la Constitució i en l’Estatut, vagi a votar sí en una consulta no legal a favor de la independència de Catalunya, una opció que ni es contempla a l’Estatut ni a la Constitució. Va votar a títol personal, «com un ciutadà més», precisen els seus col·laboradors. ¿Que potser va deixar de ser president mentre anava a Òmnium Cultural a dipositar la seva papereta? A partir d’ara, ens haurà d’aclarir quan parla i actua com a ciutadà particular i quan ho fa com a líder del país. Acabarem tots fets un embolic.
Sovint es censura des de les institucions catalanes el Govern central perquè no actua amb lleialtat institucional. Per exemple, quan pren decisions que envaeixen competències estatutàries o imposa una despesa a les autonomies sense que aquestes hagin estat tingudes en compte.
Però com diu l’Estatut la lleialtat institucional ha de ser «mútua», és a dir, també obliga la Generalitat i els seus representants, i no sembla gaire lleial actuar contra l’Estat votant la seva demolició.
A Alemanya, un país amb una estructura territorial que podria ser un exemple per a Espanya, les relacions polítiques entre l’Estat central i els estats membres (länder) estan determinades per una relació de confiança mútua, expressada en el concepte de «lleialtat federal». L’Estat central s’ha de comportar de manera favorable als länder i aquests estan obligats a mantenir una actitud favorable a l’Estat. Aquesta confiança mútua garanteix al Govern de Berlín que els länder no aprofitaran el seu poder per debilitar l’Estat federal, i encara menys per destruir-lo.
Amb el seu vot, Mas dóna ales als centralistes que consideren que, inevitablement, les competències autonòmiques seran utilitzades per Catalunya en contra del conjunt. Es comprèn el desassossec de Duran Lleida, la persona encarregada de negociar amb Madrid més i millor autonomia.
