- Notes de Brussel·les - https://www.noucicle.org/obiols -

Intervenció a l’assemblea de Nou Cicle, Saifores, 28 de maig de 2011

Posted By Raimon Obiols On 1 June 2011 @ 13:31 In Política catalana,Socialisme | 1 Comment

[1] Bon dia a tothom. Com que hem d’aprofitar el temps i tenir el màxim d’espai disponible per enraonar entre nosaltres, miraré de ser breu. Tinc l’avantatge que presento dos documents que tots teniu i que molts de vosaltres ja heu llegit i, per tant, no m’estendré sobre el seu contingut.

Em fa l’efecte que quan els companys  i companyes que han intervingut fins ara han parlat més de la necessitat de mirar el futur que no pas de fer lamentacions sobre el passat, deien una cosa correcta i que tots compartim. Els cops que hem rebut han estat molt durs però seria contraproduent que ens entretinguéssim massa en lamentacions o retrets. Tots ens hem de sentir corresponsables de la situació i, sobretot, protagonistes d’un necessari redreçament.

D’on venim?

Hem de mirar el futur. Però permeteu-me abans que faci una ullada al passat, perquè del passat també ens ve una força que hem de saber aprofitar.

D’on venim? D’on ve Nou Cicle? I, en bona mesura també, d’on ve el Partit dels Socialistes de Catalunya?

És impossible establir copyrights o autories en processos que per la seva naturalesa tenen un  protagonisme col·lectiu. Hi ha un llibre que molts de vosaltres haureu llegit que és El Danubi de Claudio Magris on l’autor, mirant aquell riu majestuós, pensa: “això d’on deu venir?”. I va remuntant les aigües del riu fins que a dalt de les muntanyes troba un petit rajolí d’aigua i es diu, amb un punt d’ironia: “aquesta font és l’origen del Danubi”. En part és veritat i en part no, naturalment, perquè junt amb l’aigua d’aquell petit rajolí hi ha moltes altres aportacions d’aigua que confluint han donat lloc al gran riu.

Jo tinc clar d’on ve el rajolí de Nou Cicle. Ve exactament d’unes reunions a la França ocupada pels nazis, a la ciutat obrera i minaire de Saint-Étienne, on un paleta de Rubí que es deia Josep Rovira va reunir un grup de militants que havien fet la revolució i la guerra, provinents del Bloc obrer i camperol i del POUM, que es van dir: “hem de fer bugada, obrir un nou capítol, tirar endavant i no entretenir-nos en el martirologi del què ens ha passat”. Van discutir durant gairebé una setmana tancats en el petit pis d’en Josep Rovira i de la Maria Manonelles, recordada i estimada membre fundadora de Nou Cicle. I després, es van dispersar en la clandestinitat. Alguns foren detinguts, empresonats a la França de Vichy, uns quants  deportats als camps de concentració d’Alemanya.

En Josep Rovira va organitzar una xarxa d’evasió que alguns historiadors britànics descriuen com la més important que hi va haver, per on van passar soldats aliats i resistents francesos des la França ocupada, a través de Barcelona, cap a Lisboa, Londres i el nord d’Àfrica. Felix Gouin, que va ser primer ministre francès i Daniel Mayer, secretari del Partit Socialista francès en la clandestinitat, van passar a través de la xarxa de Rovira cap a la llibertat. Aquest va ser el nucli que impulsà la formació del Moviment Socialista de Catalunya l’any 1945.

D’allà venim. D’aquell rajolí venim. D’aquest fil roig que va començar l’any 1941 a Saint-Étienne, que va tenir un primer moment el 1945 a Tolosa i a Barcelona i que després, amb el MSC de Joan Reventós, un altre fundador de Nou Cicle que enyorem, impulsà el procés constituent del nostre partit.  De vegades, cal recordar el passat per tenir present on som.

El president Tarradellas alguna vegada m’havia dit: “ah, aquests vellets encantadors del POUM, si els haguéssiu conegut de joves!”. De joves van ser una joventut meravellosa, extraordinària. La joventut meravellosa d’avui és a la Plaça de Catalunya. Això ens ho hem de ficar al cap.

Ara: aquells joves del passat vn rebre lliçons duríssimes i van tenir el valor d’analitzar les causes de la derrota. Van voler aprendre del passat, van assumir errors, van comprendre que la via democràtica era el camí imprescindible de tot canvi social, de tot progrés real. Pel que havien passat, van quedar vacunats per sempre, i ens van transmetre aquesta vacuna, contra el sectarisme, les disciplines d’aparell, l’adoració acrítica dels dirigents i contra tota mena de sectarismes. També en això hem de ser fidels al passat.

Ara ens trobem en una situació en la que cal obrir una nova etapa. Aquests dos documents que molts de vosaltres ja heu llegit, fan propostes concretes en aquesta direcció. En dues línies. La primera és la d’una renovació política i organitzativa profunda del nostre partit. Amb un objectiu ambiciós: “El PSC del futur ha d’esdevenir una gran organització sociopolítica i cultural del segle XXI”; i afegint: “No ens hem de resignar a ser un partit de tall clàssic”.

Les respostes no poden venir només de la indignació i de la protesta

L’element cabdal per a bastir una gran organització socialista del segle XXI, d’acció política, social i cultural, passa perquè sapiguem resoldre el problema del nexe entre indignació i acció constructiva.

Hi ha en aquest moment, no sols a Catalunya i a Espanya, sinó a tota Europa, una superposició de crisis. Crisi econòmica i social però també crisi política i cultural, també crisi ecològica.

Les respostes a aquestes crisis, diem en el nostre document, “no poden venir sols de la indignació i de la protesta, per necessàries que aquestes siguin, ni tampoc de la retòrica de les falses solucions simplistes, sinó de la formació de majories conscients que impulsin programes viables de progrés. Aquests  programes necessiten nous instruments i nous mètodes d’organització i acció”.

En el fons, tenim un model de partit polític que es va crear en el segle XIX, que té en bona mesura programes i maneres de fer del segle XX, i que, en canvi, s’enfronta a problemes i reptes del segle XXI. Hem de ser capaços de tenir la intel·ligència col·lectiva, la voluntat, la tenacitat de construir una organització sociopolítica del segle XXI, amb programes del segle XXI, i amb mètodes i procediments del segle XXI.

Contra les divisions

Deixeu-me que comenti una altra lliçó que ens ve del passat. Aquesta gent que jo evocava, que forma part del nostre patrimoni,  de la nostra tradició política i cultural, es van dividir. La creació del Moviment Socialista de Catalunya, l’any 1945, va ser fruit d’una escissió del POUM. L’any 1966, en el mateix local a Tolosa, vam protagonitzar també una divisió dins del Moviment Socialista de Catalunya, a l’agost del 66, entre el sector de l’interior i l’encapçalat per Pallach.

Les divisions són una desgràcia i poden ser una catàstrofe. La única legitimitat que té una divisió és la certesa de que a través d’ella es construirà una unitat major, una agregació més àmplia, superior. L’any 1945 es va aconseguir. L’any 1966 es va aconseguir també, amb un procés sense el qual ni  hauria estat possible la constitució de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya i de l’Assemblea de Catalunya, ni el procés constituent de l’actual PSC. Si en el conjunt de l’Estat s’hagués produït aquesta àmplia unitat i la mobilització subsegüent, la correlació de forces hauria estat més favorable i la transició democràtica hauria tingut unes altres característiques.

Ara, ens trobem davant d’un Congrés del partit a on hi ha gent que, des de fora del partit, ens demana la divisió. Ens diuen que ha d’acabar aquesta història d’un partit socialista que unifica trajectòries i “ànimes” diferents. Les dretes voldrien dividir-nos. No els hi hem de fer el joc.

De cara al Congrés del PSC, hem d’apuntar a dos objectius que no són antagònics. Són en part contradictoris però no antagònics. Renovació radical, amb energia, amb valentia, amb la visibilitat i l’empenta d’un “nou començament”. Però a la vegada cohesió i unitat del PSC.

Compaginar renovació radical amb cohesió és el nostre objectiu. Això vol dir que hem de convèncer a una gran majoria del Congrés de la necessitat de fer aquest pas endavant, amb profunditat i amb radicalitat, reduint al màxim les confrontacions, els recels i retrets mutus, superant amb generositat i intel·ligència el risc de fractures internes en el Congrés i en l’endemà del Congrés en el partit.

Us demano que ens posem en marxa. Que ens posem en marxa. No hi ha solucions que ens puguin venir d’un líder o d’un altre, o d’un document o d’un altre. De papers, ja n’hi comencen a haver bastants. Jo que sóc aficionat a llegir-me’ls, ja no dono l’abast! De papers n’hi haurà molts. Molts repetiran les mateixes coses: que hem de debatre, que ens hem de renovar, que hem de pensar una altra manera de fer política, que hem de tenir una altra relació amb la societat civil, que hem d’empescar-nos un nou relat. Tot això està molt bé, però per a avançar hem de concretar. Quina nova manera de fer política? Quina nova relació amb la societat civil? Quin nou relat? Hem d’anar per feina, proposar coses concretes, acordar-les i fer-les.

Allò que farem és multiplicar els contactes i els punts de debat, establint una xarxa oberta amb  tots els sectors del partit i també amb l’entorn de simpatitzants que ens dona suport, que ens veu amb esperança, per a que les idees bàsiques d’aquesta necessària renovació radical tirin endavant.

Una perspectiva estratègica

Proposem també una perspectiva estratègica.  A això es refereix el text segon que hem presentat, sobre el desenvolupament d’una aliança de progrés en l’horitzó del 2014.

Una nova versió del Tripartit la rebutgem totalment. Va ser una coalició freda, impulsada des de les cúpules dels partits després de les eleccions. Va ser l’intent d’aixecar un castell sense pinya. I, d’aixecar un castell on castellers i manilles, de tant en tant, es fotien un cop de colze l’un a l’altre. Així no s’aixequen els castells. Els castells s’aixequen amb una pinya unitària, amb molta participació, s’aixequen de baix a dalt, i sense cops de colze. Això és el que nosaltres proposem.

Significa aixecar una aliança de progrés, des de la base, que pugui agrupar amplis sectors socials, culturals i polítics de l’esquerra i centre-esquerra que no estan disposats a fer el joc de l’antagonisme simbòlic i retroalimentat del nacionalisme espanyol del PP i del nacionalisme català de Convergència, nacionalismes instrumentals jugant els uns amb la catalanofòbia, els altres amb la ferida oberta que hi ha en aquest moment entre Catalunya i Espanya.

Ajuntar tota aquesta gent a través d’un projecte a quatre anys vista és un objectiu difícil però possible. Però és l’objectiu que hem de perseguir. Políticament es pot modular. Pot tenir al 2014 una versió hard en forma d’una aliança sòlida, d’un nou subjecte polític, amb un nou projecte i proposta electoral, organitzant arreu de Catalunya unes primàries per a elegir el candidat o candidata a la presidència de la Generalitat.

Primàries, atenció, obertes al conjunt de la ciutadania que hi vulgui participar. Hem vist experiències d’aquest tipus en altres països europeus, amb la participació de milions de persones. Si fóssim capaços d’assolir aquest objectiu, durant sis mesos o un any, obriríem unes primàries amb diferents candidats i candidates a la presidència de la Generalitat. Seria una ocasió extraordinària per redreçar l’imaginari col·lectiu, generar un nou sentit comú i una nova esperança, desvetllar les energies i fer-les confluir cap a una alternativa de progrés. Serem capaços d’assolir aquest objectiu?  És difícil, certament. Ja ho sé. Però seria meravellós.

Hi ha també una versió més light. Un PSC que s’obre, impulsa aquest moviment de l’aliança pel progrés, crea cercles o grups de base, agrupacions en el si de diverses localitats i sectors de la societat civil catalana,  amb aquest objectiu, en la línia que germinalment va explorar la conferència oberta de la “Causa Comuna”. Un PSC que obre el diàleg amb altres forces polítiques, socials i culturals de l’esquerra i del centre-esquerra, que busca un nou marc de relació amb la joventut. I que, per tant, en el 2014 apareix renovat i enfortit per aquest esforç unitari, enfront de l’espectacle de partits i de polítics que només s’afirmen denigrant-se els uns als altres, combatent-se, emetent missatges de propaganda negativa.

Entre l’ objectiu màxim, i l’objectiu mínim, hi ha possible fórmules intermèdies. Però a mi em sembla que la línia estratègica ha de ser aquesta. No n’hi ha d’altra, em sembla, que no sigui resignada. Una de les causes de la derrota electoral que vam tenir al Parlament de Catalunya va ser el fet de que en un moment determinat el nostre candidat, en aquell moment President de la Generalitat, surt davant dels mitjans de comunicació i diu: “el tripartit s’ha acabat”. I punt. Però i després què? Ah, després voteu-nos. No es tracta ara de fer retrets retrospectius però és evident que es va crear un buit polític i de proposta que hem de superar ràpidament i amb claredat.

Els objectius del Congrés

En el Congrés, per tant, hauríem d’aconseguir dues fites. Una renovació imprescindible de cares del grup dirigent, amb una presència determinant de gent jove, amb  l’objectiu dels nous mètodes, del nou model organitzatiu, del nou estil de fer política, concretat en projectes concrets. I, en segon lloc, llum verda per tirar endavant una proposta de constitució, des de la base, d’una aliança de progrés, de caràcter sociopolític, pensant en l’horitzó de l’any 2014.

Aquest és el sentit de les nostres propostes. Sabem que tirar-les endavant no serà fàcil. Requerirà molta tenacitat, molta continuïtat. No ho podrem fer reunir-nos de tant en tant. Hem de fer-ho a través d’una activitat diària al llarg i ample de tot Catalunya. Ho hem de fer amb tots els sectors i persones del partit, que hem de considerar amics, partícips, coprotagonistes, com ells ens han de considerar a nosaltres. Amb una gran obertura, perquè no tenim adversaris, no volem derrotar a ningú, ni tampoc, evidentment, ser derrotats. El proper congrés, o el guanyem entre tots i totes, o entrarem en una etapa de declivi.

D’idees de futur n’hi ha i n’hi haurà moltes. Una de les iniciatives que proposarem serà recopilar, de manera oberta i participativa,  “100 idees pel nou PSC”. Per tal d’aprendre els uns dels altres, discutir les idees dels uns i dels altres. Que davant dels que diuen “el socialisme està esgotat, no té idees, no té relat”, puguem respondre:  “aquí hi ha les nostres idees de cara al futur del partit”.

Ho hem de fer d’una manera oberta, refusant amb tenacitat, fins a fer-nos pesats, quan ens pengin cap etiqueta. Els “hashtags” a Twitter són eines fantàstiques. Però hem d’evitar les etiquetes internes que sempre creen recels. Jo no sóc “obiolista”. No hi ha d’haver “obiolistes”. Un servidor no té cap aspiració especial, per qüestions òbvies sobre les quals no em vull entretenir. Ens hem de  fer confiança i ens hem de guanyar la confiança de tothom, amb un treball obert i igualitari. Sense ordres ni consignes. Fent  propostes. Nou Cicle seguirà ben viu, però la nostra prioritat d’ara fins a octubre ha de ser constituir una xarxa oberta en la que en la que tothom hi tingui cabuda i tothom hi sigui protagonista.

I, res més, amics i amigues.  Ha estat una gran alegria retrobar-nos tan nombrosos, amb companys i companyes que feia temps que no ens veiem, amb tantes cares noves que no coneixíem. Si sortim d’aquí irradiant força, amb confiança en nosaltres mateixos i en les nostres propostes, farem un bon servei al PSC. Serem fidels al passat que he evocat, però sobretot, a la herència que ens ve del futur.. No ens hem de deixar impressionar per les conjuntures. Si tenim encert i visió, intel·ligència, voluntat i tenacitat, si sabem fer bé les coses bé, serem hereus del futur.

Som un gran partit de Catalunya, una gran eina d’unitat i de progrés. Aquest partit ha de fer un gran pas endavant, un nou inici, en el Congrés d’octubre. Hem d’estar a l’alçada d’aquesta esperança. És la nostra responsabilitat i és el nostre compromís.

Saifores, 28 de maig de 2011


1 Comment (Open | Close)

1 Comment To "Intervenció a l’assemblea de Nou Cicle, Saifores, 28 de maig de 2011"

#1 Comment By Albert Rey On 7 June 2011 @ 14:54

Benvolgut senyor Obiols.
Es en aquests moments actuals on la onada imparable de la dreta conservadora i gairebé feixista que inunda Europa i ben aviat Espanya, més ens cal el treball de persones com vostè compromeses amb la igualtat, els drets, el socialisme i la democràcia a Catalunya, Espanya, Europa i el Mon.
Tanmateix el seu partit al qual no tindré mes remei que votar en les properes eleccions generals, ha deixat de ser un partit, esdevenint una sucursal i per tant la seva aspiració es, sota la meva opinió, irreal.
El que farà el PSOE serà fer passar per l’adreçador a tots vostès per tal de tenir una veu única durant la campanya.
No cal dir que això es el que més desmotivarà als electors catalans que o no votaran o votaran a CIU.
Tingui en compte també que hi ha a Catalunya un important grup d’electors del PSC en la seva versió PSOE que s’han passat al PP per raons racistes o simplement com els andalusos “porque hace más fino”.
Voldria creure que els valors socialistes estan prou fortament arrelats en el nostre ADN de catalans per evitar l’esfondrament d’aquest ideari. Tanmateix vostè que es professional de la política tingui la gosadia que va tenir el paleta “Josep Rovira” i faci propostes dures a favor de Catalunya i el socialisme i en contra del “bureau central” del PSOE.
Gràcies per la seva atenció.
Albert Rey


Article printed from Notes de Brussel·les: https://www.noucicle.org/obiols

URL to article: https://www.noucicle.org/obiols/?p=3961

URLs in this post:
[1] Image: http://www.noucicle.org/obiols/wp-content/uploads/2011/06/saifores.jpg