- Notes de Brussel·les - https://www.noucicle.org/obiols -

Mediterrani: vers la democràcia

Posted By Raimon Obiols On 9 March 2011 @ 11:33 In Mediterrani,Politica europea,Socialisme | No Comments

[1] No cal posar l’accent en la dimensió històrica dels esdeveniments actuals. Keynes va dir que “l’inevitable mai no succeeix, el que succeeix  sempre és l’inesperat.” Que el Mediterrani concentrava totes les contradiccions del nostre temps (la guerra o la pau, la democràcia o l’autoritarisme, el progrés compartit o una creixent fractura social , la igualtat o la subordinació de les dones, etc.) ja ho sabíem.

Però l’escala i la velocitat de les transformacions actuals ens han sorprès a tots. Són increïbles. Són exemplars pel que fa als moviments valents, pacífics, pluralistes i democràtics dels pobles.

Són processos molt positius, encara que plens d’incerteses i reptes de gran magnitud. La Història no s’ha acabat, com alguns ens volien fer creure. Ens enfrontem a un nou punt d’inflexió històric en el Mediterrani.

Quina serà la nova situació creada pels actuals processos de canvi? Quins seran els impactes geoestratègics? Quines seran les conseqüències per a Europa? I quines seran les conseqüències per a l’esquerra, per a les forces de progrés del Nord i el Sud del Mediterrani?

No tenim  respostes fetes a aquestes quatre preguntes. Però les hem d’explorar i discutir sense demora. I cal fer-ho junts. Hem de parlar-ne i hem d’actuar.

Tunísia i Egipte es troben en transició cap a la democràcia, amb sortides encara incertes. Hi ha moviments democràtics que es desenvolupen en altres nacions. L’evolució dels esdeveniments a Líbia, on es produeix una violència intolerable contra el poble, tindrà una gran influència. A tot arreu, hem de donar suport amb totes les nostres forces a la causa de la democràcia i dels pobles.

Totes les transicions i les revolucions democràtiques són diferents. No obstant, podem extreure algunes lliçons de les comparacions i les similituds. De totes les analogies que s’han ofert en aquests dies, em sembla que la més suggerent és la que parla d’un “1848 àrab”.

Els processos actuals en el món àrab tenen diferents característiques en funció de la situació sociopolítica dels diferents països, però és cert que recorden, en conjunt, als moviments democràtics europeus de 1848, amb els seus joves manifestants, dels sectors populars i de les classes mitjanes, inspirats per idees democràtiques, progressistes i nacionalistes.

Un historiador va descriure el 1848 com un moment en què “la història europea  va arribar a un moment de canvi crucial, però no el va reeixir”. És cert que moltes de les revoltes europees del 1848 van fracassat. Però també és cert que les seves idees van arrelar en la societat i els seus objectius democràtics s’acabaren convertint en realitat.

Hem de fer tot el possible perquè a Tunísia, Egipte i als altres països afectats per la voluntat popular de canvi, aquests processos cap la democràcia no es perdin.

Vaig participar en la transició democràtica a Espanya. En vaig aprendre algunes lliçons. Hi havia en aquell moment dos projectes: un model de revolució democràtica (la “ruptura democrática” que impulsaven les forces d’oposició activa contra la dictadura) i una proposta de reformes graduals, “lampedusianes” controlada per les elits del règim de Franco. Hi va haver  un joc dialèctic entre aquests dos projectes, que estava determinat per la correlació de forces (la “vella dama”) i per la intel·ligència (o no) dels actors col·lectius i individuals en el procés. El resultat va ser la conseqüència de successius desbordaments democràtics, amb moments de lluita i també moments d’entesa, de consens.

Com més units estaven els sectors democràtics, com més s’agregaven i s’activaven, més avançats eren els resultats, i més s’evitava el risc de la recuperació o restauració autoritària.

En aquests països en moviment, a més de l’exigència de la dignitat i la llibertat, hi ha l’exigència de la justícia social i, com va dir Orwell, de la “decència comuna”: la indignació popular contra la corrupció i l’estil de vida dels autòcrates. Hi ha un fort component generacional: la taxa d’atur, la subocupació, i la desigualtat alimenten la revolta de la joventut.

En aquest terreny, les eleccions, els canvis polítics, no seran suficients. Serà necessari que es produeixin justícia social i noves oportunitats.

Aquests són els reptes fonamentals dels nostres amics en els països en transició, i els reptes d’Europa. Fàcils d’enumerar, molt difícils de superar.

A Europa hem d’impulsar noves polítiques mediterrànies. Hi ha necessitat de solidaritat i d’un nou realisme intel·ligent. El Comissari encarregat de l’Ampliació i Política de Veïnatge, Stefan Füle, ho va dir fa poc en el Parlament europeu:

“Molts de nosaltres van quedar encotillats en l’assumpció que els règims autoritaris eren una garantia d’estabilitat a la regió. No era ni tan sols “Realpolitik”. Va ser, en el millor dels casos, una política curta de vista. Va ser un tipus de política de curt termini que fa que el llarg termini a construir tingui cada vegada més dificultats”.

Fa uns anys, el nostre company Robin Cook, quan era ministre britànic d’exteriors, va assenyalar que essent les relacions exteriors una qüestió d’interessos, per a ser veritablement realista havia de tenir una dimensió ètica. És aquesta coherència intel·ligent que hem d’afirmar, davant d’una “Realpolitik” estràbica, de doble llenguatge, que hem de denunciar i combatre.

Que Robin Cook, el nostre company, no parlava en va, ho va demostrar amb la seva dimissió del govern de Gran Bretanya, contra la intervenció militar a l’Iraq. És aquest tipus de coherència que necessitem avui.

Hem de pressionar perquè la UE adopti mesures de suport immediat a Tunísia i Egipte. Per exigir la repatriació de les riqueses saquejades en aquests països i el seu retorn al servei de les necessitats de les persones.

Hem d’impulsar la revisió de la Política de Veïnatge donant clara prioritat a la seva dimensió meridional i avançant en l’objectiu de donar suport a les transicions democràtiques.

Pel que fa a la Unió per el Mediterrani, vam manifestar des dels seus inicis que una clarificació  era estrictament necessària. Des del seu començament, el nostre grup al Parlament Europeu va subratllar la seva perplexitat crítica quan, en nom de Sarkozy, Jean-Pierre Jouyet, persona a la que admiro, a l’època Secretari d’Estat d’Afers Europeus, va presentar el projecte, i vam expressar les nostres objeccions: Els “documents fundacionals” de la UpM eren un pas enrere en comparació amb el Procés de Barcelona sobre les polítiques de democràcia i de drets humans; el projecte de la UpM era una barreja confusa d’enfocament intergovernamental i “funcionalista”, amb cimeres pomposes o projectes interessants però imprecisos; es confonien els rols entre les estructures de la UpM i les estructures euromediterrànies de la UE; hi havia una evident indefinició pressupostària.

(La resposta de Jouyet va ser d’una certa facilitat: “és difícil volar més baix que el Procés de Barcelona”, va respondre. Ai las! El temps ha demostrat que estava equivocat.)

El Procés de Barcelona potser no ha volat a l’altura requerida pels reptes plantejats a la regió però tenia (i té, si s’hi inclou la Política de veïnatge) un avantatge significatiu: es tracta d’una xarxa modulable i en bona part “comunitària”.

A finals de febrer, a Ankara, Sarkozy va declarar a la premsa: “És l’hora de repensar la idea que jo tenia per l’UpM”. I va afegir: “La intuïció segueix essent la mateixa però no es pot construir de la mateixa manera amb al carrer àrab (la “rue arabe”) que es manifesta per la democràcia mentre que des de la guerra teníem règims autoritaris” (Le Monde, 28 febrer 2011 ).

És difícil concentrar tantes pífies en tan poques paraules: la personalització (“La UpM sóc jo” ja que el Sr Mubarak ja no hi és), la referència paternalista al “carrer àrab” (parlaria Sarkozy TF1 de la “rue fançaise” ” a la televisió francesa?), l’evocació de “guerra” com a punt de partida d’un “autoritarisme” genèric en el sud, sense cap referència a les lluites i les responsabilitats de la descolonització, l’evocació d’una “intuïció” personal que segueix vigent… Tot això mostra un tret que sovint escapa als crítics de Sarkozy: la manca de professionalitat.

Ara hem de plantejar una revisió radical de la UpM, amb les prioritats de la promoció de la democràcia, d’una veritable associació i d’uns objectius realistes de progrés i de justícia econòmica i social a la regió.

De tot això n’hem de parlar avui. La nostra família política ha d’emprendre noves iniciatives. El PSE, que va estar presidit per Robin Cook i ho és ara per Poul Rasmussen, organitzarà a Tunísia, el mes d’abril, la seva Conferència Euromediterrània. La FEPS, dirigida per Massimo D’Alema, també treballa coordinadament amb persones, fundacions i think tanks progressistes dels països mediterranis. Altres iniciatives han de sorgir i coordinar-se per crear les sinergies necessàries.

Al sud i al nord estem en el mateixa combat: per la llibertat i la dignitat, la justícia social, la pau. No el guanyarem si no el lliurem junts. I l’hem de guanyar.

(Intervenció introductòria a la Conferència “Mediterrani, vers la democràcia” organitzada a Roma pel Grup socialista i demòcrata, 2 de març de 2011.  Intervinents: Ahmed Samih (Egipte), Driss Khrouz, (Marroc), Vincent Peillon (França),  Antonio Panzeri,  Roberto Galteri, Massimo D’Alema (Itàlia).


Article printed from Notes de Brussel·les: https://www.noucicle.org/obiols

URL to article: https://www.noucicle.org/obiols/?p=3820

URLs in this post:
[1] Image: http://www.noucicle.org/obiols/wp-content/uploads/2011/03/egipte-4.jpg