- Notes de Brussel·les - https://www.noucicle.org/obiols -

Pensar el futur

Posted By Raimon Obiols On 31 January 2011 @ 19:39 In Món,Politica europea,Socialisme | No Comments

Keynes deia que “l’inevitable no succeeix mai, l’inesperat sempre”. El que està passant aquests dies a Tunísia i a Egipte potser era inevitable, però ha resultat inesperat per a tothom, inclosos els experts. De la mateixa manera que generacions de “kremlinòlegs” van ser incapaces de vaticinar la implosió de la Unió soviètica i dels països de la seva òrbita de dominació, també ara hi ha hagut una sorpresa considerable – és el mínim que es pot dir – en els governs i en els cenacles dels entesos i especialistes.

Això no hauria de portar a l’escepticisme sinó a la modèstia. I també a un cert optimisme: la història no ha arribat al seu final i la voluntat dels pobles es fa sentir, molt més enllà de l’errònia profecia que augurava un futur inevitablement dominat per la ideologia i la realitat del mercat i de l’individualisme triomfants. Però ni la història és l’adveniment de l’inevitable, el resultat ineluctable d’unes preteses “lleis” que fixaven un futur preestablert i necessari, ni és simplement una gran incògnita que hagi de dur els pobles a un fatalisme resignat. Si no podem preveure el futur, almenys en podem reduir les incerteses i podem orientar-lo vers uns objectius d’interès col·lectiu, vers uns projectes positius i realitzables de progrés. Amb objectius ben pensats, amb processos ben executats.

Aquesta és la funció que ha de tenir la política progressista. Quan l’esquerra no juga el seu paper, quan la seva capacitat d’agregar i moure voluntats i interessos majoritaris vers uns objectius de progrés no es desplega amb eficàcia i coherència, quan partits dits progressistes renuncien a pensar el futur i apareixen com consells d’administració que pensen únicament en els seus propis interessos, aleshores s’obre la porta a dos fenòmens negatius i correlatius: la gent tendeix a pensar el futur en funció d’expectatives simplement individuals, renunciant a tota esperança de progrés col·lectiu; o tendeix a deixar-se seduir, en un context d’inseguretat i incerteses, per la simplificació extrema de les ofertes populistes, basades en l’identitarisme nacionalista o religiós.

La “crisi de la política” té molt a veure amb això. La gent, a Europa, tendeix a veure la política com una forma de repartiment de poder entre grups de professionals. I no li manquen motius. Cal recuperar el sentit de la política democràtica com l’instrument decisiu per a fer prevaldre democràticament l’interès col·lectiu. Això implica negar-se a la privatització del futur i a la privatització de la política.

En aquest sentit, el món de l’esquerra, a Europa, està arribant a un punt de crisi bàsica. O els seus partits reprenen l’ambició de projectar col·lectivament el futur, o el seu declivi serà ineluctable. Poden prendre força del passat (i han de fer-ho, pel que fa als seus valors); però aquesta força no és en absolut suficient i tendeix a disminuir. La navegació de cabotatge, la precària gestió del present, l’adaptació mimètica al neoliberalisme en crisi, ja no són possibles. La única manera de mantenir les conquestes d’un segle i mig de lluites progressistes, és replantejar-se radicalment uns nous inicis que pensin i projectin el futur, reduint-ne els riscs, disminuint-ne les incerteses, obrint-ne les millors possibilitats, fent-les realitat.


Article printed from Notes de Brussel·les: https://www.noucicle.org/obiols

URL to article: https://www.noucicle.org/obiols/?p=3796