« McCain vs. Rodriguez Zapatero? | Inici | Adéu, socialdemocràcia, adéu »
Esquerra europea: final d’etapa
Per Raimon Obiols | 23 September, 2008
Imprimir
És remarcable que tres grans setmanaris coincideixin posant a portada títols relatius als problemes de l’esquerra a Europa. El Nouvel Observateur titula, parlant dels socialistes francesos: Le PS est-il nul?. The Economist dóna per mort el New Labour i es demana qui l’ha matat: Who killed New Labour?. Newsweek titula en portada: Lame left (que podríem traduir com “Esquerra sonada“). Tot plegat, estimulant.
“S’anomenin com s’anomenin, socialdemòcrates, socialistes o laboristes “, llegim a Newsweek, “mai havien aparegut amb tantes dificultats simultànies. “A Gran Bretanya, la popularitat del primer ministre laborista Gordon Brown està sota mínims. Els socialdemòcrates alemanys són un partit minvant, dividit entre conservadors en el centre i extremistes populistes a l’esquerra. A França i Itàlia, els líders de la dreta, telegènics i de nou estil, han aconseguit reduir l’oposició d’esquerra a trossets. Fins i tot a Espanya José Luis Rodríguez Zapatero, el darrer dirigent victoriós de l’esquerra majoritària en un gran Estat europeu, apareix cada vegada amb més dificultats, mentre el miracle econòmic espanyol s’ensorra al seu voltant…”
El setmanari interpreta la situació aixó: “Els problemes de cada partit depenen de les circumstàncies i les persones ? des de l’enuig dels electors britànics amb Brown després d’onze anys de govern laborista, fins a la venerable tradició d’una esquerra fracionalista i autodestructiva a Itàlia. Però a més, tenen una sèrie de problemes comuns. Entre ells, l’haver de fer front a una centredreta que s’ha fet cada vegada més partidària d’adoptar polítiques que s’havien considerat d’esquerra, com l’educació, l’ambientalisme o la justícia social. L’actual canvi econòmic també afavoreix els conservadors, perquè els electors generalment els veuen com més prudents en els temes relacionats amb l’economia (…)”.
“El major dilema”, segueix el setmanari , “És que la majoria d’aquests partits no han trobat la manera d’adaptar les seves velles ideologies estatalistes del benestar a les realitats econòmiques modernes (…) El resultat és que els partits d’esquerra majoritaris estan fent front no a un descens momentani sinó a la seva crisi més greu en dècades”.
Que això s’escrigui la mateixa setmana que ha vist la crisi fenomenal produïda pel fonamentalisme de mercat no deixa de ser paradoxal i es prestaria al sarcasme. Sembla que les portades dels setmanaris haurien de dedicar-se a la monumental falllida ideològica, política i econòmica dels plantejaments neoliberals, que estem presenciant aquests dies. Però el panorama de l’esquerra i el centresquerra que presenten les tres revistes té una base ben real: l’SPD alemany ha canviat de president per quarta vegada en pocs anys i té un nou grup a la seva esquerra, els Linke, capitanejats per Oskar Lafontaine, que representa una seriosa amenaça electoral. El PS francès farà un congrés el mes de novembre i les rivalitats internes són d’un barroquisme i d’una estretor política decebedors. El PD italià de Veltroni no s’ aixeca enfront de Berlusconi (i es debat també en inacabables querelles internes). El partit laborista britànic ha començat la seva conferència anual en una atmosfera pessimista, marcada per enquestes que donen als conservadors 18 punts d’aventatge. És a dir que en quatre grans Estats membres de la UE (quasi la meitat de la població i un 60 % del PIB) l’esquerra o el centresquerra, tant si és al govern (Gran Bretanya, Alemanya) com a l’oposició (Itàlia, França) es troba amb dificultats molt serioses. És una situació que no sembla produïda per una casual coincidència. Es tracta d’un final d’etapa: les velles fórmules (especialment la Tercera via) estan esgotades, i calen noves iniciatives. Sens dubte es produiran, amb nous plantejaments i nous líders. La qüestió és que siguin fructíferes, que obrin un nou cicle amb encert i ambició.
Jo crec que aquestes iniciatives que vindran, si volen ser fecundes, hauran de tenir com a mínim dues característiques : 1/ no han de ser “adaptatives” sinó “fonamentals” (no fonamentalistes): han de cercar una nova fonamentació socialista bàsica, un “nou començament“, de caràcter ideològic, cultural i organitzatiu (no sols programàtic); 2/ han de significar un “nou començament” forçosament d’abast europeu, transnacional. En aquest nou procés nosaltres hi tindrem, em sembla, algunes coses a dir.
Categories: General, Politica europea, Socialisme | 4 Comentaris »
September 23rd, 2008 a les 20:30
[...] Raimon Obiols: Notes de Brussel·les http://www.noucicle.org/obiols/?p=339 [...]
September 24th, 2008 a les 20:16
[...] Esquerra europea: final d’etapa [...]
September 24th, 2008 a les 20:29
Interessant reflexió la teva, Raimon, interessant, perquè aporta punts de connexió amb una realitat tossuda, indiscutible, però que alhora es planteja com un nou punt de sortida, com un final d’etapa, com un principi d’era, com un canvi de paradigma…. Gràcies per a fer-nos pensar. M’he permés de penjar un enllaç al meu facebook per que recorri el meu espectre. Una abraçada. Albert Balada
September 27th, 2008 a les 16:02
Muy interesante el post y el artículo del Economist. Tal vez la salida del atolladero sea la Nueva Gestión Pública de la Administración y fijarse en criterios de eficiencia y competitividad dentro de la Administración. La izquierda creo que debe responder mediante la reforma de la Administración frente a aquellos que buscan privatizarla como los partidos más derechistas. Un caso típico es el del INEM, que finalmente se vuelve contra los propios trabajadores (pagan por un servicio que no reciben y luego tienen que acudir a las ETTs)