Entenc el diagnòstic , però al meu parer el problema és que bona part dels blocs s’instrumentalitzen com un aeina propagandística. Així, entenc que el receptor que s’exposa selectivament al bloc percep aquest com un atac directe i el rebutja.D’altra banda ,únicament aquells blocs que s’alliberin del missatge publicitari i propagandític poden sobreviure ( per bé, que tots geenren opinió, però més subtil). Alhora cal anar cap a un ús comunitari ,interactiu i real. Jo mateix he provat experimentalment de posar-me en contacte amb representants del meu partit , i la veritat és que no he obtingut cap resposta.

És cert que els blocs de caràcter propagandista, recolzats en la rutina del “tot el que fem nosaltres està estupendo” i “els altres són tots dolents“, no tenen massa interès i, com diu Domènec Pérez, es troben amb problemes de visites i de supervivència. A mi això no em sembla negatiu: és un factor que estimula la qualitat dels blocs i el seu “ús comunitari, interactiu i real”. De fet, això pot contribuir a una revitalització del debat polític a Catalunya, que bona falta fa.

Estic d’acord amb en Domènec amb que molts polítics tant sol fan anar el seus blocs amb pre i campanya.
També entenc que no pas tots han de tenir el neguit de continuar treballant desprès del treball; i dic neguit, perquè escriure de política, per la gent que s’hi dedica, és continuar la seva feina diària, ni que tant sol parlin de fets actuals o històrics.
La resta de militants, amb més o menys coneixements, fem el que podem donant les nostres opinions.
Però, amb tots els meus respectes per en Donaire, el ciberespai no hauria de tenir noms ni cognoms ni distinció de classes (per diu d’alguna forma), s’hauria de fer ciberpolítica en un mateix pla per enriquir-nos culturalment sense “adoracions ni cultes”. Era impensable temps enrere que un militant base sense cap càrrec de res, ni tant sol vocal, pogués donar la seva opinió directament a un veterà expert que ha passat per molts llocs i ha adquirit molts coneixements i experiència, per mi aquest fet, es la veritable política, tots en un mateix pla, conversant i escoltar-nos, i si convé rectificar-nos o instruir-nos mutuament, sempre dintre del respecte.
Això hauria de ser la ciberpolítica, no pas articles d’experts que si no els agrada, no et penjen el comentari fet.

Algú ha definit la xarxa com una “conversació”: quan Donaire parla de “fatiga”, em sembla que fa referència, en primer terme, al fet que en el cibersepai polític català no predomina de manera suficient aquesta dimensió de debat horitzontal (“tots en un mateix pla, conversant i escoltar-nos, i si convé rectificar-nos o instruir-nos mutuament, sempre dintre del respecte”, com diu Joanna Martín), i que hi ha, en canvi, una excessiva dimensió autorreferencial, amb les corresponents consignes i desqualificacions, que porten a la repetició, a la fatiga i, finalment, al badall. Però això no ens ha de preocupar, em sembla, perquè la característica substancialment participativa i igualitària de la política en xarxa anirà decantant les coses ràpidament.

Si em permeteu entrar al debat, crec que és molt interessant que Donaire en un sentit i Muñoz en un altra mantinguin les dades relatives a l’evolució blogger al nostre país; potser l’eclosió 2005 ha passat; coincideixo amb Raimon en el sentit que la xarxa anirà decantant, però també és cert que potser aquell debat horitzontal tampoc ha existit realment en la xarxa i hem de tenir present que cada espai blog és un santuari únic i personal i que cada propietari hi estableix les seves regles de comunicació. El cert és que el canal existeix, aquest blog mateix ho indica, però tot, com tot hores d’ara està en permanent evolució.

Per a Domènec, Joanna i Albert:
Si teniu temps i ganes, ací trobareu un article de Manuel Castells sobre aquests temes:
[3]

Si no, ací teniu el resum:
“El poder y la política se deciden en el proceso de construcción de la mente humana a través de la comunicación. En nuestro tipo de sociedad, los medios de comunicación de masas son decisivos en la formación de la opinión pública que condiciona la decisión política. La política es sobre todo política mediática, lo cual tiene consecuencias importantes sobre la política misma, ya que conduce a su personalización y a la política del escándalo. Ahora bien, la comunicación de masas está siendo transformada por la difusión de Internet y la Web 2.0, así como por la comunicación inalámbrica. La emergencia de la autocomunicación de masa desintermedia a los medios y abre el abanico de influencias en el campo de la comunicación, permitiendo una mayor intervención de los ciudadanos, lo cual ayuda a los movimientos sociales y a las políticas alternativas. Pero al mismo tiempo también las empresas, los gobiernos, los políticos intervienen en el espacio de Internet. De ahí que las tendencias sociales contradictorias se expresan por uno y otro lado tanto en los medios de comunicación de masas como en los nuevos medios de comunicación. De esta forma, el poder se decide cada vez más en un espacio de comunicación multimodal. En nuestra sociedad, el poder es el poder de la comunicación”.

Gràcies Raimon per dur-nos a aquesta reflexió, permet-me que usi les darreres paraules de l’article del Dr. Manuel Castells: “…Será el resultado de la nueva etapa de la lucha más antigua de la humanidad: la lucha por tener una opinión libre.”

És veritat que la ciberpolítica catalana pateix fatiga, entre d’altres coses perquè ha sigut molt “meliquera” només ha tractat amb ella mateixa i molts fins i tot, només han tractat entre els de la mateixa corda. És molt difícil trobar blocaires que hagin participat en un “crossblogging” amb d’altres d’altra ideologia. La jornada de la catosfera va servir per identificar-nos els més activistes, però també veure que som poquets, que només amb els que som no donem per molt.

Per altre banda els polítics que encara no han entrat en això (siguin del nivell que siguin) ho contemplen com una estranyessa, una amenaça o un exotisme… I això genera problemes de penetració.