- Notes de Brussel·les - https://www.noucicle.org/obiols -

Cuba amb un altre Castro

Posted By Raimon Obiols On 26 February 2008 @ 18:01 In Amèrica Llatina,General,Món | No Comments

Vaig ser a Cuba fa tres setmanes i havia deixat dit en aquest bloc que escriuria sobre les meves impressions, després de la reunió de l’Asamblea Nacional del passat diumenge dia 24, que va elegir Raúl Castro com a successor del seu germà. Aquests són els meus comentaris. No sóc un expert “cubanòleg” i més aviat em malfio dels especialistes sobre l’illa. Un enviat especial del diari italià La Repubblica a L´Havana, Alberto Flores d´Arcais escrivia ahir que “com en tots els règims comunistes, per tal de comprendre si a Cuba està canviant alguna cosa, cal estar atent a les petites senyals, cal llegir entre línies“.

Però, amb tots els respectes per Flores d´Arcais, a quines petites senyals es refereix? Què cal llegir, per tal de llegir “entre línies“? Cal escoltar en detall els discursos dels governants per tal d´apreciar-ne algun matís especial? Demanar què pensen als cubans dels carrers de L´Havana? Llegir la llarga prosa oficial de Granma o els innumerables blocs i pàgines web dels exiliats? Estudiar els textos dels experts que porten dècades fent i refent anàlisis sobre la situació cubana? Interpretar les diferències infinitessimals en els percentatges de votació unànime del membres del Cosell d’Estat? No crec que aquestes activitats siguin inútils, sobretot si s´ha d´escriure cada dia una crònica periodística. No dubto que d´aquestes auscultacions i lectures atentes en pugui sortir alguna llum. Potser té alguna significació el fet que Machado Ventura hagi obtingut “només” el 98,69 % dels vots de l’Assemblea nacional (per sota d’altres candidats que han obtingut majories més àmplies!). Ho desconec. Però de cara a les previsions de futur, em sembla que el fiasco de la “kremlinologia” del segle passat ens hauria d’haver vacunat.

En una situació com la cubana, més que les subtileses analítiques sobre textos, discursos i percentatges, allò que permet fer-se alguna idea, sinó d´allò què succeirà, almenys d´allò que està succeint, és veure les fotos de conjunt, els problemes grossos, fiar-se de les impressions generals. Sobre això, almenys, les coses són una mica més clares. En canvi sobre els futuribles del règim i del país, en una situació política i sociològicament tan opaca, amb unes estructures de poder tan hermètiques, l´estudi dels detalls i dels matisos “entre línies” pot ser un exercici entretingut, però jo no en trauria cap conclusió pel que fa a les previsions de futur, perquè el risc d´equivocar-se és superior a les possibilitats d´encertar. Suposem, per exemple, que en els cims de la nomenclatura cubana, o en cercles restringits de la diplomàcia del Vaticà o d´alguna altra potència, hi hagi algun coneixement concret sobre què succeirà a Cuba en els propers temps (cosa que dubto): no ens el comunicaran, ni que sigui “entre línies“.

En canvi allò que és visible és visible, si val la redundància. José Agustín Goytisolo, d’estirp mig catalana – mig cubana, deia que per entendre una mica Cuba calia partir d´aquesta doble base: en primer lloc, que allò que va malament a casa nostra, allà va bé, i a l´inrevés; i en segon lloc, que les comparacions no han de fer-se entre Cuba i Europa, sinó entre Cuba i els països del seu entorn, caribeny, centreamericà o llatinoamericà. Si anem a les coses generals, veiem un poble amb, d´una banda, onze milions i mig de persones que viuen a l´illa i, de l’altra, un milió i mig que viu a fora. Amb un repte de reconciliació nacional pendent. Veiem un poble que pot dur els fills a l´escola i a la universitat (es parla, a Cuba, d´”universalització de l´ensenyança superior“, cosa potser única al món) però que malviu amb uns salaris de misèria. Un poble que ha de conviure amb un sistema de dues monedes (peso convertible i peso nacional) amb unes distorsions insostenibles i humiliants (un cubà amb accés a propines pot guanyar en unes hores el que guanya un metge en un mes). Un poble que disposa d´un elevat nivell cultural però també d´un sistema de vivendes insalubres i degradades, infraestructures deplorables i deliqüescents, transports públics exasperants, en molts casos quasi inexistents. Un poble que exhibeix un orgull nacional notable, àdhuc un cert sentiment d´excepcionalitat, però que ha d´importar quasi tot el que menja, i que té quasi la meitat de les terres cultivables sense produir. Un poble que menja des de fa molts anys amb llibreta de racionament. Un país que proclama emfàticament la seva independència, però que te una brutal dependència alimentària i depèn en bona mesura del petroli i dels crèdits de Chávez.

Veiem, en un terreny més directament polític, una élite de poder més articulada que les exhaustes nomenclatures del bloc soviètic de finals dels vuitanta, amb més presència i més instruments dins la societat cubana; uns grups d´oposició actius, madurs i exemplars alguns, altres violents i extremistes, en tot cas molt fragmentats i dividits; i una opinió pública que es debat entre l´ emprenyament quotidià causat per la pobresa i pels controls del poder omnipresent de l’Estat, i el temor a perdre bous i esquelles, en termes de vivenda, educació i salut, si una transició política fos capitanejada pels Estats Units i per un exili cubà demanant la restitució de les propietats confiscades fa mig segle.

I veiem els Estats Units! Ara, el cardenal Bertone, enviat del Vaticà, ha demanat de nou que acabi un embargament “injust, opressiu i que viola la independència de Cuba“. Caldrà veure què succeirà amb una nova presidència nord-americana. El fet és que, de manera sols aparentment paradoxal, la política d´embargament nord-americana ha estat durant dècades un reforç persistent del règim, i del seu immobilisme. “Sense el boicot nord-americà (aquesta daga que ens apunta al coll) tot esdevindria possible“, ens deia un dirigent cubà a L´Havana. Gireu la frase a l’inrevés i també te sentit.

Tot això, em sembla, configura un panorama que apunta, d´una banda, a la necessitat vital, per part del poder cubà, d´efectuar canvis ineludibles davant la situació desastrosa dels salaris, la moneda, l´agricultura, la vivenda, el transport; per donar una perspectiva a unes generacions que volen viure en llibertat, viatjar i obrir-se al món (com li digueren fa unes setmanes a Alarcón en la sessió-pell de plàtan de la Facultat d´informàtica, àmpliament difosa a YouTube).

En aquest sentit, que el nou Consell d´estat hi hagi una presència ben visible dels “avis de la revolució” no hauria d´interpretar-se, em sembla, en un sentit d’impossibilitat d´aquest necessari procés de canvis, sinó potser en un sentit contrari, com una mena de garantia preliminar. Una altra cosa diferent és si aquests canvis són possibles. És a dir: si un sistema com el cubà és o no és congènitament (in)capaç de generar la riquesa material que li és vital per a la seva supervivència en els pròxims anys. El dilema del poder a Cuba és avui aquest: com fer canvis econòmics i socials sense fer canvis polítics. Amb l’afegit que la història sembla ensenyar que les situacions de millora relativa de les condicions econòmiques i socials no sols no frenen les ànsies de canvi polític sinó que les accentúen. No sé què succeirà a Cuba en els propers temps, però em sembla que un pronòstic sí que es pot avançar: si a Cuba milloren les condicions de vida, les pressions populars per un canvi polític no disminuiran sinó que augmentaran.


Article printed from Notes de Brussel·les: https://www.noucicle.org/obiols

URL to article: https://www.noucicle.org/obiols/?p=227