« Tots contents | Inici | Un llibre d´en Miquel Iceta »
Llibres, llibrets, llibrots
Per Raimon Obiols | 16 December, 2007
Imprimir
L´admirat Màrius Serra (a qui, com tants altres lectors, haig d´agrair que m´hagi fet passar tantes bones estones amb els seus llibres i productes varis), comentava l´altre dia a La Vanguardia (Bastardías de gloria) que “hauríem de retrocedir vàries dècades per trobar tants llibres de polítics” a “les llistes dels més venuts a l´apartat català de no ficció“. Esmentava el primer volum de les memòries de Jordi Pujol, la Democràcia a sang freda del convergent David Madí, l´Entre una Espanya i l´altra del “divergent” (sic) Duran i Lleida, hi afegia el Si, advocat! de Miquel Roca, el Catalunya serà logística o no serà, de Ramon Tremosa, les Converses amb Xavier Sala i i Martí i, finalment, “l´únic llibre firmat per un polític que no és ni de Convegència ni d´Unió“: El Pla B de Joan Ridao. Però aquest darrer, deia Serra, “tampoc és en el govern ni el seu llibre, per ara, a les llistes dels més venguts“.
És un tòpic de la vida política europea dir que els qui no són al govern sinó a l’oposició s´han de consolar d´alguna manera i ho fan publicant llibres. No hi cauré. Però si que voldria assenyalar la diferència que existeix entre publicar llibres i escriure´ls. Quan un bon professional confegeix un text partint d´unes hores de conversa amb un polític, gravades per un petit enginy japonès, el resultat final no és, salvant excepcions, un llibre sinó un llibret o, en el pitjor dels casos (i això no és responsabilitat del periodista sinó del polític), un llibrot.
Aquest mètode, que és acceptable en el cas de Sara Montiel o d´altres personalitats famoses, no ho és, em sembla, quan es tracta de polítics, en especial quan publiquen les seves memòries. Tots sabem que aquestes no diuen forçosament la veritat, però almenys l´escriptura atorga una autenticitat de la que es desprèn una determinada veritat concreta del llibre i l´autor.
Serra comenta la cita del general Patton que es utlitzada per la publicitat del producte (llibre, llibret, llibrot?) signat per Madí: “No bastard ever won a war by dying for his country. He won it by making the other poor dumb bastard die for his country“.
“Sorprèn” diu Serra “que Madí importi al català una mala traducció hereva dels doblatges ‘pacatos’ (com traduir-ho?) de l´Espanya franquista“. El bastard anglès no equival, en efecte, al bastard català, sinó a les “deu lletres de les tres paraules” que Madí no ha usat en públic “ni en les seves pitjors invectives“. Però que sonen i ressonen sovint, diguem que quasi cada diumenge, en un o altre dels nostres camps d´esports.
Ara: quin sentit cal donar a aquesta cita de Patton que fan Madí o els seus publicitaris? De quina guerra es tracta? Ón se sitúa Madí en aquesta guerra? Entre els bastards “llestos” que envien als altres a morir per la pàtria? O entre els bastards “babaus” que moren per la pàtria? Esperem que en cap dels dos, i que la cita sigui sols una trista argúcia publicitària, perquè es parli del producte (com jo, ai! estic fent).
Catalunya és un país de paradoxes. No és ben bé el seny i la rauxa: és la tendència, d´una banda, a la gesticulació verbal i fatxenda i, de l’altra, la persistent actitud de tenacitat i continuitat, l’idealisme realista del país.
Tenim la sort immensa que els fonaments son bons. Els romans es queixaven dels Bòrgia (“O Dio, la chiesa in mano dei catalani!“); però, què hauria estat de Catalunya en mans del popolino romà (que d´altra banda té, a estones, la seva gràcia)? No ho sabrem mai.
D´una banda hi ha la base del país, la que enamorà l’Orwell de l´Homage to Catalonia en els anys de la guerra civil i la revolució; la que aguantà la tragèdia i superà allò que eufemísticament alguns anomenen “els anys difícils“; la que avui penca, imagina, crea, se´n surt i fa que el pais se´n surti.
De l´altra, però, sempre hi ha aquest contrapunt teatral, gesticulant, baliga-balaga, tarambana i poca-solta dels hereus escampa, que proclamen el seu amor a la pàtria, s´autocondecoren, fan proclames i €“ sempre que poden €“ miren de treure´n tot el profit que es pugui. Bastards en versió catalana.
Un radical diria que els llibrots mereixen ser consumits en una llibrotada, com els calçots en una calçotada. Estic radicalment en contra d´aquesta opinió, que els feixisme no sols va sostenir sinó que va aplicar. Llibres, llibrets i llibrots són tots ells valuosos i han de tenir tots un lloc a les prestatgeries: tots ells són testimonis d´un temp i d´un país. Tots ells fan història, i la història no perdona.
Categories: General, Política catalana | 2 Comentaris »
December 16th, 2007 a les 18:53
DISCURS DE PATTON:
http://www.youtube.com/watch?v=CKdzj6jtQUo
http://es.wikipedia.org/wiki/Discurso_de_Patton
Bé , probablement el sr. David Madí – molt influenciat per la mercadotecnia política i el marketing polític americà- té una certa nostalgia dels lideratges forts , mesiànics i excesivament personalistes.
En tot cas,cal no oblidar els èxits i els fracassos de determinades campanyes electorals.
February 17th, 2008 a les 11:15
[...] Ens vam proposar, a la Convenció pel futur, obrir debats significatius i, en general, contribuir a generar “intel·ligència col·lectiva” en el camp de les esquerres de Catalunya. Aquest primer llibre és un primer resultat dels debats de la Convenció, que ens omple de satisfacció, perquè és un bon llibre, en uns moments ens els que (en l’àmbit polític) abunden els llibrets i els llibrots. [...]