« Cacofonia i Unió | Inici | L’adoració de l’home per l’home »
Activisme
Per Raimon Obiols | 27 November, 2007
Imprimir
Si mirem la condició present del món no ens resulta possible ignorar la seva insuportable càrrega de desigualtats, misèries, injustícies, violències i crueltats: les veiem cada dia la televisió en una indigerible barreja d´entreteniment i d´horror.
Sols una minoria del gènere humà viu en condicions acceptables de prosperitat, llibertat i seguretat. En aquesta situació una actitud favorable a l´activisme polític, a la participació positiva en els moviments i partits polítics progressistes, ni tant sols precisaria de principis positius racionalment fonamentats. Només amb el refús n’hi hauria prou. A l´extrem, ni tan sols caldria creure en el progrés per fonamentar una acció individual i col·lectiva en un sentit d’esquerra: només caldria una actitud de decent resistència ciutadana, contra l´entropia moral de la nostra societat de consum i espectacle, contra el cinisme dels poderosos i la indiferència dels privilegiats.
Però “diguem no“, l’activisme de la denúncia i de la protesta no és una resposta suficient. Pot arribar fins i tot a constituir, en el pitjor dels casos, una coartada pels adversaris. Quan a Barcelona es produïren les més grans manifestacions de la seva història (contra la guerra a l´Iraq), el pare del president Bush feia unes declaracions dient que “unes manifestacions a Barcelona no determinaran la política dels Estats Units“. Poc després Bush fill comentà Londres les manifestacions contra la guerra en aquella ciutat dient: “És per això justament que combatem: perquè Bagdad tothom pugui manifestar-se en llibertat“. Aquestes dues declaracions ens haurien de fer pensar sobre els límits de l´activisme de protesta i la necessitat de la intervenció política per canviar les coses. Sense un canvi de govern a Espanya el 14 de març de 2004 no s´hauria produït la retirada de les tropes de l´Iraq, malgrat les multitudinàries manifestacions. I sense les manifestacions, és possible que el nou govern no s´hagués decidit per ordenar aquella retirada immediata. Ambdues coses, doncs, eren necessàries i estaven relacionades.
Això significa que aquesta relació entre els moviments i la “política realment existent” sigui una cosa fàcil. Però canviarem les coses si no assumim la necessitat de superar les simplificacions i els exclusivismes. S’equivoquen els que, des de l´activisme de base, veuen en tota implicació la política dels partits un element de dimissió renúncia. S’equivoquen també els de signe contrari, que veuen en l´activisme de base una inexpressió del radicalisme anti-sistema. Alain Touraine té raó quan assenyala que la crisi actual de l´esquerra (especialment a França!) es caracteritza per la coincidència de dos fenómens: el retorn d’una demanda de política, que expressen els nous moviments, i la manca d’estructures de diàleg i acolllida per part d´una esquerra política enclaustrada en velles fòrmules. Un replantejament de les relacions entre l´activisme dels moviments i la pràctica dels partits d´esquerra hauria de ser una de les prioritats del nou socialisme. Això implica la necessitat de “debats de frontera“, sobre la base de l´autonomia i el respecte mutus, per tal de raonar junts i no restar engabiats, els uns i els altres, en apriorismes rígids i eventualment puerils. Els terrenys de frontera són sempre els més fecunds. Són en ells on sorgeixen les coses noves.
Categories: General, Socialisme | Sense Comentaris »