Aquest any, per primera vegada en la història de la humanitat, els habitants de les ciutats superen en nombre els de les zones rurals. La Terra compta amb més de 3.300 milions de persones a les ciutats, quatre vegades més que el 1950. Aquest creixement urbà continuarà: el Fons de les Nacions Unides per la població, en el seu [1] informe anual de juny de 2007, diu que el 2030 les ciutats congregaran prop de 5.000 milions d’habitants. En més d’un 90 % aquest procés es produirà en el tercer món, especialment a l’Àsia i a l’Àfrica. Mentre ciutats com Paris o Tòkio romandran relativament estables els propers 10 anys, Mumbai passarà de 12 a 17 milions, Shangai de 14,5 a 17 milions, Dacca (Bangladesh) de 12 a 17 milions, Lagos (Nigèria) tindrà 16 milions, Karachi 15 milions, etc.

D’ací a vint-i-cinc anys, les ciutats dels “països en vies de desenvolupament” representaran el 80 % de la població mundial.

La qüestió que es planteja, aleshores, és: com seran aquestes megalòpolis? La geògrafa [2] Frauke Kraas, que coordina la [3] MegaCity TaskForce de la Unió Geogràfica Internacional, diu amb raó que “és la qüestió clau pel futur de la humanitat“.

Les visions preocupades, com és lògic, abunden: així [4] Nefise Bazoglu, del Programa de Nacions Unides per l’habitatge (PNUH), diu que “les grans aglomeracions reuniran una població que patirà malnutrició i malalties… Muntanyes d’escombraries dominaran el paisatge… Les oportunitats d’inversió disminuiran. La ciutat a gran escala esdevindrà un càncer que impedirà el desenvolupament, més que un avantatge econòmic”. Al Pentàgon nord-americà, els caps pensants veuen en aquestes enormes concentracions urbanes, fallides i violentes, el terreny d’allò que es comença a denominar la nova “[5] guerra dels cent anys“.

En el seu informe, el Fons de les Nacions Unides per la població alerta que “no hi haurà cap mà invisible que vingui a ordenar el creixement urbà d’acord amb les necessitats socials“. Cal, en efecte, una sobredosi de fonamentalisme neoliberal per confiar que el mercat pugui resoldre el repte que significa la realitat present i futura de les megalòpolis pobres. Des del meu punt de vista, ací trobem una de les claus del sorgiment de plantejaments cap a un nou socialisme.

En tot cas, els trenta propers anys seran crucials per a tots. Dos economistes francesos, Pierre-Noël Giraud i Benoît Lefèvre, consideren per exemple, en un estudi interessant (“[6] Atlanta vs. Barcelone: modèle et contre-modèle“) , que el fet “que les ciutats del Sud adoptin per model Atlanta o Barcelona” pot influir en l’amplada que hagi pres el canvi climàtic al món, a finals de segle. Assenyalen, en aquest sentit, que Barcelona allotja una població superior en un 20 % a la d’Atlanta, en una superfície 26 vegades més petita i consumint 11 vegades menys d’energia per habitant en transport urbà.

• Veure [7] Maîtriser le boom urbain du Sud.
• I també (si es vol): [8] Big bang urbà.