« Activisme | Inici | Crisi democràtica? »
L’adoració de l’home per l’home
Per Raimon Obiols | 28 November, 2007
Imprimir
Ni déu, ni cèsar, ni tribú: l’inici de La Internacional, l’himne històric dels socialistes, és testimoni del fet que, en els seus orígens, el moviment obrer i socialista va formular no dues sinó tres negacions fundacionals. Es desenvolupà no només contra l’opressió política i contra l’ explotació econòmica de l’home per l’home, sinó també contra l’adoració per l’home per l’home, és a dir contra l’idolatria que tant sovint ha anat associada a las construccions humanes: a les religions, les pàtries, els moviments i partits, les ideologies… En els seus inicis, el moviment obrer i socialista fou irreverent: es pronuncià contra les genuflexions davant les idees i els dirigents, contra els dogmatismes i les adhesions cegues als líders de torn.
Com ha escrit recentment Jordi Borja, “la lletra de La Internacional en la seva època, amb el llenguatge d’aleshores, expressava una aspiració revolucionària de les classes treballadores: ni déus, poders no humans utilitzats per oprimir, ni cèsars, cabdills que se situaven per damunt dels pobles per exercir un poder sobre ells, ni tribuns, denunciadors dels mals sense anomenar els responsables d’aquests ni enfrontar-se amb ells?”. És una llàstima que la component llibertària del socialisme perdés sovint la partida enfront dels plantejaments més dogmàtics i autoritaris. No és aquesta la menor de les tragèdies de l’esquerra del segle XX, massa sovint prostituïda per les deformacions patològiques i criminals d’allò que eufemísticament es denominà el “culte a la personalitat”: l’estalinisme i altres desgràcies.
Em sembla que en la dimensió llibertària original del moviment socialista, que coincideix amb el millor liberalisme d’esquerres (per exemple el de Stuart Mill), hi ha pistes de futur per la renovació de les esquerres del segle XXI. Pepe Zaragoza ho apuntava fa un parell de dies en un article a La Vanguardia, esmentant Carlo Rosselli, que tant agradava a l’Ernest Lluch. La seva tesi era que sols el socialisme, concebut com la plena realització de la democràcia pot donar substància pròpia a la llibertat humana, perquè garanteix a cada persona els mitjans socials i materials que li poden permetre realitzar lliurement el seu projecte de vida.
Hi ha un perspectiva addicional en defensa de la irreverència d’esquerra: significa una garantia enfront dels errors associats a tota deriva autoritària (com la situació a Veneçuela s’encarrega aquests dies de recordar-nos). Hi ha un lema associat als moviments de codi obert a internet que expressa clarament aquesta idea: “We are smarter than me” (“Nosaltres som més intel·ligents que jo”).
“Totes les grans veritats han aparegut inicialment com blasfèmies”, deia Bernard Shaw. Diguem-ho amb menys contundència: la irreverència es sempre un requisit indispensable de la recerca de la veritat i del progrés. És per això que ha de ser un tret consubstancial i irrenunciable del socialisme.
Categories: General, Socialisme | 4 Comentaris »
November 28th, 2007 a les 11:48
Raimon i lectors del Raimon,
us recomano un llibre en la direcció del “We are smarter than me”: “The Wisdom of Crowds: Why the Many Are Smarter Than the Few” de James Surowiecki.
Salut,
Quico Trillas
November 28th, 2007 a les 21:28
Com m’agradaria acaparar tant de saber amb poc temps per poder contribuir a recuperar el nostre socialisme entre les bases, els càrrecs i la resta de ciutadans… tant sol els homes/dones al servei dels homes/dones… sé que no faig tard, però, no tinc prou força, i la lluita es dura perquè pensaments dretans s’han instal·lat entre nosaltres i, el més trist, son acceptats.
Hi ha molta feina i s’ha oblidat el saber.
December 4th, 2007 a les 1:27
L’altre dia un avi em va dir: “estoy más parado que el reloj de la revolución”. Em sembla que tenia força raó.
December 5th, 2007 a les 12:05
Com m’agradat de trobar, negre sobre blanc, aquestes idees sobre la dimensió llibertaria dins del moviment socialista!!!
Fa treinta anys que no ho sentía a dir.
Les idees tornen com la moda vestimentaria per necessitat de novetat ja probada?
Podriem proposar el social-llibertarisme versus el social-lliberalisme?