- Notes de Brussel·les - https://www.noucicle.org/obiols -

Els amics de Catalunya

Posted By Raimon Obiols On 28 January 2009 @ 12:18 In Política catalana,Semblances,Socialisme | 3 Comments

[1] El nostre és un país de paradoxes: els qui es proclamen “imparables” s’aturen sovint a les quatre passes, però en canvi hi ha sempre un fons de tenacitat, sovint silenciosa, que acaba salvant obstacles aparentment insuperables. No és ben bé el seny i la rauxa. És la tendència, d´una banda, a la gesticulació verbalista i fatxenda i, de l’altra, la persistència d’actituds, en la base del pais, de fidel continuitat, d´idealisme realista; una tossuderia de la identitat col.lectiva, una voluntat congènita de no ser altra cosa que alló que som. Com a país, això ens ha salvat.

Els fonaments populars de la identitat catalana son molt bons, molt sòlids. El popolino romà es queixava dels Borja al Vaticà (“O Dio, la chiesa in mani dei catalani!”); però, què hauria estat de Catalunya en mans d’un popolino romà? No ho sabrem mai. Sí sabem, en canvi, que el nostre poble ha superat totes les desfetes: la de 1714, la de 1939, amb la temptativa d’anorreament de les llibertats i de la llengua. I encara d’altres. La constància ha produït victòries.

I també la solidaritat, el tracte obert, igualitari i respectuós de les diferències, la identificació generosa amb la causa comuna del progrés. Els trets del poble de Catalunya que enamoraren l’Orwell del Hommage to Catalonia, quan combatia a les ordres de Josep Rovira i de Josep Pané en el front d’Aragó.

Un català, Ramon Fernéndez Jurado, nascut a Andalusia, lluità amb Orwell a la mateixa divisió. Amb sis ferides de guerra, Ramon féu la clandestinitat dels anys 40, s’exilià a Xile, tornà a Catalunya, i morí sent diputat socialista al Parlament de Catalunya. Jo havia fet moltes hores de carretera amb Fernàndez Jurado. Era capaç de recitar de memòria quasi tot el Romancero gitano de Garcia Lorca, i era mestre de català a L’Hospitalet i a Bellvitge; escrivia poesia en català.

Un dia, Fernàndez Jurado m’explicà un acudit més vell que l’anar a peu. És aquell en el que Babar, el rei dels elefants, encarrega a alguns europeus llibres sobre la seva espècie. L’alemany en fa un, de centenars de pàgines,>> amb el títol “”Prolegòmens de la condició metafísica de l’elefant“. El francés, un breu tractat sobre “L’elefant i l’amor“. El català, un text sobre “L’elefant i la qüestió nacional catalana“.

No vaig voler dir-li al meu amic que coneixia aquell innocent acudit des de la meva més tendra infància. Però ara penso que, en el fons, l’acudit no és tant innocent. Apunta a la tendència irrefrenable d’alguns a veure-ho tot des del prisma de l’obsessió identitarista. Creieu-me: és contraproduent. Sotmesos a disquisicions inacabables sobre la nostra identitat, ni Orwell s’hagués fet amic de Catalunya, ni Fernàndez Jurado s’hagués fet català.


3 Comments (Open | Close)

3 Comments To "Els amics de Catalunya"

#1 Comment By Manuel Mas On 28 January 2009 @ 14:02

Als deu comentaris sobre la Conferència Oberta (15-01-09) parlaves del ressorgiment dels plantejaments unitaris (5). El problema és com avancem en aquests plantejaments amb el panorama polític que tenim al país. Res amb la dreta, evidentment. Però, què podem fer amb l’embafament col•lectiu (són paraules teves que comparteixo) del nacionalisme identitarista que no afluixa gens? Si es resolguessin d’una vegada els temes del finançament i la constitucionalitat del Estatut potser fora possible. Però, tot i resolent-se, sóc pessimista, i aquest és el moll de l’os de la situació política actual. L’acudit que expliques de Babar és expressiu i, com bé dius, vell.
Per cert, no he sentit el rumor de que proposem el canvi del himne nacional, però no estaria malament pensar, tot mantenint la música, en la lletra que sembla va fer Salvador Espriu: Si volíeu escoltar, obrireu la finestra…
Salutacions cordials.

#2 Comment By Gabriel Jaraba On 28 January 2009 @ 17:18

L’obsessió identitarista foragita de la causa nacional catalana els propis catalanistes no nacionalistes i crea un cordó sanitari entre els “autòctons” i els nous immigrats. És allò del “salvavides de ferro”, que et llencen quan t’ofegues i amb el qual t’enfonses més. Els recentment candidats identitaristes al Parlament europeu faran ben aviat amistats, presentant-se com a fatxendes reis de la festa nacionalista i oblidant que a Europa hi ha un abans i desprès en aquesta qüestió arran de la guerra dels Balcans.

#3 Comment By Enric Benages On 28 January 2009 @ 18:30

Amic Raimon,
Deixa’m constatar que de Fernandez Jurado malhauradament, n’hi han pocs. El recordo com un home amb el cos maltractat però amb l’anima forta. El vaig apreciar i em dol no haber-lo tractat més…
Per altra banda la identitat de Catalunya no és avui com era abans, ni ho sera demà com ho és ara.
Crec que en bona mesura serà fruit del que Catalunya ofereixi als nouvinguts. Insisteixo sovint en el concepte de “ciutadania”. Em sembla que hem d’anar per aqui.


Article printed from Notes de Brussel·les: https://www.noucicle.org/obiols

URL to article: https://www.noucicle.org/obiols/?p=1030

URLs in this post:
[1] Image: http://www.noucicle.org/obiols/wp-content/uploads/2009/01/fernandez-jurado.jpg