{"id":5244,"date":"2012-02-21T12:11:06","date_gmt":"2012-02-21T10:11:06","guid":{"rendered":"http:\/\/www.noucicle.org\/lhora\/?p=5244"},"modified":"2012-03-09T12:46:51","modified_gmt":"2012-03-09T10:46:51","slug":"josep-fontana-%e2%80%9cmes-enlla-de-la-crisi-la-gran-divergencia%e2%80%9d","status":"publish","type":"post","link":"https:\/\/www.noucicle.org\/lhora\/josep-fontana-%e2%80%9cmes-enlla-de-la-crisi-la-gran-divergencia%e2%80%9d\/","title":{"rendered":"Josep Fontana: \u201cM\u00e9s enll\u00e0 de la crisi, la gran diverg\u00e8ncia\u201d"},"content":{"rendered":"

\"\"<\/a>Del que voldria parlar no \u00e9s tant de la crisi actual com del que est\u00e0 passant m\u00e9s enll\u00e0 de la crisi: d’alguna cosa que se’ns oculta rera la seva aparen\u00e7a. Per explicar-ho necessitar\u00e9 comen\u00e7ar una mica enrere en el temps.<\/p>\n

Ens vam educar amb una visi\u00f3 de la hist\u00f2ria que feia del progr\u00e9s la base d’una explicaci\u00f3 global de l’evoluci\u00f3 humana. Primer en el terreny de la producci\u00f3 de b\u00e9ns i riqueses: la humanitat havia avan\u00e7at fins a l’abund\u00e0ncia dels temps moderns a trav\u00e9s de les etapes de la revoluci\u00f3 neol\u00edtica i la revoluci\u00f3 industrial. Despr\u00e9s havia vingut la lluita per les llibertats i pels drets socials, des de la Revoluci\u00f3 francesa fins a la vict\u00f2ria sobre el feixisme a la Segona Guerra Mundial, que va permetre l’assentament de l’estat del benestar. No m’estic referint a una visi\u00f3 sect\u00e0ria de l’esquerra, ni menys encara marxista, sin\u00f3 a una cosa tan respectable com all\u00f2 que els anglosaxons anomenen la visi\u00f3 whig de la hist\u00f2ria, segons la qual, cito per la wikipedia, “es representa el passat com una progressi\u00f3 inevitable cap a cada cop m\u00e9s llibertat i m\u00e9s il\u00b7lustraci\u00f3”.<\/em><\/p>\n

Fins a cert punt aix\u00f2 era veritat, per\u00f2 no era, com se’ns deia, el fruit d’una regla interna de l’evoluci\u00f3 humana que implicava que l’avan\u00e7 del progr\u00e9s fos inevitable -la il\u00b7lusi\u00f3 que ten\u00edem la hist\u00f2ria del nostre costat, \u00e9s el que ens consolava en cada frac\u00e0s-, sin\u00f3 la conseq\u00fc\u00e8ncia d’uns equilibris de forces en qu\u00e8 les vict\u00f2ries assolides eren menys el fruit de revolucions triomfants, que el resultat de pactes i concessions obtingudes de les classes dominants, sovint a trav\u00e9s dels sindicats, a canvi d’evitar una aut\u00e8ntica revoluci\u00f3 que transform\u00e9s del tot les coses.<\/p>\n

Per dir-ho simplement, des de la Revoluci\u00f3 Francesa fins als anys setanta del segle passat les classes dominants de la nostra societat van viure atemorides per fantasmes que pertorbaven el seu somni, portant-los a t\u00e9mer que podien perdre-ho tot en mans d’un enemic revolucionari: primer van ser els jacobins, despr\u00e9s els carbonaris, els ma\u00e7ons, m\u00e9s endavant els anarquistes i finalment els comunistes. Eren en realitat amenaces fantasmals, que no tenien cap possibilitat de convertir-se en realitat, per\u00f2 aix\u00f2 no impedia que la por que despertaven fos aut\u00e8ntica.<\/p>\n

En un article sobre la situaci\u00f3 actual d’It\u00e0lia publicat a La Vanguardia el passat mes d’octubre es podia llegir: “els beneficis socials van ser el fruit d’un pacte pol\u00edtic durant la guerra freda”<\/em>. No nom\u00e9s durant la guerra freda, si no \u00e9s que parlem d’una “guerra” de dos-cents anys, des de la revoluci\u00f3 francesa en endavant. El que aquest reconeixement significa, d’altra banda, \u00e9s que ara no tenen cap inconvenient a confessar que ens van enganyar: que no es tractava d’establir un sistema que ens garant\u00eds un futur indefinit de millora per a tots, sin\u00f3 que nom\u00e9s els interessava neutralitzar els dissidents mentre eliminaven qualsevol risc de subversi\u00f3.<\/p>\n

Les pors que van pertorbar els somnis de la burgesia al llarg de prop de dos-cents anys es van acabar en els setanta del segle passat. Cada vegada estava m\u00e9s clar que ni els comunistes estaven per fer revolucions -el 1968 s’havien desent\u00e8s de la de Par\u00eds i havien aixafat la de Praga-, ni tenien la for\u00e7a suficient per imposar-se en l’escenari de la guerra freda. Va ser a partir de llavors quan, havent perdut la por a la revoluci\u00f3, els burgesos van decidir que no necessitaven seguir fent concessions. I aix\u00ed segueixen avui.<\/p>\n

Deixin-me examinar aquesta q\u00fcesti\u00f3 en la seva \u00faltima etapa. El per\u00edode de 1945 a 1975 havia estat en el conjunt dels pa\u00efsos desenvolupats una \u00e8poca en qu\u00e8 un repartiment m\u00e9s equitatiu dels ingressos havia perm\u00e8s millorar la sort de la majoria. Els salaris creixien al mateix ritme que augmentava la productivitat, i amb ells creixia la demanda de b\u00e9ns de consum per part dels assalariats, la qual cosa condu\u00efa a un augment de la producci\u00f3. \u00c9s el que Robert Reich<\/strong>, que va ser secretari de Treball amb Clinton<\/strong>, descriu com l’acord t\u00e0cit pel qual “els patrons pagaven als seus treballadors prou perqu\u00e8 aquests compressin el que els seus patrons venien”<\/em>. Era, s’ha dit, “una democr\u00e0cia de classe mitjana” <\/em>que implicava “un contracte social no escrit entre la feina, els negocis i el govern, entre les elits i les masses”<\/em>, que garantia un repartiment equitatiu dels augments en la riquesa .<\/p>\n

Aquesta tend\u00e8ncia es va invertir durant els anys setanta, despr\u00e9s de la crisi del petroli, que va servir de pretext per iniciar el canvi. La primera conseq\u00fc\u00e8ncia de la crisi econ\u00f2mica havia estat que la producci\u00f3 industrial del m\u00f3n disminu\u00eds en un deu per cent i que milions de treballadors quedessin a l\u2019atur, tant a Europa occidental com als Estats Units. Aquests van ser, per aix\u00f2, anys de commoci\u00f3 social, amb els sindicats mobilitzats a Europa en defensa dels interessos dels treballadors, el que va permetre retardar aqu\u00ed unes d\u00e8cades els canvis que s’estaven produint ja en els Estats Units i a la Gran Bretanya, on els empresaris, sota el patrocini de Ronald Reagan<\/strong> i de la senyora Thatcher<\/strong>, van decidir que aquest era el moment per iniciar una pol\u00edtica de lluita contra els sindicats, de desballestament de l’estat de benestar i de liberalitzaci\u00f3 de l’activitat empresarial.<\/p>\n

La lluita contra els sindicats es va completar amb una s\u00e8rie d’acords de llibertat de comer\u00e7 que van permetre deslocalitzar la producci\u00f3 a altres pa\u00efsos, on els salaris eren m\u00e9s baixos i els controls sindicals m\u00e9s febles, i importar els seus productes, de manera que els empresaris no nom\u00e9s feien majors beneficis, en disminuir els seus costos de producci\u00f3, sin\u00f3 que debilitaven la capacitat dels obrers del seu pa\u00eds per lluitar per la millora de les seves condicions de treball i de la seva remuneraci\u00f3: els salaris reals van baixar en un 7 per cent de 1976 al 2007 als Estats Units, i ho han seguit fent despr\u00e9s de la crisi.<\/p>\n

Aix\u00ed es va iniciar el que Paul Krugman<\/strong> ha anomenat “la gran diverg\u00e8ncia”, el proc\u00e9s pel qual es va produir un enriquiment considerable de l’1 per cent dels m\u00e9s rics i l’empobriment de tots els altres. Als Estats Units, que citar\u00e9 sovint per dues raons -perqu\u00e8 hi ha bones estad\u00edstiques sobre la seva evoluci\u00f3 i perqu\u00e8 el que passa all\u00e0 \u00e9s l’anunci del que passar\u00e0 aqu\u00ed m\u00e9s endavant-, es va poder veure en vig\u00edlies de la crisi de 2008 que aquest 1 per cent dels m\u00e9s rics rebia el 53 per cent de tots els ingressos (aix\u00f2 \u00e9s m\u00e9s que el 99 per cent restant).<\/p>\n

En les primeres etapes aquest proc\u00e9s potser resultava poc perceptible, per\u00f2 quan els seus efectes es van anar acumulant van acabar despertant la consci\u00e8ncia d’una desigualtat social en constant augment. Al maig de 2011 Joseph Stiglitz<\/strong> va publicar un article que es titulava: “De l’1%, per a l’1% i per l’1%”<\/em>, on deia que els nord-americans, que estaven contemplant com es produ\u00efen en molts pa\u00efsos, per exemple en els de la primavera \u00e0rab, protestes contra r\u00e8gims opressius que concentraven una gran massa de riquesa en les mans d’una elit integrada per molt pocs, no s’adonaven que aix\u00f2 passava tamb\u00e9 al seu propi pa\u00eds.<\/p>\n

Aquest 1 per cent ha estat un dels lemes principals dels moviments d’ocupaci\u00f3 que s’han desenvolupat en diverses ciutats nord-americanes. Per\u00f2 Krugman<\/strong> ha fet una an\u00e0lisi encara m\u00e9s afinada que mostra que \u00e9s en realitat el 0’1%, \u00e9s a dir l’u per mil dels nord-americans, els que concentren la major part d’aquesta riquesa. “Qui s\u00f3n aquests de l’1 per mil?, es pregunta: S\u00f3n heroics emprenedors que creen llocs de treball? No. En la seva major part s\u00f3n dirigents de companyies (…) o guanyen els diners amb les finances”.<\/em><\/p>\n

<\/em>Els resultats a llarg termini de la gran diverg\u00e8ncia, que s’iniciava als Estats Units i a la Gran Bretanya en els anys setanta i que es va estendre despr\u00e9s a Europa, van transformar profundament les nostres societats. Les conseq\u00fc\u00e8ncies d’una immensa redistribuci\u00f3 de la riquesa cap amunt no nom\u00e9s s’han manifestat en l’empobriment relatiu dels treballadors i de les classes mitjanes, sin\u00f3 que han donat als empresaris una influ\u00e8ncia pol\u00edtica amb la qual, a partir d’aquest moment, els resulta cada vegada m\u00e9s f\u00e0cil fixar les regles que els permeten consolidar el seu poder.<\/p>\n

Aquesta redistribuci\u00f3 cap amunt no \u00e9s el resultat natural del funcionament del mercat, com es pret\u00e9n que ens creiem, sin\u00f3 el d’una acci\u00f3 deliberada. El seu origen \u00e9s netament pol\u00edtic. El primer programa que va inspirar aquest moviment el va expressar Lewis Powell<\/strong> a l’agost de 1971 en un “Memor\u00e0ndum confidencial. Atac al sistema americ\u00e0 de lliure empresa “, escrit per la “United States Chamber of Commerce”, que es va encarregar de fer-lo circular entre els seus associats. Powell<\/strong> denunciava el risc que implicava l’avan\u00e7 en la societat nord-americana d’idees contr\u00e0ries al “sistema de lliure empresa”<\/em>, exposades no nom\u00e9s per extremistes d’esquerra, sin\u00f3 per “elements totalment respectables del sistema”<\/em>, i insistia en la necessitat de combatre-les, sobretot en el terreny de l’educaci\u00f3.<\/p>\n

El memor\u00e0ndum tenia una primera part sobre l’amena\u00e7a que representaven els “estudiants universitaris, els professors, el m\u00f3n dels mitjans de comunicaci\u00f3, els intel\u00b7lectuals i les revistes liter\u00e0ries, els artistes i els cient\u00edfics”<\/em>, i proposava plans d’atac per netejar les universitats i vigilar els llibres de text, per a aix\u00f2 demanava a les organitzacions empresarials que actuessin amb fermesa. No m’ocupar\u00e9 ara d’aquesta batalla de les idees, que ha arribat avui a l’extrem de proposar l’eliminaci\u00f3 de l’escola p\u00fablica, sin\u00f3 d’una altra part del memor\u00e0ndum que tindria conseq\u00fc\u00e8ncies m\u00e9s immediates i transcendentals. Powell<\/strong> advertia: “No s’ha de menysprear l’acci\u00f3 pol\u00edtica, mentre esperem el canvi gradual de l’opini\u00f3 p\u00fablica que ha d’aconseguir-se a trav\u00e9s de l’educaci\u00f3 i la informaci\u00f3. El m\u00f3n dels negocis ha d’aprendre la lli\u00e7\u00f3 que fa temps van aprendre els sindicats i altres grups d’interessos. La lli\u00e7\u00f3 que el poder pol\u00edtic \u00e9s necessari, que aquest poder s’ha de cultivar ass\u00edduament i que, quan convingui, cal usar-lo agressivament i amb determinaci\u00f3 “<\/em>.<\/p>\n

Per emprendre aquest programa es necessitaven organitzacions empresarials potents, que disposessin de recursos suficients. “La for\u00e7a resideix en l’organitzaci\u00f3, en una planificaci\u00f3 i realitzaci\u00f3 persistents durant un per\u00edode indefinit d’anys”<\/em>. Aquesta crida a la lluita pol\u00edtica va tenir efectes immediatament en l’activitat de les associacions empresarials i sobretot de la “United States Chamber of Commerce”, que pret\u00e9n ser avui “la major federaci\u00f3 empresarial del m\u00f3n, en representaci\u00f3 dels interessos de m\u00e9s de 3 milions d’empreses”<\/em>. Aquestes associacions no nom\u00e9s van emprendre grans campanyes de propaganda, sin\u00f3 que van accentuar la seva participaci\u00f3 en les campanyes electorals a trav\u00e9s de Comit\u00e8s d’Acci\u00f3 Pol\u00edtica, en una activitat que ha augmentat considerablement des de 2009, despr\u00e9s de la decisi\u00f3 del Tribunal suprem Citizens United, que ha liberalitzat les inversions de les empreses en la pol\u00edtica, en nom del dret a la lliure expressi\u00f3 (\u00e9s a dir, considerant a les empreses com a persones i atribuint-hi els mateixos drets). La gran quantitat de recursos proporcionats pels empresaris explica, per exemple, que la United States Chamber of Commerce invert\u00eds en les eleccions nord-americanes de 2010 m\u00e9s que els comit\u00e8s dels dos partits, dem\u00f2crata i republic\u00e0, junts.<\/p>\n

No es tracta tan sols de donatius per a les campanyes, sin\u00f3 tamb\u00e9 de formes diverses de pagar els seus serveis als pol\u00edtics, entre elles la de garantir-los la compensaci\u00f3 quan deixen la pol\u00edtica. I, sobretot, de la actuaci\u00f3 constant dels anomenats “lobbyists”, que atenen les peticions dels pol\u00edtics. En el passat any 2011 es calcula que les empreses han gastat 3.270 milions de d\u00f2lars en atendre els congressistes i als alts funcionaris federals. Les 30 grans companyies van gastar entre 2008 i 2010 m\u00e9s en aix\u00f2 que en pagar impostos.<\/p>\n

\u00bfQue ha aconseguit el m\u00f3n empresarial amb aquest assalt al poder? El juliol de l’any passat, Michael Cembalest<\/strong>, cap d’inversions de JPMorgan Chase, escrivia, en una carta adre\u00e7ada nom\u00e9s als seus clients, que es va con\u00e8ixer perqu\u00e8 la va descobrir un periodista, que “els marges de benefici han aconseguit nivells que no s’havien vist des de fa d\u00e8cades”<\/em>, i que “les reduccions de salaris i prestacions expliquen la major part d’aquesta millora”<\/em>. “La compensaci\u00f3 pel treball est\u00e0 als Estats Units en l’actualitat al m\u00ednim en cinquanta anys en relaci\u00f3 tant amb les xifres de vendes de les empreses com del PIB dels Estats Units”.<\/em><\/p>\n

Un altre benefici indiscutible ha estat la disminuci\u00f3 de les seves contribucions al sosteniment de l’estat. El pes pol\u00edtic creixent de les empreses ha condu\u00eft a la situaci\u00f3 paradoxal que aquestes escapin a la fiscalitat per la doble via de negociar retallades d’impostos i exempcions particulars, i de tenir llibertat per aflorar els beneficis en les subsidi\u00e0ries que tenen en paradisos fiscals, on amb prou feines paguen impostos. Un estudi de novembre de 2011 conclou que el conjunt de les 280 majors empreses dels Estats Units no han pagat en els tres anys \u00faltims m\u00e9s que un 18’5% dels seus beneficis. Per\u00f2 \u00e9s que una quarta part d’aquestes n’han pagat menys del 10%, i 30 de les m\u00e9s grans no han pagat res en tres anys, sin\u00f3 que a sobre han rebut devolucions. El que es diu de les empreses s’aplica tamb\u00e9 als empresaris: del 1985 al 2004 els 400 americans m\u00e9s rics han passat de pagar un 29 per cent dels seus ingressos a nom\u00e9s un 18 per cent, molt menys que els petits comerciants o els treballadors a sou. I quan Obama<\/strong> va pretendre que els que guanyessin m\u00e9s d’un mili\u00f3 de d\u00f2lars l’any paguessin el mateix tipus que el ciutad\u00e0 mitj\u00e0 nord-americ\u00e0, no va aconseguir que el congr\u00e9s aprov\u00e9s la mesura. Com ha dit Stiglitz<\/strong> “els rics estan usant els seus diners per assegurar mesures fiscals que els permetin fer-se encara m\u00e9s rics. En lloc d’invertir en tecnologia o en investigaci\u00f3, obtenen majors rendiments invertint a Washington “.<\/em><\/p>\n

Hi ha un tercer aspecte d’aquests beneficis que \u00e9s la desregulaci\u00f3 de les lleis que controlen alguns aspectes de l’activitat empresarial. Un estudi recent de dos economistes del Fons Monetari Internacional, que han analitzat el paper de les contribucions econ\u00f2miques de les empreses en la pol\u00edtica, arriba a la conclusi\u00f3, que llegeixo literalment, que “la despesa realitzada est\u00e0 directament relacionada amb la possibilitat de que un legislador canvi\u00ef de postura a favor de la desregulaci\u00f3”<\/em>. Aix\u00f2, que en el sector de la ind\u00fastria els ha perm\u00e8s reduir, o fins i tot anul\u00b7lar, les despeses relacionades amb el control de la pol\u00b7luci\u00f3, ha tingut en l’activitat financera unes conseq\u00fc\u00e8ncies que s\u00f3n les que han condu\u00eft directament a la crisi de 2008.<\/p>\n

Gr\u00e0cies a la supressi\u00f3 de controls sobre les seves activitats, que va culminar durant la presid\u00e8ncia de Clinton<\/strong>, les entitats financeres van poder llan\u00e7ar-se a un joc especulatiu amb derivats i altres productes d’alt risc, que semblaven m\u00e9s propis d’un casino de joc que de la banca, mentre els dirigents de la Reserva Federal estimulaven l’optimisme dels especuladors, rebaixant els tipus d’inter\u00e8s i animant al p\u00fablic a qu\u00e8 gast\u00e9s, a que compr\u00e9s cases amb cr\u00e8dits hipotecaris i invert\u00eds en operacions financeres de risc.<\/p>\n

Aquesta febre especuladora es produ\u00efa en un pa\u00eds que, com a resultat de la seva desindustrialitzaci\u00f3, estava convertint en una activitat fonamental el sector FIRE (Finance, Insurance and Real Estate, o sigui Finances, assegurances i negoci immobiliari). Una desindustrialitzaci\u00f3 semblant s’ha produ\u00eft a Gran Bretanya, que de ser “la f\u00e0brica del m\u00f3n”<\/em> va voler convertir-se en “el banc del m\u00f3n”, <\/em>i que viu ara amb l’angoixa del que pot succeir si perd aquesta gran font d’exportaci\u00f3 de serveis, tenint en compte la situaci\u00f3 d’una economia en qu\u00e8 “la demanda dom\u00e8stica ser\u00e0 probablement escassa en molts anys (…), mentre els consumidors s’esforcen a fer front als seus deutes i el govern batalla per reduir el d\u00e8ficit pressupostari”<\/em>.<\/p>\n

La nostra situaci\u00f3 \u00e9s m\u00e9s complexa, ja que si b\u00e9 hem perdut el teixit industrial tradicional, comptem amb una considerable ind\u00fastria de propietat estrangera a la qual proporcionem treball barat, \u00e9s a dir que ens ha tocat el paper de receptors de la ind\u00fastria que altres pa\u00efsos m\u00e9s pr\u00f2spers deslocalitzen, i que conservarem mentre els seguim garantint salaris baixos. La qual cosa em mou a preguntar-me com s’explica que, si el treball dels nostres obrers \u00e9s poc competitiu, com s’argumenta per proposar rebaixes de sous i drets, Volkswagen, Ford, o Renault vinguin a fabricar cotxes aqu\u00ed. En el que s\u00ed ens anem assemblant a les economies avan\u00e7ades \u00e9s en el pes dominant que ha adquirit entre nosaltres el sector financer.<\/p>\n

La influ\u00e8ncia pol\u00edtica adquirida pels empresaris explica per qu\u00e8, quan s’ha produ\u00eft la crisi -a Am\u00e8rica del Nord, a Gran Bretanya o a Espanya- l’estat ha anat a salvar les empreses financeres amb rescats multimilionaris, per\u00f2 no ha fet un esfor\u00e7 equivalent per remeiar la situaci\u00f3 dels molts ciutadans que perden la casa, en ser incapa\u00e7os de seguir pagant les hipoteques, ni per assegurar est\u00edmuls a les activitats productives per tal de combatre l’atur.<\/p>\n

Lluny d’aix\u00f2, el que s’ha fet, per justificar els sacrificis que s’estan imposant a la majoria, \u00e9s difondre la faula que la crisi econ\u00f2mica es deu a l’excessiu cost de les despeses socials de l’estat, i que la soluci\u00f3 consisteix en aplicar una brutal pol\u00edtica d’austeritat fins que s’acabi amb el d\u00e8ficit del pressupost, la qual cosa, com veurem, resulta impossible a partir d’aquesta pol\u00edtica.<\/p>\n

Val la pena escoltar aquesta hist\u00f2ria com l’explica Krugman<\/strong>: “En el primer acte els banquers es van aprofitar de la desregulaci\u00f3 per llan\u00e7ar-se a una especulaci\u00f3 desbordada, inflant les bombolles amb pr\u00e9stecs incontrolats, en el segon les bombolles van esclatar i els banquers van ser rescatats amb diners dels contribuents, mentre els treballadors patien les conseq\u00fc\u00e8ncies, i en el tercer, els banquers van decidir emprar els diners que havien recuperat en donar suport a pol\u00edtics que els prometien baixar-los els impostos i desmuntar les poques regulacions que s’havien imposat despr\u00e9s de la crisi”.<\/em> Pensen vost\u00e8s que aquesta \u00e9s una hist\u00f2ria ex\u00f2tica, que nom\u00e9s pot referir-se als Estats Units? Doncs no, nosaltres tamb\u00e9 vam tenir una bombolla immobili\u00e0ria desbordada, inflada amb els cr\u00e8dits que van concedir bancs i caixes d’estalvi. Ara estem en el segon acte, el del rescat “mentre els treballadors pateixen les conseq\u00fc\u00e8ncies”<\/em>. Ens queda el desenlla\u00e7, aquest tercer acte que, si no es fa alguna cosa per evitar-ho, ser\u00e0 semblant: \u00e9s a dir, que es recuperaran els bancs, per\u00f2 no els llocs de treball, tal com est\u00e0 passant avui als Estats Units.<\/p>\n

Ning\u00fa ignora que l’austeritat \u00e9s incompatible amb el creixement econ\u00f2mic. Peter Radford<\/strong> el sintetitza en poques paraules: “l’austeritat disminueix una economia. \u00c9s un acte de retroc\u00e9s. Disminueix la demanda. Els ingressos cauen. Pagar els deutes a partir d’una menor quantitat de diners significa que hi ha menys diners per a altres despeses. Del creixement es passa a la decad\u00e8ncia “.<\/em><\/p>\n

<\/em>Una revisi\u00f3 del passat demostra que la pol\u00edtica d’austeritat mai ha funcionat i que no t\u00e9 sentit en la situaci\u00f3 actual. Ho sost\u00e9, per exemple, Richard Koo<\/strong>, economista en cap del Nomura Research Institute de T\u00f2quio, que, despr\u00e9s d’haver analitzat comparativament la crisi econ\u00f2mica dels anys trenta, les d\u00e8cades perdudes de Jap\u00f3 i la crisi actual als Estats Units i a l\u2019”eurozona” , conclou que:<\/p>\n

\u201cEncara que evitar la despesa p\u00fablica exagerada \u00e9s la manera adequada de procedir quan el sector privat de l’economia est\u00e0 en plena forma i maximitza els beneficis, res resulta pitjor que la restricci\u00f3 de la despesa p\u00fablica quan un sector privat en mal estat est\u00e0 reduint els seus deutes”.<\/em> Actuar sobre una economia que estalvia per\u00f2 no inverteix reduint la despesa p\u00fablica no fa m\u00e9s que agreujar la seva situaci\u00f3. Koo<\/strong> sost\u00e9 que la crisi, que va comen\u00e7ar en el sector immobiliari nord-americ\u00e0, continua sent una crisi banc\u00e0ria, que ha acabat encomanant a l’economia i als comptes p\u00fablics, i pensar que aquests problemes es resolen “amb una sobredosi d’ajustaments”<\/em> i amb reformes constitucionals “\u00e9s un complet disbarat”<\/em>.<\/p>\n

M\u00e9s contundent encara \u00e9s l’opini\u00f3 que Krugman<\/strong> ha expressat aquesta mateixa setmana: “El m\u00e9s indignant d’aquesta trag\u00e8dia \u00e9s que \u00e9s totalment innecess\u00e0ria. Fa mig segle, qualsevol economista (…) us podia haver dit que l\u2019austeritat en temps de depressi\u00f3 era una molt mala idea. Per\u00f2 els pol\u00edtics, els entesos i, sento dir-ho, molts economistes van decidir, sobretot per raons pol\u00edtiques, oblidar el que sabien. I milions de treballadors estan pagant el preu de la seva deliberada amn\u00e8sia”.<\/em><\/p>\n

<\/em>No ha estat el deute p\u00fablic la causa de la crisi dels pa\u00efsos del sud d’Europa. Una an\u00e0lisi de les xifres de les \u00faltimes d\u00e8cades mostra que els problemes d’aquests pa\u00efsos no procedeixen d’un exc\u00e9s de despesa p\u00fablica, sin\u00f3 que s\u00f3n una conseq\u00fc\u00e8ncia de la pr\u00f2pia crisi. Una an\u00e0lisi de la relaci\u00f3 que ha existit entre el deute p\u00fablic i el PIB d’aquests pa\u00efsos, demostra que va estar millorant (aix\u00f2 \u00e9s disminuint) fins el 2007. L’endeutament posterior de l’estat \u00e9s conseq\u00fc\u00e8ncia de les c\u00e0rregues que ha assumit com a conseq\u00fc\u00e8ncia de la crisi banc\u00e0ria, no d’un exc\u00e9s anterior de despesa p\u00fablica. Si llegeixen vost\u00e8s la premsa, fixant-se en les dades que ofereix i no en la doctrina que predica, veuran que el que realment preocupa als nostres governants \u00e9s com posar remei al problema que per al sistema bancari representen les grans inversions immobili\u00e0ries efectuades en anys d’euf\u00f2ria en que aquestes fantasies s’estaven finan\u00e7ant amb els nostres estalvis.<\/p>\n

No importa que economistes guardonats amb el Premi Nobel, com Stiglitz<\/strong> i Krugman<\/strong>, condemnin la pol\u00edtica d’austeritat. Perqu\u00e8 resulta que, en realitat, aquesta pol\u00edtica beneficia els mateixos que han causat el desastre i afavoreix la continu\u00eftat del seu enriquiment. Com diu Michael Hudson<\/strong>: “No hi ha cap necessitat (…) que els dirigents financers d’Europa imposin una depressi\u00f3 a la major part de la seva poblaci\u00f3. Per\u00f2 \u00e9s una gran oportunitat de guany per als bancs, que han aconseguit el control de la pol\u00edtica econ\u00f2mica del Banc Central Europeu (…). Una crisi del deute permet a la l’elit financera dom\u00e8stica i als banquers estrangers endeutar a la resta de la societat”.<\/em><\/p>\n

Els resultats es poden veure ja en l’experi\u00e8ncia de Gr\u00e8cia, on les mesures d’austeritat imposades per la Uni\u00f3 Europea i el FMI estan posant en perill el creixement econ\u00f2mic, i tenen unes dur\u00edssimes conseq\u00fc\u00e8ncies socials: els su\u00efcidis i el crim augmenten, la massa dels nous pobres est\u00e0 integrada per joves que no troben feina i per persones de mitjana edat que han perdut la seva, mentre falten als hospitals els medicaments essencials, incloent les vacunes, el que pot fer que ressorgeixin la poliomielitis o la dift\u00e8ria .<\/p>\n

Aquest comen\u00e7a a ser tamb\u00e9 el cas d’Espanya, on la premsa anuncia que el PP<\/strong> es proposa estalviar aquest any 6.000 milions en medicaments. Com diu Peter Radford<\/strong>: “Que l’hi diguin als espanyols! Ells han provat ja tota aquesta hist\u00f2ria de l’austeritat. Tant que la taxa d’atur \u00e9s del 23%, mentre les mesures que l’han produ\u00eft no han aconseguit frenar el d\u00e8ficit p\u00fablic, que est\u00e0 a punt de superar el l\u00edmit del 8% que el govern espanyol s’havia fixat com a objectiu. S’imaginen el que passar\u00e0 ara? Que els espanyols veuran augmentar el seu sofriment. Estan insistint en m\u00e9s austeritat per espr\u00e9mer la seva economia cada vegada m\u00e9s”.<\/em> I aix\u00f2, afegeix, “per reduir un d\u00e8ficit que \u00e9s menor que el dels Estats Units o el de Gran Bretanya”.<\/em><\/p>\n

Una reflexi\u00f3 addicional sobre el car\u00e0cter m\u00e9s “empresarial”<\/em> que “p\u00fablic”<\/em> de la crisi ens la pot proporcionar una informaci\u00f3 publicada pel New York Times el 25 de desembre passat, que ens adverteix que la crisi dels bancs europeus, que els est\u00e0 obligant a desfer-se d\u2019actius, crea bones oportunitats de negoci per a les empreses financeres nord-americanes que, malgrat els seus problemes, estan llan\u00e7ant-se a comprar a Europa. En efecte, en un article publicat a La Vanguardia el 15 de gener passat -i el fet mateix que un diari conservador publiqui aquest tipus d’an\u00e0lisi demostra el desconcert regnant entre la nostra burgesia- no nom\u00e9s s’explica que els fons d’inversi\u00f3 nord-americans s’han llan\u00e7at a comprar “gangues” europees, com empreses i bancs devaluats per la pr\u00f2pia pol\u00edtica d’austeritat, sin\u00f3 que se’ns donen les raons: “La crisi banc\u00e0ria europea est\u00e0 beneficiant als fons estrangers que esperen a les portes d’Europa”.<\/em> D’una banda compren empreses que han perdut valor perqu\u00e8 els bancs es neguen a donar-los cr\u00e8dit, a la qual cosa s’afegeix que les mesures de recapitalitzaci\u00f3 imposades als bancs els han for\u00e7at a “vendre actius per un valor de bilions d’euros”<\/em>. Wim Butler<\/strong>, del Citi Group, no va dubtar a dir en una confer\u00e8ncia pronunciada a Brussel\u00b7les: “D’aqu\u00ed a uns anys tots els bancs europeus pertanyeran a estrangers”.<\/em><\/p>\n

<\/em><\/p>\n

Les pol\u00edtiques restrictives han arribat a tal punt d’irracionalitat que des del propi Fons Monetari Internacional s’ha comen\u00e7at a advertir als dirigents pol\u00edtics europeus: “En la mesura que els governs pensen que han de respondre als mercats, poden ser indu\u00efts a consolidar massa depressa, fins i tot des del simple punt de la sostenibilitat del deute”.<\/em> Com vost\u00e8s saben, el president actual del nostre govern ja ha dit, quan es disposava a retre homenatge a la senyora Merkel<\/strong>, que el primer \u00e9s complir amb el deure de sanejar els bancs i reduir la despesa p\u00fablica: els llocs de treball, els hospitals o les escoles no s\u00f3n prioritaris.<\/p>\n

Hi ha raons que ajuden a entendre la inhumanitat d’aquest capitalisme depredador. Richard Eskow<\/strong>, que va treballar en un temps per Wall Street diu: “La gent que pateix pels efectes dels pressupostos austers no s\u00f3n de la classe dels que [aquests capitalistes] coneixen personalment, sin\u00f3 que es tracta d’empleats p\u00fablics, com mestres, policies, bombers o funcionaris de programes socials, de gent que necessita ajudes del govern, com els pobres, i d’altres de la classe mitjana que han tingut la temeritat o de fer-se vells o de patir una incapacitat”<\/em>. En realitat els “super-rics”<\/em> no nom\u00e9s se senten aliens a tots aquests, sin\u00f3 que en el fons els menyspreen.<\/p>\n

El que ha passat en els \u00faltims anys en la societat nord-americana, que va ser la primera a implantar aquestes regles, ens indica la classe de futur a qu\u00e8 ens condueix a tots l’austeritat. Dues not\u00edcies de premsa publicades al voltant de Nadal de l’any passat il\u00b7lustren les seves dues cares. Sabem, d’una banda, que la “paga” dels dirigents de les 500 majors empreses va augmentar en un 36’5 per cent el 2010, alhora que augmentava en 1.600.000 el nombre de nens nord-americans sense llar, el que representa un augment d’un 38 per cent respecte el 2007. L’any passat, el de 2011, no ha estat tan bo per als negocis de Wall Street, per\u00f2 sabem ja que aix\u00f2 no afectar\u00e0 les pagues milion\u00e0ries dels dirigents de Citigroup o de Morgan Chase, que cobraran m\u00e9s de vint milions de d\u00f2lars.<\/p>\n

Els empresaris s\u00f3n conscients que l’augment de la desigualtat \u00e9s nefast per al creixement econ\u00f2mic, en termes globals. Com assenyala Robert Reich<\/strong>: “Amb tanta part dels ingressos i de la riquesa concentrada en els m\u00e9s rics, l’\u00e0mplia classe mitjana no t\u00e9 el poder adquisitiu necessari per comprar el que l’economia \u00e9s capa\u00e7 de produir (…). El resultat \u00e9s la generalitzaci\u00f3 de l’estancament i de l’atur”<\/em>. Un memor\u00e0ndum de la Reserva Federal nord-americana de 4 de gener recorda que el 70 per cent de l’economia nacional dep\u00e8n de la despesa dels consumidors, i que la recuperaci\u00f3 no ser\u00e0 possible si no augmenta la capacitat de consum de la classe mitjana.<\/p>\n

Aquest plantejament sobre l’inter\u00e8s general no afecta als interessos immediats dels m\u00e9s rics, ja que una reducci\u00f3 global del creixement no implica una reducci\u00f3 simult\u00e0nia dels seus beneficis, que han seguit augmentant. I s’estan, a m\u00e9s, adaptant a la nova situaci\u00f3, amb l’esperan\u00e7a d’obtenir cada vegada m\u00e9s beneficis. El 16 d’octubre de 2005 Citigroup, la major empresa financera del m\u00f3n, publicava un informe amb el t\u00edtol de Plutonomia, al que es va prestar poca atenci\u00f3 al moment, fins que, quan va comen\u00e7ar a fer-se fam\u00f3s, Citigroup es va preocupar d’eliminar-lo per complet de la xarxa.<\/p>\n

L’informe proposava el terme “plutonomia<\/em>” per designar els pa\u00efsos en qu\u00e8 el creixement econ\u00f2mic s’havia vist promogut, i en gran mesura consumit, pel petit grup dels m\u00e9s rics. Sostenia que “l’encariment dels actius, una participaci\u00f3 creixent en els beneficis i el tracte favorable per part dels governs partidaris del mercat han perm\u00e8s als rics prosperar i capitalitzar una proporci\u00f3 creixent de l’economia en els pa\u00efsos de “plutonomia”<\/em>. L\u2019il\u00b7lustrava amb les xifres de la desigualtat de la distribuci\u00f3 de la riquesa als Estats Units, que comentava amb aquestes paraules: “No tenim una opini\u00f3 moral sobre si aquesta desigualtat dels ingressos \u00e9s bona o dolenta, el que ens interessa \u00e9s que \u00e9s important”. <\/em>Opinaven, a m\u00e9s, que les forces que havien portat a aquest augment de la desigualtat en els vint anys darrers era probable que continuessin en els anys pr\u00f2xims. De la qual cosa calia deduir que es crearia un entorn positiu per a l’activitat d’empreses que venguessin b\u00e9ns o serveis als rics.<\/p>\n

La seva conclusi\u00f3 final era: Hem de preocupar-nos menys del que el consumidor mitj\u00e0 faci, ja que la conducta d’aquest consumidor \u00e9s menys rellevant per l’agregat final, que el que els rics facin. Aquesta \u00e9s simplement una q\u00fcesti\u00f3 de matem\u00e0tiques, no de moralitat, conclo\u00efen.<\/p>\n

I havien de tenir ra\u00f3, perqu\u00e8 sabem que les empreses de b\u00e9ns de luxe (o, com es diu en el negoci, de “b\u00e9ns per a individus d’un valor extrem”<\/em>, que The Economist ens aclareix que s\u00f3n aquells pels que “una bossa de 8.000 $ \u00e9s una ganga<\/em>“) estan augmentant espectacularment. LVMH -\u00e9s a dir Louis Vuitton Mo\u00ebt Hennessy- va cr\u00e9ixer en un 13% en la primera meitat de 2011 amb vendes de 10.300 milions. Una not\u00edcia publicada recentment a la premsa ens diu que mentre la matriculaci\u00f3 d’autom\u00f2bils va disminuir en conjunt a Espanya l’any 2011, l’excepci\u00f3 han estat els de luxe, la matriculaci\u00f3 ha augmentat en un 83’1 per cent.<\/p>\n

En algun moment -havien avisat els analistes de Citigroup- \u00e9s probable que els treballadors s’oposin a l’augment de beneficis dels rics i pot haver-hi una reacci\u00f3 pol\u00edtica contra l’enriquiment dels m\u00e9s acomodats, per\u00f2 “no veiem que aix\u00f2 estigui passant, encara que hi ha s\u00edmptomes de creixents tensions pol\u00edtiques. De tota manera mantindrem una estreta observaci\u00f3 dels esdeveniments “.<\/em><\/p>\n

L’ofensiva empresarial no es limita, d’altra banda, a buscar avantatges temporals, sin\u00f3 que aspira a una transformaci\u00f3 permanent del sistema pol\u00edtic. Als Estats Units s’est\u00e0 tractant de dificultar l’acc\u00e9s al vot a \u00e0mplies capes de la poblaci\u00f3 que es consideren poc afins als principis de la dreta: ancians, minories \u00e8tniques, pobres… A l’actualitat hi ha a Am\u00e8rica del Nord 12 estats que han introdu\u00eft mesures restrictives del dret a votar (uns altres 26 les estan gestionant), la m\u00e9s important de les quals \u00e9s l’exig\u00e8ncia d’un document d’identitat com a votant, per a l’obtenci\u00f3 del qual s’exigeix \u200b\u200bla presentaci\u00f3 de documents com el carnet de conduir o l’acreditaci\u00f3 d’un compte bancari. No sense problemes. Al juliol de 2011 el document li va ser negat a Wisconsin a un jove, amb l’argument que el comprovant del seu compte d’estalvi, que presentava com a identificaci\u00f3, no mostrava prou activitat recent com per servir per a aquesta finalitat. M\u00e9s del 10 per cent de ciutadans nord-americans no tenen aquestes identificacions, i la proporci\u00f3 \u00e9s encara major entre sectors que normalment voten pels dem\u00f2crates, incloent-hi un 18 per cent de votants joves i un 25% dels afroamericans.<\/p>\n

Per\u00f2 l’amena\u00e7a a la democr\u00e0cia no necessita formular-se amb mesures legals de limitaci\u00f3 del vot, perqu\u00e8 el cam\u00ed m\u00e9s efectiu \u00e9s el control dels pol\u00edtics per part de l’oligarquia financera. Robert Fisk<\/strong> feia recentment una comparaci\u00f3 entre les revoltes \u00e0rabs i les protestes dels joves europeus i nord-americans en un article que es titulava “Els banquers s\u00f3n els dictadors d’Occident”<\/em>, en qu\u00e8 deia: “Els bancs i les ag\u00e8ncies d’avaluaci\u00f3 s’han convertit en els dictadors d’Occident. Com els Mub\u00e0rak<\/strong> i Ben Ali<\/strong>, creuen ser els propietaris dels seus pa\u00efsos. Les eleccions que els donen el poder -a trav\u00e9s de la covardia i la complicitat dels governs- han acabat sent tan falses com les que els \u00e0rabs es veien obligats a repetir, d\u00e8cada rere d\u00e8cada, per ungir els propietaris de la seva pr\u00f2pia riquesa nacional”<\/em>. Els partits pol\u00edtics, afirma Fisk<\/strong>, lliuren el poder que han rebut dels votants “als bancs, els traficants de derivats i les ag\u00e8ncies d’avaluaci\u00f3, recolzats per la deshonesta colla d’experts de les grans universitats nord-americanes, (…) que mantenen la ficci\u00f3 que aquesta \u00e9s una crisi de la globalitzaci\u00f3 en lloc d’una trampa financera imposada als votants”.<\/p>\n

Michael Hudson<\/strong>, professor de la Universitat de Missouri, que havia estat analista i assessor a Wall Street, denuncia en un text sobre el que anomena “la transici\u00f3 d’Europa de la socialdemocr\u00e0cia a l’oligarquia financera”<\/em>, els efectes de les pol\u00edtiques d’austeritat: “Una crisi del deute facilita que l’elit financera dom\u00e8stica i els banquers estrangers endeutin la resta de la societat (…) per apoderar-se dels actius i reduir el conjunt de la poblaci\u00f3 a un estat de depend\u00e8ncia”<\/em>. Al que afegeix que la classe de guerra que s’est\u00e9n ara per Europa t\u00e9 objectius que van m\u00e9s enll\u00e0 de l’economia, ja que amena\u00e7a esdevenir una l\u00ednia de separaci\u00f3 hist\u00f2rica entre una \u00e8poca caracteritzada per l’esperan\u00e7a i el potencial tecnol\u00f2gic, i una nova era de desigualtat, a mesura que una oligarquia financera va reempla\u00e7ant als governs democr\u00e0tics i sotmet a les poblacions a una servitud per deutes. El resultat \u00e9s “un cop d’estat olig\u00e0rquic en que els impostos i la planificaci\u00f3 i el control dels pressupostos estan passant a mans d’uns executius nomenats pel c\u00e0rtel internacional dels banquers” <\/em>(no s\u00e9 si ser\u00e0 oport\u00fa recordar que el nostre actual ministre d\u2019economia procedeix del sector bancari nord-americ\u00e0).<\/p>\n

Hi ha un aspecte d’aquests problemes qu\u00e8 ens conv\u00e9 reflexionar. Randall Wray<\/strong> sost\u00e9 que la crisi nord-americana de 2008 no la va causar la insolv\u00e8ncia de les hipoteques escombraries, perqu\u00e8 el seu volum no era suficient com per haver provocat per si sol aquest desastre, sin\u00f3 que aquesta va ser simplement l’espurna que va desencadenar un incendi, les causes profundes eren l’estancament dels salaris reals i la desigualtat creixent, que empenyien a l’economia lluny d’una activitat centrada en la producci\u00f3 cap a una altra essencialment financera, dedicada al maneig dels diners. El m\u00e9s greu d’aquesta interpretaci\u00f3 -adverteix- \u00e9s que, at\u00e8s que aquestes causes profundes no nom\u00e9s no s’han remeiat, sin\u00f3 que s\u00f3n m\u00e9s greus ara que el 2008, podria passar que una espurna semblant, com la insolv\u00e8ncia d’un dels grans bancs nord-americans o un problema greu en la banca europea, torn\u00e9s a iniciar una nova crisi, potser pitjor.<\/p>\n

\u00c9s per aix\u00f2 que necessitem evitar l’error d’analitzar la situaci\u00f3 que estem vivint en termes d’una mera crisi econ\u00f2mica -\u00e9s a dir, com un problema que obeeix a una situaci\u00f3 temporal, que canviar\u00e0, per tornar a la normalitat, quan se superin les circumst\u00e0ncies actuals-, ja que aix\u00f2 fa que acceptem solucions que se’ns plantegen com a provisionals, per\u00f2 que es corre el risc que condueixin a la ren\u00fancia d’uns drets socials que despr\u00e9s resultaran irrecuperables. El que s’est\u00e0 produint no \u00e9s una crisi m\u00e9s, com les que se succeeixen regularment en el capitalisme, sin\u00f3 una transformaci\u00f3 a llarg termini de les regles del joc social, que ja fa quaranta anys que dura i que no es veu que hagi d’acabar, si no fem res per aconseguir-ho. I que la pr\u00f2pia crisi econ\u00f2mica no \u00e9s m\u00e9s que una conseq\u00fc\u00e8ncia de la gran diverg\u00e8ncia.<\/p>\n

Qu\u00e8 hem de fer? Hi ha, evidentment, un primer nivell d’urg\u00e8ncia en qu\u00e8 resulta obligat lluitar per salvar els llocs de treball i els nivells de vida. El Banc d’Espanya s’ha encarregat de comunicar fa pocs dies que el que tindrem aquest any, i molt probablement el seg\u00fcent, \u00e9s m\u00e9s recessi\u00f3 i m\u00e9s de sis milions d’aturats. Costa poc imaginar la quantitat d’EROs i de retallades que aix\u00f2 implicar\u00e0, el que ens obligar\u00e0 a molts esfor\u00e7os puntuals per salvar tot el que es pugui.<\/p>\n

Per\u00f2 el que revela la naturalesa especial de la situaci\u00f3 actual \u00e9s el fet que per a la generaci\u00f3 que ara t\u00e9 entre 20 i 30 anys no hi haur\u00e0 ni tan sols EROs, sin\u00f3 una abs\u00e8ncia total de futur. I aix\u00f2 nom\u00e9s es podr\u00e0 resoldre amb una pol\u00edtica que vagi m\u00e9s enll\u00e0 de la defensa immediata de les nostres condicions de vida, per enfrontar-se a les pol\u00edtiques d’austeritat i que, sobretot, es proposi acabar amb el gran projecte de la diverg\u00e8ncia social que les inspira.<\/p>\n

Com va demostrar la gran depressi\u00f3 dels anys trenta, quan eren molts els que pensaven que el vell sistema capitalista s’havia acabat i que el futur era de l’economia planificada a l’estil de la R\u00fassia sovi\u00e8tica, la capacitat del capitalisme per superar les seves crisi i refer-se \u00e9s considerable.<\/p>\n

El problema immediat a qu\u00e8 ens hem d’enfrontar avui no \u00e9s, com alguns pens\u00e0vem fa uns anys, la liquidaci\u00f3 del capitalisme, que ha de ser en tot cas un objectiu a llarg termini, perqu\u00e8 la veritat \u00e9s que no disposem ara d’una alternativa viable que resulti acceptable per una majoria. I el que no pot ser compartit amb la majoria, per raonable que sembli, est\u00e0 condemnat a quedar en el terreny de la utopia, que \u00e9s necess\u00e0ria per alimentar les nostres aspiracions a llarg termini, per\u00f2 in\u00fatil per a la lluita pol\u00edtica quotidiana.<\/p>\n

El que ens correspon resoldre amb urg\u00e8ncia \u00e9s decidir si lluitem per recuperar com m\u00e9s aviat un capitalisme regulat, amb l’estat del benestar incl\u00f2s, com s’havia aconseguit quan els sindicats i els partits d’esquerra eren interlocutors efica\u00e7os en el debat sobre la pol\u00edtica social, o ens resignem a seguir patint sota les grapes d’un capitalisme depredador i salvatge com el que se’ns est\u00e0 imposant. De fet, el que ens proposen les pol\u00edtiques d’austeritat \u00e9s simplement que paguem la factura dels costos de consolidar el sistema en la seva situaci\u00f3 actual, renunciant a una gran part de les conquestes que es van aconseguir en dos segles de lluites socials.<\/p>\n

No \u00e9s que no hi hagi signes esperan\u00e7adors de resist\u00e8ncia. No hi ha dubte que les ocupacions de places i les manifestacions de protesta tornaran a brollar aquesta primavera, empeses per la desesperaci\u00f3. Per\u00f2 el m\u00e9s important \u00e9s saber si l’experi\u00e8ncia dels efectes combinats de les retallades i l’augment de les c\u00e0rregues servir\u00e0 per retornar el sentit com\u00fa als qui van donar el vot a una dreta que prometia solucions i es limita ara a demanar-nos sacrificis, o si els seus votants es resignaran a acceptar mansament les conseq\u00fc\u00e8ncies del seu error.<\/p>\n

Penso que \u00e9s urgent, per donar sentit i coher\u00e8ncia a les protestes, que l’esquerra -una esquerra real que neixi m\u00e9s enll\u00e0 de la tra\u00efci\u00f3 de la socialdemocr\u00e0cia de les terceres vies- elabori noves formes de lluita i de millora, ara que ja hem apr\u00e8s que la idea que el progr\u00e9s era el motor de la hist\u00f2ria \u00e9s un engany i que els aven\u00e7os per al conjunt dels homes i les dones nom\u00e9s s’han aconseguit a trav\u00e9s de les lluites col\u00b7lectives. La setmana passada em van demanar en un diari de Barcelona que opin\u00e9s sobre com seria d\u2019aqu\u00ed a cinc anys aquest capitalisme amb el qual ens ha tocat viure. I el que vaig respondre va ser que aix\u00f2 depenia de nosaltres: el que tinguem d\u2019aqu\u00ed a cinc anys ser\u00e0 el que haurem merescut.<\/p>\n

Text de la confer\u00e8ncia que Josep Fontana pronunci\u00e0 el passat 3 de febrer en el MUSAC, Museo de Arte Contempor\u00e1neo de Castilla y Le\u00f3n. Podeu escoltar l\u2019audio de la confer\u00e8ncia ac\u00ed<\/a>.<\/p>\n

 <\/p>\n","protected":false},"excerpt":{"rendered":"

Del que voldria parlar no \u00e9s tant de la crisi actual com del que est\u00e0 passant m\u00e9s enll\u00e0 de la crisi: d’alguna cosa que se’ns oculta rera la seva aparen\u00e7a. Per explicar-ho necessitar\u00e9 comen\u00e7ar una mica enrere en el temps. Ens vam educar amb una visi\u00f3 de la hist\u00f2ria que feia del progr\u00e9s la base …<\/p>\n","protected":false},"author":1,"featured_media":0,"comment_status":"open","ping_status":"open","sticky":false,"template":"","format":"standard","meta":{"footnotes":""},"categories":[1],"tags":[],"class_list":["post-5244","post","type-post","status-publish","format-standard","hentry","category-general"],"_links":{"self":[{"href":"https:\/\/www.noucicle.org\/lhora\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/5244","targetHints":{"allow":["GET"]}}],"collection":[{"href":"https:\/\/www.noucicle.org\/lhora\/wp-json\/wp\/v2\/posts"}],"about":[{"href":"https:\/\/www.noucicle.org\/lhora\/wp-json\/wp\/v2\/types\/post"}],"author":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/www.noucicle.org\/lhora\/wp-json\/wp\/v2\/users\/1"}],"replies":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/www.noucicle.org\/lhora\/wp-json\/wp\/v2\/comments?post=5244"}],"version-history":[{"count":4,"href":"https:\/\/www.noucicle.org\/lhora\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/5244\/revisions"}],"predecessor-version":[{"id":5246,"href":"https:\/\/www.noucicle.org\/lhora\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/5244\/revisions\/5246"}],"wp:attachment":[{"href":"https:\/\/www.noucicle.org\/lhora\/wp-json\/wp\/v2\/media?parent=5244"}],"wp:term":[{"taxonomy":"category","embeddable":true,"href":"https:\/\/www.noucicle.org\/lhora\/wp-json\/wp\/v2\/categories?post=5244"},{"taxonomy":"post_tag","embeddable":true,"href":"https:\/\/www.noucicle.org\/lhora\/wp-json\/wp\/v2\/tags?post=5244"}],"curies":[{"name":"wp","href":"https:\/\/api.w.org\/{rel}","templated":true}]}}